PREÀMBUL

1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té dret a conéixer-los i a usar-los.
2. La Generalitat Valenciana garantirà l'ús normal i oficial d'ambdues llengües i adoptarà les mesures necessàries per tal d'assegurar-ne el coneixement.
3. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.
4. Hom atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià.
5. La llei establirà els criteris d'aplicació de la llengua pròpia en l'Administració i l'ensenyament.
6. Hom delimitarà per llei els territoris en els quals predomine l'ús d'una llengua o de l'altra, així com els que puguen ser exceptuats de l'ensenyament i de l'ús de la llengua pròpia de la Comunitat.
(Article 7é. Títol Primer de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana. Llei Orgànica 5/1982 de primer de juliol)

El català al País Valencià, tot i el que estableix l'Estatut d'Autonomia, és una llengua en procés regressiu. I això malgrat el seu nivell d'ús i coneixement entre els diversos estrats socials i àmbits geogràfics, la presència a les escoles, la ingent producció editorial i creativa i la sensibilització de determinats segments socials envers la normalització. Però la història recent -sobretot l'especialment esdevinguda al llarg dels últims decennis- i unes actituds polítiques de franca timidesa, calculada ambigüitat, suport escàs i, de vegades, declarada hostilitat, han obert distàncies abismals entre allò que es predica i allò que es fa. El panorama, davant la societat globalitzada en què ens trobem immersos, agreuja més encara les perspectives de desenvolupament. Una ullada a la realitat immediata, adobada amb les últimes disposicions arbitrades des del Govern de la Generalitat Valenciana, ens il·lustra a bastament sobre aquesta situació.

Uns clars exemples en poden ser, ara com ara,

a) el decret de la Conselleria d'Educació en què queden exclosos els autors "no valencians" del currículum de l'assignatura anomenada 'Valencià. Llengua i Literatura';
b) el progressiu condicionament de les activitats editorials, mitjançant la censura dels continguts, les rebaixes ortogràfiques per a percebre subvencions o el suport públic a canvi d'assumir les polítiques perverses de l'Administració;
c) l'absència de suport institucional al manteniment i increment de les línies educatives "en valencià" als centres de la xarxa pública, com també de la promoció d'aquesta alternativa al si dels centres privats subjectes als concerts -i les subvencions-oficials;
d) el rebuig del Govern valencià, que ostenta el Partit Popular (PP), a incloure l'anomenat requisit lingüístic al si de l'Administració autonòmica;
e) el menyspreu i la deixadesa lingüística en els mitjans de comunicació de titularitat pública, com també la falta d'incentius cara a l'univers mediàtic privat, que ens aboca a una situació d'alarmant inferioritat davant la Societat de la Informació i els canvis que s'imposaran a mitjà i a llarg termini;
f) les constants agressions, fins i tot des d'àmbits institucionals, cap a qualsevol iniciativa encaminada a viure de manera natural en la pròpia llengua;
g) les polítiques de liberalització dels llibres, que amenacen la supervivència de les llibreries i condicionen greument el desenvolupament de les editorials -i el coneixement dels autors-, particularment les que continuen apostant pels productes i els projectes en català;
h) la confecció d'un diccionari amb paraules "reconegudes i autoritzades" d'obligada utilització.

Comptat i debatut, uns fets que demostren que el català al País Valencià no és ni llengua oficial de fet, ni hi ha cap garantia del seu ús normal ni oficial, com tampoc mesures per a assegurar-ne el coneixement; que es produeixen discriminacions constants que posen en qüestió el respecte i la protecció especials establertes per llei; que hi ha negligència i abandó a l'administració i l'ensenyament; que es produeixen polítiques institucionals contradictòries i agressives respecte a l'ús social i a la normalització lingüística...

Tot plegat, el contrari d'allò que van establir els redactors de l'Estatut, allà pel 1982. Precisament aquella etapa de l'anomenada transició democràtica, especialment turbulenta al País Valencià, explica, en certa manera, una part de la realitat que patim.

1. D'aquella polseguera, aquest fang

Entre els mesos de juny del 1977 -data de les primeres eleccions posteriors a la mort en el llit del general Franco- i juliol del 1982, en què s'hi va aprovar l'Estatut d'Autonomia, el País Valencià va estar sotmès a contínues convulsions. Sota una aparent batalla pels símbols, s'amagava, en realitat, la lluita per la restauració de les llibertats, obstaculitzada pels hereus d'un règim que no estava disposat a facilitar la transició. La cultura, els símbols i molt especialment la llengua, van estar les principals víctimes d'un conflicte què, en el punt més àlgid s'hi va denominar "La batalla de València". La UCD, mitjançant dirigents com ara Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta i Emilio Attard, tots ells desapareguts, va desencadenar una guerra bruta que des d'aleshores va condicionar, no només el redreçament del País, sinó la normalització cultural i lingüística, gràcies a la manipulació que van exercir des dels aparells del govern, adobat amb la timidesa d'una oposició a la qual li feia pànic el cost electoral que podien representar les qüestions que agitaven els carrers, principalment de la ciutat de València i la seua àrea d'influència. De la mala influència, caldria afegir.

