El passat 12 de juny, La Vanguardia va entrevistar Lluís Marrasé, president Associació de Cantants i Intèrprets en Llengua Catalana, dins l'espai dedicat a demanar l'opinió de la societat civil sobre l'Estatut.

D'aquesta entrevista volem comentar les respostes següents:

Leí el artículo 6 y ya tuve suficiente (titular)

-Dice que se ha leído el Estatut de arriba a abajo, ¿qué le parece?
-Es un paso adelante. La cultura de un país pivota en la lengua y el Estatut da al catalán un reconocimiento que no había tenido nunca.

[...]

-¿Qué le gusta tanto de esa comparativa [entre l'Estatut de 1979 i el 2006]?
-Mire, Jacint Verdaguer fue el primer poeta que elevó el catalán a la categoría de lengua literaria, y este Estatut lo eleva al punto más alto en que ha estado en toda su historia.

[...]

-¿No valora nada más, aparte del catalán?
-Es que para mí el tema de la lengua es nuclear. Cuando leí el artículo 6 ya tuve suficiente para saber que este Estatut me merece todas las garantías.

En primer lloc, volem fer-hi tres precisions històriques. D'una banda, no es pot afirmar tan a la lleugera que la proposta d'Estatut de Catalunya "da al catalán un reconocimiento que no había tenido nunca", tant si ho entenem com a reconeixement oficial i/o legal, com si pensem en el seu reconeixement social, al qual van associats conceptes com el prestigi. (1) En aquest sentit, cal recordar a Marrasé que el català va ser llengua diguem-ne oficial de les institucions a l'Edat Mitjana i gran part de la de l'Edat Moderna.

O sigui que des del punt de vista històric les seves afirmacions són insostenibles. Aquest és el típic argument que fan servir sovint els polítics, periodistes i acadèmics cofoistes per donar-nos a entendre que el català no ha estat mai tan bé com ara.

Potser Marrasé al·legarà que mai no havia existit l'obligació de "conèixer el català", tal com estableix la proposta d'Estatut. Cal dir, però, que el precepte de l'obligatorietat de "conèixer" un idioma és contemporani i, per tant, difícilment podem establir comparacions amb d'altres etapes històriques com ara l'Edat Mitjana. Fins i tot actualment no apareix a cap constitució de cap país de la Unió Europea, excepte, és clar, l'espanyola. Es tracta d'un precepte que equipara en rang les dues llengües oficials (el català i l'espanyol), però que en cap cas no pressuposa allò que seria rellevant, l'obligatorietat d'usar una determinada llengua (el català) si més no en determinats àmbits. Així, en referir-se a dos dels àmbits més favorables al català, l'administració i l'ensenyament, l'article 6 que tant entusiama Marrasé usa els termes "preferentment" i "normalment" però no pas "obligatòriament" o "exclusivament". O simplement no en diu res i dóna per suposat que s'ha d'usar el català.

D'altra banda, i continuem parlant d'història, Marrasé hauria de saber que Verdaguer no va ser el primer poeta que "elevó el catalán a la categoría de lengua literaria" ja que abans hi va haver poetes com Ausiàs March molt més rellevants que no pas Verdaguer tant per a la llengua i la literatura catalanes com per a la literatura europea.

Finalment, i per acabar amb la història, tampoc no es pot afirmar que aquest "Estatut lo [el català] eleva al punto más alto en que ha estado en toda su historia" si entenem que "aquest punt més alt" s'ha de relacionar tant amb el reconeixement legal i social com amb la freqüència d'ús. Hem de dir a Marrasé que, per exemple, durant la Baixa Edat Mitjana i part de l'Edat Moderna la freqüència d'ús del català dins l'àmbit judicial o en les relacions interpersonals no resisteix la comparació amb l'actualitat. A més, a la Baixa Edat Mitjana era usat en les relacions internacionals, cosa avui inimaginable. Per tant, encara queda molt de camí per recórrer per poder fer afirmacions com les que fa Marrasé.