Juntament amb el catàleg de renúncies a la simbologia històrica (la senyera) i a la denominació científica (el nom de la llengua), el conflicte polític -mai lingüístic, atès que els responsables de mantenir-lo viu no feien servir la llengua- va cobrar, entre altres peatges, la incorporació d'autèntiques aberracions, com ara l'himne -"regional"- de la comunitat autònoma, la mateixa denominació oficial del territori, o l'allau d'eufemismes per a evitar citar les coses pel seu nom o, en tot cas, reduir-les als àmbits estrictament acadèmics, culturals i educatius.

L'anticatalanisme va protagonitzar exhibicions al Congrés dels Diputats, mentre s'hi debatia la Constitució, però també va afavorir la proscripció i persecució d'intel·lectuals i escriptors, compromesos en la normalització social de la llengua des de feia molts anys. Les agressions i les coaccions van acompanyar tot el procés de transició democràtica. I la creació, com ara la literària, se'n va ressentir. Als artefactes explosius que havien patit les llibreries des dels últims anys del franquisme, s'hi van afegir els atemptats contra els escriptors. A l'estiu del 1979 hi hagué el juí contra el Grup d'Acció Valencianista, per injúries i calúmnies contra el professor Manuel Sanchis Guarner, el qual va lliurar-se d'un paquet-bomba en altra ocasió. La nit de l'11 de setembre del 1981, dues bombes van esclatar a la porta de la casa de l'escriptor Joan Fuster. Malgrat tot, la multiplicació d'actes culturals, aplecs i mobilitzacions cíviques expressaven la voluntat d'assolir un País normalitzat. Els desitjos, malauradament, contrastaven amb la negociació política -coaccionada oportunament des de les instàncies més reaccionàries i involucionistes- i les consegüents rebaixes en les conquestes democràtiques que s'anaven legitimant.

L'únic reconeixement lingüístic, durant el mandat de la UCD, s'hi va materialitzar durant l'etapa preautonòmica amb l'anomenat Decret de Bilingüisme, promulgat el 23 d'agost del 1979, gràcies al conseller centrista Barceló, que singularment gaudia d'uns criteris més clars que els imperants al seu partit. El decret mantenia una clara ambigüitat sobre la llengua, però va permetre mobilitzar desenes de professors i centenars d'alumnes perquè iniciaren l'educació en valencià. Paral·lelament, els escriptors s'afanyaven a nodrir les escoles "experimentals" de materials didàctics. Van ser els pioners del posterior sistema educatiu transferit a la Generalitat en el primer mandat del partit socialista.

El 10 de juliol del 1982 entrava en vigor l'Estatut d'Autonomia del País Valencià, l'articulat del qual obeïa a un estrany i delicat consens, condicionat, com s'ha dit adés, per la convulsió política que va acompanyar la transició, particularment al País Valencià. El procés de negociació va estar llarg i ple de renúncies que condicionarien, més encara, les polítiques lingüístiques successives. Millor dit, l'absència de polítiques lingüístiques successives a l'aprovació de l'Estatut. Malgrat tot el que es va quedar pel camí quant a simbologia -i malgrat l'abundància de circumloquis per a evitar ferir sensibilitats en dir les coses pel seu nom- els negociadors polítics van preveure la creació de l'anomenat Consell Valencià de Cultura. Ningú no li ha negat mai la competència per a proclamar els postulats científics sobre la llengua catalana al País Valencià, ni l'autoritat per a suggerir i exigir al Govern valencià els recursos necessaris per a la normalització lingüística. Però el Consell Valencià de Cultura, com les mateixes organitzacions polítiques, va preferir no remenar una qüestió que hauria incomodat la tranquil·litat dels seus llargs i dessubstanciats mandats. Haurien de transcórrer 19 anys de fals, però recorrent i reiterat, "conflicte lingüístic" perquè els partits polítics majoritaris -una altra vegada- hi pactaren el naixement i dotació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

El 23 de novembre del 2001 la Llei d'Ús i Ensenyament de la Llengua acomplia 18 anys. Una concentració de pares, professors i dirigents de l'oposició política demanava, davant el Palau de la Generalitat, el compliment estricte d'aquesta llei. La data de la seua entrada en vigor fou elegida com a homenatge a Joan Fuster, atès que era la data del natalici de l'escriptor mort el juny de 1992. Aquest text legislatiu obria expectatives de recuperació lingüística, en el sentit que la introducció del valencià a l'escola encetava una de les condicions bàsiques per a normalitzar-ne l'ús en tots els àmbits de la vida social.

Arribats a aquest punt, cal subratllar el fet que -ben contràriament al que va ocórrer en altres comunitats autònomes, com ara Catalunya- en el moment de les transferències educatives, al País Valencià el sistema "és" en castellà i, en tot cas, s'habiliten línies i/o programes "en valencià" si -i sols si- n'hi ha suficients sol·licitants. En cap cas s'esdevé al contrari, com hauria estat lògic. De manera que el presumpte possibilisme polític d'una època que s'ha prolongat sense raons va afavorir la reclusió de l'ensenyament en valencià en una mena de "guettos" escassament publicitats i incentivats en el moment que els pares o tutors han de formalitzar la matrícula escolar dels alumnes. Tot i que aquestes "línies" han tingut després un rendiment i unes possibilitats que, malgrat tot, han oferit resultats lingüístics que han deturat mínimament la regressió a què s'adduïa abans. De fet, cal observar que en algunes zones, com ara les comarques castellonenques, de la Ribera o de la Safor, les "línies" han incentivat l'aparició d'escoles íntegrament en valencià. I així anem fent.

2. Un bastió 'acadèmic'

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) va ser fundada el mes de maig del 1978. Impulsada per la UCD, el seu objectiu era legitimar culturalment el "blaverisme". Per a configurar l'engendre, els seus promotors van fagocitar una entitat preexistent, com era el fossilitzat Centro de Cultura Valenciana, una societat de caràcter local i provincial depenent de l'Ajuntament i de la Diputació de València. A l'ombra d'aquesta caricatura intel·lectual i de les substancioses subvencions que mai no ha deixat de percebre des de diverses instàncies de l'Administració, van nàixer posteriorment altres entitats que van operar com a caixa de ressonància dels seus delers gramaticals. Al voltant de l'Associació d'Amics de l'Acadèmia s'hi van integrar tots els moviments més destacats que predicaven, no sempre amb mètodes pacífics ni dialogants, el secessionisme lingüístic i cultural respecte a la resta de territoris de cultura catalana. Des de Lo Rat Penat, fins al Grup d'Acció Valencianista, entre altres.

Els pressupostos públics han nodrit més que generosament les activitats de la RACV. Diccionaris, vocabularis, presumptes treballs de recerca, investigació, divulgació i desenes de publicacions inútils...Tot un munt de material escrit per un catàleg de personatges insolvents amb una ortografia insòlita, fabricada per a alimentar una confusió del tot inimaginable -i probablement intolerable- en altres sistemes lingüístics (per exemple, el del castellà).

Durant els anys de l'anomenada Transició democràtica i posteriorment, al llarg de legislatures amb les institucions autonòmiques consolidades, la RACV ha estat el baluard de referència per a la secessió lingüística, sempre bel·ligerant amb les posicions científiques. Alhora que alimentava un fals conflicte -entre els que empraven les variants dialectals del País Valencià en la vida quotidiana i els presumptes defensors d'un valencià de xaranga, sovint en castellà- que obstaculitzava la normalització i l'ús social d'una llengua pròpia, tan oficial com el castellà segons l'Estatut d'Autonomia.

Constituïda l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, sobre la que més endavant farem referència, tothom esperava que la RACV desaparegués de l'escena pública i, també, de les partides pressupostàries de les Administracions Públiques. La sorpresa, més gran per als que havien confiat amb la fi del recorrent "conflicte lingüístic", ha estat la nova injecció de diners, considerablement augmentada -de 10 milions de pessetes a 70 milions per al 2002- per part del Govern del PP de la Generalitat valenciana. A més, continuarà gaudint de les ajudes de la Diputació i de l'Ajuntament de València. El conjunt de les institucions ja havien assumit el cost de la rehabilitació de la nova seu, valorada per damunt dels 200 milions de pessetes.

El fet que els responsables polítics del Palau de la Música, depenent de l'Ajuntament de València, s'entesten a mantenir en els seus programes de mà i en la publicitat dels concerts l'ortografia aberrant de la RACV, il·lustra l'esquizofrènia regnant a les esferes del poder. La introducció de l'ortografia secessionista va començar amb l'arribada d'Unió Valenciana al govern municipal -gràcies a la coalició que va donar l'alcaldia de València al PP, l'any 1991. La desaparició del partit regionalista de les principals institucions (bona part de la militància més rellevant va passar-se'n al PP) no va canviar les coses en determinades dependències del poder.

La constitució de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, a hores d'ara, tampoc no ha mogut les posicions més irreductibles del secessionisme lingüístic present a les institucions. Tant l'Ajuntament de València, com la diputació provincial i la mateixa Generalitat, mantenen les subvencions, quan no l'adquisició dels productes -qualificar-ho de llibres podria semblar excessiu- que manufactura la RACV. I malgrat haver aprovat, per la via política, una normativa lingüística que, en teoria, havia de deixar sense subvencions públiques aquestes entitats que usen una normativa pròpia i acientífica, el Govern de la Generalitat ja ha dit que continuarà subvencionant-les.

3. Una dosi d'estadística

El 2001 ha estat l'Any Europeu de les Llengües. Una inserció publicitària de la Generalitat de Catalunya a la premsa situava en el 50,6% el percentatge de valencians que parlen català. A la demarcació territorial, segons aquestes dades, l'entendrien el 82,1% dels seus habitants.

L'última fitxa tècnica de coneixement i ús del valencià publicada pel Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics, que depèn de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana, correspon a 1995. No ha de tardar a publicar-se aquesta mateixa enquesta actualitzada, però les dades no acusen variacions remarcables, segons el director del projecte, el sociolingüista Rafael Lluís Ninyoles. Amb una fiabilitat del 95,5%, l'enquesta posa en relleu que, entre els ciutadans que entenen el valencià, el 12,6% l'entén "gens o un poc", mentre que el 87,4% l'entén "bastant bé o perfectament". Entre els que el saben parlar, un 37,4% a penes el parla, mentre que el 62,7% el parla "bastant bé o perfectament". El saben llegir "gens o un poc" el 53,5%, mentre que el llegeixen bastant bé o perfectament el 46,5%. Quant a l'escriptura, no en saben el 79'6% i l'escriuen bé o perfectament el 20,4% . Això, respecte al coneixement.