En segon lloc, les afirmacions de Marrasé parteixen del supòsit erroni que n'hi ha prou amb disposicions legals per normalitzar (2) l'ús de la llengua catalana. Altrament, no s'entén que afirmi que "cuando leí el artículo 6 ya tuve suficiente para saber que este Estatut me merece todas las garantías". Doncs bé, a més d'acceptar com a irreversible l'oficialitat de l'espanyol, l'article 6 no és cap garantia de la normalització del català, com no ho han estat fins ara d'altres normatives. Les disposicions legals són una condició necessària però no suficient, ja que la normalització lingüística (del català) és un macroprocés social que implicaria abans que res que les administracions es fixessin com a objectiu final que la freqüència d'ús del català s'acosti a gairebé el 100% en la majoria d'àmbits d'ús. (3) Establir aquest objectiu implica, sens dubte, que a la llarga l'ús de l'espanyol esdevingui residual en aquests mateixos àmbits. Doncs bé, en els darrers 25 anys, si hi ha hagut una constant en les declaracions de la majoria de dirigents polítics i alts càrrecs de l'administració de Catalunya ha estat evitar explicitar aquest objectiu i les seves conseqüències. Ans al contrari, durant aquests anys han estat abundants les declaracions que fixaven l'objectiu de la política lingüística en una mena de bilingüisme difús i mític o, a tot estirar, garantir unes minses freqüències d'ús del català en determinats àmbits (cinema, per exemple).

Podem comprovar el que hem exposat en el paràgraf precedent si analitzem un dels àmbit més favorable a l'ús de català, l'ensenyament. Aquest àmbit apareix esmentat específicament a l'article 6.1 de l'Estatut ("[el català] es també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament."), redactat que recorda l'article 20 de la Llei de Política Lingüística de 1998:

Article 20. La llengua de l'ensenyament
1. El català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de l'ensenyament, en tots els nivells i les modalitats educatius.
2. Els centres d'ensenyament de qualsevol grau han de fer del català el vehicle d'expressió normal en llurs activitats docents i administratives, tant les internes com les externes.

Doncs bé, vuit anys després d'aquesta llei, segons un estudi dels serveis d'inspecció del Departament d'Educació de la Generalitat d'amunt, entre el 30 i 40% de les classes es fan en espanyol. (4)

En tercer lloc, les respostes de Lluís Marrasé tenen un altre punt criticable: no contemplen la normalització de la totalitat de la comunitat lingüística catalana. Si no, no s'entén com es pot elogiar tant un article que no ha estat ni capaç de reconèixer la unitat lingüistica de la llengua catalana o obviar el fet que una part significativa dels diputats i de les diputades del Principat que van aprovar la proposta d'Estatut de Catalunya al Parlament espanyol van aprovar recentment també l'Estatut del País Valencià, que legalitza el seccessionisme lingüístic. Segons el nostre parer, si com diu Marrasé la llengua és nuclear, no es pot deixar de banda la resta de la comunitat lingüística a l'hora de prendre determinades decisions.

Comptat i debatut, les respostes de Marrasé a l'entrevista de La Vanguardia són una mostra més de cofoisme lingüístic, que es caracteritza per prioritzar els aspectes legals sobre l'ús, afirmar que la situació sociolingüística de la llengua catalana mai no ha estat millor que ara, negar consegüentment els problemes i no concebre la normalització lingüística com un procés en què el català ha d'anar ocupant progressivament els àmbits d'ús que ocupa actualment l'espanyol.

NOTES

(1) Sobre el prestigi, tradicionalment s'ha mantingut la idea que el català en tenia. Creiem que caldria matisar aquesta afirmació, ja que podem observar dos fenòmens alarmants que assenyalen la direcció contrària: d'una banda, després de 25 anys de suposada normalització, és evident que una part important de les elits (econòmiques, culturals i polítiques) mostren graus d'incompetència lingüística que en qualsevol país els invalidaria per ser membres precisament d'aquestes elits. D'altra banda, enmig d'entorns amb forta presència de l'espanyol, una part dels adolescents catalanoparlants canvien d'idioma en la majoria d'àmbits d'ús argumentant que el català "no serveix per res".

(2) No cal dir que pressuposem que el president de l'Associació de Cantants i Intèrprets en Llengua Catalana deu estar ineteressat a normalitzar la llengua catalana.

(3) Som conscients que hi pot haver àmbits (la diplomàcia o la investigació supranacional) en què no es pot assolir aquest objectiu. Es tracta, no cal dir-ho, d'àmbits que efecten un nombre reduït de parlants.

(4) No sabem com s'han obtingut les dades per elaborar aquest estudi, però si ha estat a partir de la declaració horària que omple el professorat en començar el curs, podem afirmar que la xifra és superior perquè hi ha docents que hi afirmen que fan les classes en català i no és cert. D'altra banda, aquesta dada no reflecteix un fenomen fàcilment observable: el canvi de llengua que es produeix a les classes quan intervé un alumne que parla en espanyol, canvi que fa augmentar la freqüència d'ús de l'espanyol en aquest àmbit.