Les dades sobre l'ús també són ben eloqüents. A casa utilitzen "sempre" el valencià un 44,3% dels enquestats, mentre que parlen "sempre" en castellà un 42,7%. Amb els amics, el percentatge de catalanoparlants disminueix: només un 26,6% parlen sempre en valencià, mentre que en castellà ho fan el 33,8%. Al carrer, sempre usen el valencià un 13,8%, davant un 42% que sempre fan servir el castellà. A les botigues tradicionals, en canvi, s'usa més el valencià, que no a les grans superfícies. En el primer cas, el 27'2% utilitza el valencià, davant el 37'2% que sempre parla en castellà. En el segon cas, usa el valencià el 14,6%, i fa servir sempre el castellà el 47,2%. Si persisteix la tendència a la concentració en grans superfícies comercials, caldrà concloure que el valencià també anirà en retrocés a l'àmbit del comerç.

Llegeixen rètols i senyalitzacions, com també anuncis publicitaris i propaganda, més del 90% dels interrogats. En canvi, no hi ha incentius -eficaços, almenys- perquè augmente la presència de la publicitat i la senyalització en valencià. Només un 22'6% considera que el valencià s'usa poc. Als diversos àmbits socials, el 54,2% troba que el valencià s'usa més que no abans. Finalment, un 63,4% creu que hauria d'usar-se més. Aquestes dades, juntament amb altres relacionades amb l'enquesta sobre l'ús social del valencià poden trobar-se a la web de la Generalitat, localitzada en el Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics, depenent de la Direcció General d'Ordenació i Innovació Educativa i Política Lingüística. Conselleria de Cultura i Educació.

4. L'escola, en el punt de mira

"El llibre de Pau" i "Veles i vents" han acomplit 25 anys el 2001. Són dos títols fonamentals en la història de la introducció progressiva del valencià a les escoles. El primer va ser publicat per l'editorial l'Estel, propietat de Manuel Sanchis Guarner, i va comptar, entre els seus autors, amb Alfred Ramos i Teresa Pitxer. Manuel Boix va il·lustrar el segon d'aquests títols, que signava Ferran Zurriaga.

Els llibres de text, com la literatura infantil i juvenil d'abast educatiu, han estat les grans eines de recuperació del valencià, almenys al món escolar. La celebració del 25è aniversari d'aquests títols contrastava amb l'aplicació d'un decret oficialment no promulgat i contestat per tots els sectors cívics i polítics amb una mínima sensibilitat cultural. Però, fins i tot malgrat la tímida crítica de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el decret va endavant. Els llibres de text a l'assignatura de "Valencià. Llengua i Literatura" prescindiran, des del curs 2002-2003, dels autors "no valencians", una aberració sense precedents que aïllarà -encara més- els estudiants, tot i impedint-los assolir els coneixements i l'accés necessari a la totalitat del seu àmbit natural i lingüístic quant a la creació literària. Ramon Llull i Josep Pla, entre altres desenes d'autors inqüestionables, són retirats, de fet, d'una assignatura amb hores lectives insuficients per abastar una selecció que la Generalitat Valenciana ha resolt limitar a l'àmbit estrictament local.

4.1 L'ensenyament, a la baixa

Milers de persones -12.000 a les comarques del Camp de Túria i l'Horta Nord- van participar, la primavera del 2001 en la Trobada d'Escoles en Valencià. Representants de més de mig centenar de col.legis van reivindicar uns funcionaris lingüísticament competents, com també que s'hi garantesquen els drets lingüístics de tots els valencians. Les trobades escolars són una constant i les reivindicacions s'hi repeteixen any rere any. Però, pel que fa a l'ensenyament en valencià, la política educativa del Consell experimenta una preocupant paralització en el ritme de creixement als darrers anys. En alguns casos, com la ciutat d'Alacant, l'estancament és ben greu. El Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià, que subscriu les següents dades i consideracions, manté que no hi ha un impuls institucional global i sostingut a favor de l'ús del valencià. La llengua pròpia no rep la protecció que li reserva l'Estatut d'Autonomia i la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). D'altra banda, el conjunt de centres privats del País Valencià han bandejat la incorporació del Programa d'Ensenyament en Valencià i del Programa d'Immersió Lingüística, els únics que, per les seues característiques, garanteixen una plena adquisició de la llengua pròpia. Divuit anys després d'aprovada la LUEV, la deficient dotació als centres de personal docent degudament qualificat en l'ús de la llengua per part de la Generalitat conculca el dret de les famílies a rebre l'ensenyament en valencià i provoca, sovint, el desprestigi d'aquesta modalitat educativa.

A l'ensenyament la legalitat disposa la igualtat de tractament de totes dues llengües oficials, de la mateixa manera que tothom sap que a continuació no es posen els mitjans perquè això puga ser una realitat, no ja l'assoliment per igual de la competència comunicativa i l'ús social de les dues llengües, sinó que la desigualtat de tracte comença per no regular de manera adequada -de vegades ni es regula- els procediments que emanen dels objectius que es volen aconseguir per l'aplicació de la llei.

El sistema educatiu valencià, tot i que pròpiament caldria parlar d'un únic sistema en el conjunt de l'Estat, s'ha d'organitzar i regular a partir de les competències plenes en matèria educativa de la Generalitat Valenciana. Això no obstant, té reconegudes ja en la pròpia LOGSE les finalitats educatives relatives al tractament de la llengua pròpia, el valencià.

Què diu la LOGSE?:

Article 13. L'educació primària contribuirà a desenvolupar en els xiquets les següents capacitats: a) Utilitzar de manera apropiada la llengua castellana i la llengua oficial pròpia de la Comunitat Autònoma […] Article 19. L'educació secundària obligatòria contribuirà a desenvolupar en els alumnes les següents capacitats: a) Comprendre i expressar correctament en llengua castellana i en la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma, textos i missatges complexos, orals i escrits [...] Article 26. El batxillerat contribuirà a desenvolupar en els alumnes les següents capacitats: a) Dominar la llengua castellana i la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma.

Tot i que la LOGSE atorga igualtat de tracte a ambdues llengües, resulta cabdal per a qualsevol política educativa reconèixer que el punt de partida per a cadascuna és ben diferent. Per tant, es tracta de veure quin esforç polític ha realitzat i realitza l'administració per donar al valencià l'especial respecte i protecció que li atorga l'Estatut d'Autonomia, per tal d'assolir, si més no, la igualtat en matèria educativa definida a la LOGSE.

4.2 L'ensenyament en valencià, en xifres

En els últims anys, l'increment de centres amb un programa d'ensenyament en valencià i d'alumnat que rep aquesta modalitat educativa ha estat el següent:

Font: Conselleria de Cultura i Educació. Generalitat Valenciana.

Com es pot veure al quadre, en educació infantil i primària l'increment de centres que apliquen un Programa d'Ensenyament en Valencià o d'Immersió Lingüística es ralentitza cada any, i no perquè s'esgoten les possibilitats d'implantació, ja que, descomptats el privats concertats, representen no més enllà del 57% del total dels centres públics. En els centres de secundària, l'increment ha estat major d'un any a l'altre (13, 19, 20, 39 en 1998-99), encara que el curs 1999-2000 es va produir un fort descens del creixement, atès que la xifra de nous centres (16) retornà a ritmes dels anys 95/96, una tendència que continua. En general, però, el creixement a secundària respon a que s'ha de donar continuïtat a l'alumnat que finalitza l'educació primària i, per tant, no es tracta tant de noves línies, sinó de la continuació de les ja existents en primària. En el curs 2001-2002 només hi ha cinc centres més que en el curs anterior on hi ha algun programa d'aprenentatge en valencià.

Més enllà de les dades, en general, tant a primària com a secundària, cal un control -que no es fa- de l'aplicació dels programes per tal de tenir un coneixement exacte del que és la realitat en relació al que diuen les estadístiques. A molts instituts de les zones valencianoparlants no s'imparteixen en valencià el mínim de dues assignatures no lingüístiques per grup i curs en el Programa d'Incorporació Progressiva. Cal recordar, a més, que la normativa d'admissió de l'alumnat no sols no contribueix a la continuïtat dels programes d'ensenyament en valencià entre un tram educatiu i d'altre o, el que és pitjor, entre un cicle i el següent, sinó que l'entrebanca.

A la fi, estudia en valencià entorn al 20% de tot l'alumnat d'infantil, primària i secundària. Estem molt lluny, per tant, d'haver arribat a cap mena de sostre.

Per entendre millor el significat de les dades globals s'han de fer algunes consideracions més, sobretot per veure quines són les possibilitats d'evolució.

Una aproximació territorial a les dades anteriors ens diu que, pel que fa a les comarques que conformen la circumscripció de la província de València, el 49% dels centres (públics i concertats) té, si més no, una línia en valencià. A València ciutat, un 24%; en el cas de la província d'Alacant, és un 35% i la ciutat d'Alacant, un 9%; i a Castelló, s'arriba a un 84%, mentre a Castelló de la Plana, és del 70%. Amb tot, el pes de la normalització lingüística escolar recau sobre els centres públics, doncs només hi ha 27 centres privats concertats en tot el país que compten amb un programa d'ensenyament en valencià. A la província d'Alacant no n'hi ha cap.

En definitiva, és cert que les línies continuen augmentant, però també ho és que dels 655 centres d'educació infantil i primària que imparteixen ensenyament en valencià només el 4% són centres privats-concertats. La conseqüència és que s'està creant la tendència a configurar una mena de doble xarxa educativa, és a dir, ensenyament públic en català i concertat-privat en castellà. Per entendre la importància de la dada només cal recordar que al voltant del 35% de l'alumnat valencià s'escolaritza en centres privats i que aquesta proporció s'inverteix a favor de l'ensenyament privat en algunes de les ciutats més importants del país.

4.3 El professorat i el coneixement del valencià

L'estiu del 2001 els sindicats de treballadors docents, però també la Federació d'Associacions de Pares d'Alumnes, van denunciar el costum que el Consell de la Generalitat continuava sense aplicar el "requisit lingüístic" als ensenyants, tot un símptoma de l'interès del Govern valencià davant la qualitat respecte a la prestació educativa als ciutadans.

Divuit anys després de l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV, 1983), encara arriba professorat sense titulació o sense competència lingüística en valencià a centres que tenen un programa d'ensenyament en valencià. Açò ocorre amb tots els sistemes de provisió: bé com a resultat d'adjudicació de vacants a professorat sense destinació definitiva, bé mitjançant els propis concursos de trasllats (més avant explicarem com i per què) i, fins i tot, quan es donen destinacions en comissions de serveis, quan la concessió de les mateixes és discrecional per part de l'Administració.

Pel que fa a Infantil i Primària, en les adjudicacions de llocs de treball al professorat sense destinació definitiva de juliol del 2000, totes les vacants d'educació infantil i primària es van assignar amb requisit lingüístic; però no es va fer així en el cas de més de 800 vacants de les especialitats de primària (educació física, idioma estranger, música) ni en llocs de treball de l'ESO. En el cas de professorat de secundària, també s'han donat vacants que exigeixen coneixement del valencià a persones que no en saben. Generalment, açò passa per falta de personal amb la corresponent competència lingüística mentre que la planificació de la formació necessària no abasta les persones que formen les borses a l'espera de ser requerides, de manera que quan es tira mà, no s'hi troba. Així no es garanteix ni la continuïtat de les línies ni tampoc la qualitat de l'ensenyament.

Per avançar definitivament en la resolució d'aquest problema, el professorat s'hauria d'incorporar al sistema educatiu ja capacitat des de la Universitat per impartir les classes en qualsevol de les dues llengües oficials. Igualment, s'hauria d'exigir eixe mateix coneixement com a requisit per a ingressar a la Funció Pública. No fer-ho així significa que cada vegada que hi ha oposicions el problema es repeteix i es fa més gros, per acumulació. Mitjançant les oposicions de 1999 van ingressar al cos de mestres 900 docents al País Valencià, una xifra semblant a la convocatòria de 2000. Al voltant del 60% es tracta d'interins i, per tant, una bona part dels quals ja té coneixements de català. Entre la resta, n'hi ha molts que no coneixen el català, però des d'aleshores estan treballant en vacants per a les quals cal tenir coneixement de les dues llengües oficials. En el millor dels casos, encara tardaran tres anys a obtenir la titulació necessària.

El 9 de maig del 2001 el conseller d'Educació, Manuel Tarancón, va assegurar davant les Corts Valencianes que s'exigiria el requisit lingüístic a les oposicions docents del 2002. Cosa que ha fet. Tanmateix, ha exclòs la llicenciatura de Filologia Catalana de l'aptitud lingüística, reconeixent només la de "filologia valenciana", una titulació que no existeix, ja que des de 1993 l'única reconeguda per les universitats i pel Ministeri de Cultura en el catàleg de títols és la de Filologia Catalana.

4.4 Els recursos didàctics

Una vegada que el professorat ha fet l'esforç d'aprendre català i de comprometre's amb un programa d'ensenyament, vindrà el problema de l'escassesa de recursos que pateixen els centres. La Conselleria no edita suficients materials de suport al professorat que imparteix la seua matèria en valencià i al mercat hi ha ben poc de material complementari, la qual cosa és remarcable en el cas d'Educació Especial i Tecnologia. I açò ocorre a banda de la qüestió de l'"homologació" del material curricular per la pròpia Administració. Perquè l'obligada homologació ha esdevingut, en els últims temps, un autèntic problema de censura prèvia, intolerable per a l'exercici lliure de la docència, però també un factor que contribueix al buit de producció i distribució de materials.

4.5 El desenvolupament normatiu

Pel que fa a la regulació dels centres, tampoc no existeix una línia d'intervenció progressiva, sinó més aviat s'han cristal·litzat els problemes dels inicis o s'ha fet una política contradictòria. En referència al punt 2, en 1997 es van catalogar com a bilingües tots els llocs de treball dels col·legis públics d'infantil i primària, amb ocasió de l'adscripció del professorat del cos de mestres als nous llocs de treball resultants de l'aplicació del nou sistema educatiu. Tanmateix, simultàniament es promulgà una moratòria adreçada al professorat participant segons la qual tothom podia quedar exempt d'haver de tenir competència en valencià fins l'any 2005, en les zones valencianoparlants, i fins el 2011 en les castellanoparlants. Dels 17.000 mestres que es van adscriure aleshores (tots els que tenien un destí definitiu), un nombre indeterminat (perquè és una informació que l'Administració no ha donat mai) ho van fer a qualsevol lloc de qualsevol centre sense haver de demostrar que en sabien, de català, tingueren o no la titulació pertinent. Però n'hi ha més.

Des d'aleshores, el mateix professorat que es va acollir a la moratòria, pot participar -i de fet ho fa- en els concursos de trasllats per obtenir una nova vacant de qualsevol centre en les mateixes condicions. És a dir, es pot traslladar amb la moratòria inclosa, fins que s'esgote el termini abans esmentat. En conseqüència, tots els cursos hi ha un nombre indeterminat de mestres sense competència en valencià que arriben com a definitius a vacants de centres amb un programa bilingüe

Pel que fa a secundària, és més senzill d'explicar la situació dels centres: moltes línies acabaran en l'ESO perquè els instituts no disposen de professorat amb titulació ni amb competència, ja que no s'ha regulat fins ara. Així doncs, el que es fa en català depén del fet fortuït que hi haja el professorat adient i amb voluntat, ja que en els concursos de trasllats cap vacant apareix catalogada amb un criteri lingüístic. Ja és greu que, ara mateix, no hi haja planificació en Batxillerat per tal de donar continuïtat a les línies de l'ESO.

En relació a aquest tema, cal fer esment de l'acord subscrit entre l'Administració i els sindicats en juny de 1999 sobre les plantilles dels instituts de secundària on apareix, per primera vegada, el compromís de procedir a la catalogació dels llocs de treball. L'acord diu textualment:

Donada la cooficialitat del valencià i del castellà i del coneixement que de les dos llengües ha de tindre tot el professorat de la Comunitat Valenciana, com determina l'art. 23 de la Llei 4/1983, i amb la finalitat de donar continuïtat als programes d'educació bilingüe que l'alumnat haja cursat en Educació Primària, tot el professorat d'Educació Secundària que estiga impartint docència tant en nivells obligatoris com no obligatoris, haurà de tindre la capacitació lingüística i tècnica adequada per a impartir l'ensenyament en qualsevol de les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana.

Per això, l'Administració educativa i les organitzacions sindicals es comprometen a negociar, en el marc de la Mesa Sectorial d'Educació, un model de catalogació lingüística de les plantilles dels instituts i seccions d'Educació Secundària, així com un pla de formació adequat perquè el professorat puga adquirir la necessària capacitació lingüística.

Aquest acord, però, encara no s'ha activat. Per altra banda, cal recordar que la major part dels col·legis que apliquen el Programa d'Immersió Lingüística (PIL) no compten amb el professorat de suport previst a la normativa per dur endavant el programa, una normativa que només es va desplegar durant els dos primers anys de vigència.

4.6 Les exempcions d'aprendre valencià

Hi ha un nombre tan elevat d'exempcions de l'assignatura de valencià a les zones castellanoparlants (quan l'obligatorietat hauria de ser el mínim que permetria parlar de cooficialitat) que, de fet, no es pot dir que el valencià és llengua cooficial en tot el país. Quan l'alumnat que ha fet ús del dret a demanar l'exempció (en massa ocasions com a conseqüència de campanyes perfectament organitzades des dels propis centres) es desplaça per seguir els seus estudis en un altre centre de zona valencianoparlant, es troba amb vertaders problemes. A més, el fet que l'alumnat exempt de l'avaluació del valencià haja de romandre a l'aula fa impossible l'aprofitament de les classes per a la resta. Davant d'açò, cal actuar en positiu, amb campanyes institucionals específiques per a aquestes zones, tot i que la cooficialitat ha de ser el punt de partida de tota acció institucional, per a la qual cosa caldria modificar la LUEV.

Igualment, a les zones valencianoparlants, encara es permeten les al·legacions de les famílies per tal de no seguir el programa bilingüe aprovat pel consell escolar del centre. Concretament, pretenen que no se'ls aplique el Programa d'Incorporació Progressiva (PIP), quan es tracta d'un programa de mínims que, encara ben fet, difícilment garanteix que l'alumnat arribe a poder utilitzar les dues llengües en igualtat de condicions. En aquest sentit, molts centres privats concertats comencen ara a plantejar-se això que l'Àrea de Coneixements del Medi, en un PIP, s'ha d'impartir en valencià, cosa que fa ja alguns anys que haurien d'estar fent. Sorprenentment, ni la pròpia Administració té les dades que permetrien conèixer l'abast real d'aquestes disfuncions.

Per altra banda, el Pla de Normalització Lingüística, una eina ben pensada per a l'extensió de l'ús del català més enllà de l'àmbit curricular, ha de ser objecte de seguiment per la inspecció educativa si es vol redreçar una situació que considerem molt insatisfactòria. A les zones castellanoparlants, molt pocs centres el fan. I a les zones valencianoparlants, en són molts els que no l'apliquen.

4.7 L'ús del valencià a l'Administració educativa

La mateixa Administració s'ha quedat al marge de la LOGSE pel que fa a l'ús del valencià en la relació amb els centres educatius i amb la societat: senzillament el valencià sembla que ha deixat de ser llengua oficial perquè s'usa ben poc. Aquesta actitud és generalitzable al conjunt del Consell, també a la Conselleria de Cultura i Educació, i molt especialment als usos lingüístics de la Presidència de la Generalitat. El Govern no té la voluntat de jugar un paper exemplificador que afirmaria la cooficialitat i li donaria al valencià el prestigi que atorguen les institucions.

El 5 d'abril del 2001 el conseller d'Educació, Manuel Tarancón, acusava al professorat de l'ensenyament superior de l'escàs augment de l'ús social del valencià, alhora que els hi feia responsables de crear una fractura entre l'escola i la societat. Una provocació més, que va ser contestada enèrgicament des de les organitzacions polítiques de l'esquerra, fins als sindicats, sense oblidar la mateixa Universitat de València, mitjançant el rector Pedro Ruiz.

5. L'Administració, ni sap, ni respon

El dimarts 11 de desembre del 2001 el Grup Parlamentari del PP aplicava, una vegada més, la majoria absoluta, per a desestimar durant el debat dels Pressupostos de la Generalitat per al 2002, una esmena del Grup d'Esquerra Unida que pretenia incorporar el "requisit lingüístic" a la funció pública, d'acord amb l'anomenat Pacte per la Llengua. Un compromís, aquest "pacte" al qual ens referirem més endavant, que en aparença desbloquejava la designació dels qui havien d'incorporar-se a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. El PP segueix entestat a que el valencià no siga un requisit necessari per a ser funcionari, ni atendre a la ciutadania com és degut. El diputat encarregat de defensar la negativa, en plena exhibició de cinisme, va proclamar què el compromís del president de la Generalitat, Eduardo Zaplana, és el més important sobre la llengua des de l'entrada de Jaume I a València.

Dijous 21 de setembre, un debat organitzat al Club Diario Levante per l'Associació Cultural Tirant lo Blanc i Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la Llengua, va il.lustrar, amb bona cosa de legislació comparada, tant de l'àmbit de l'Estat com de la comunitat autònoma, la legitimitat de l'exigència d'un requisit lingüístic -que el Govern nega- per a accedir a la funció pública, "totalment adequada i sense contradicció amb l'ordenament jurídic vigent". Aquesta documentació s'hi troba a l'abast en la web de la Federació. Les conclusions no deixen lloc a dubtes:

1) Les administracions públiques tenen la facultat de seleccionar personal que tinga nivell de coneixements de català apropiat per a la funció que s'hi exercirà. Només una exigència desproporcionada -com ara demanar coneixements de filologia catalana a un aspirant a bidell- podria ser contrària a dret, com ha manifestat en diverses ocasions el Tribunal Constitucional.

2) A més que és lícit demanar coneixements lingüístics de català en les convocatòries per a l'accés a la funció pública, de la legislació estatal i autonòmica vigent es desprèn que tota convocatòria de places haurà de preveure necessàriament el coneixement del català per a poder accedir-hi. Per tant, s'ha d'afirmar amb tota contundència que infringeix la legislació vigent qualsevol convocatòria de places destinades a l'administració pública de les comunitats autònomes amb llengua pròpia que no preveja en les bases de convocatòria que el personal que hi accedeix té els coneixements suficients d'aqueixa llengua per a exercir el servei públic.

3) Cap els articles de la Llei 30/1984 ni de la Llei del Valencià citats a l'informe (veure web Escola Valenciana) no han estat declarats anticonstitucionals per l'alt tribunal. Ans al contrari, el TC ha ratificat un article anàleg de la Llei de la Funció Pública Catalana com a perfectament constitucional.

4) Solucions com les que fan algunes administracions que en convocatòries de places en què demana als aspirants un determinat coneixement de català, o si no en tenen, el compromís d'adquirir-lo, no compleixen el manament esmentat. En primer lloc, perquè l'exigència legal no demana compromisos, sinó fets; és a dir, el coneixement efectiu lingüístic que garantesca l'atenció del servei públic. D'una altra banda, perquè el treballador en qüestió no pot desplegar en el moment d'accedir a l'administració els treballs en una de les dues llengües oficials, a més a més, la pròpia. I finalment, perquè no es preveu cap conseqüència per al cas que aquest compromís adquirit no es complesca, cosa que converteix aquest precepte en una norma de compliment gairebé nul.

La Generalitat incompleix, per tant, la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià en la catalogació lingüística del seu funcionariat: només l'1% dels llocs de treball de l'Administració autonòmica tenen com a requisit el coneixement del valencià. Un estudi de l'STEPV-Intersindical valenciana revela que, dels 16.500 llocs de treball catalogats per l'Administració del Consell de la Generalitat Valenciana, només 165 places tenen com a requisit el coneixement en alguna mesura del valencià. L'estudi demostra, a més, que els llocs de treball del personal dedicat a la traducció i correcció de textos, Assessories Lingüístiques i Tècnics Mitjans de Promoció Lingüística, suposen un total de 68, però clarament mal distribuïts, ja que la Conselleria de Cultura i Educació acapara 42 llocs de treball, dues terceres parts del total. La resta dels llocs de treball amb el requisit lingüístic són 97. Entre els llocs no reservats a tasques directament lingüístiques, sorprén l'absència absoluta de llocs de treball amb el requisit del certificat de coneixements de valencià de grau superior.

D'altra banda, només dues conselleries, Presidència i Cultura, contemplen que per a alguna persona de la seua plantilla se li requeresca un grau mitjà. La resta de conselleries exigeixen, com a molt, el grau elemental. Tampoc no hi ha cap lloc de treball amb requisit de coneixement de valencià de qualsevol nivell en distints departaments de l'Administració: Conselleria de la Portaveu del Govern; IVIA (Institut Valencià d'Investigacions Agràries); IVE (Institut Valencià d'Estadística); OPVI (Organisme Públic Valencià d'Investigació). Altres conselleries compten amb escassos llocs de treball, com ara la de Medi Ambient, amb només una plaça de tècnic mitjà de promoció lingüística. Obres Públiques, Sanitat i l'IVAJ (Institut Valencià de la Joventut) tenen només tres llocs, mentre que Benestar Social en té 8, i Indústria, 7. Una menció particular mereix el cas de la Conselleria d'Agricultura, la qual només disposa de dos tècnics lingüístics i tres llocs amb requisits de coneixements orals. L'actuació de la Presidència de la Generalitat en aquest cas il·lustra novament sobre la desprotecció absoluta en què es troben els drets lingüístics dels ciutadans i les ciutadanes valencians.

Vint ajuntaments, entre els quals n'hi ha sis governats pel PP, van exigir al Consell l'estiu del 2001 que s'aplicara el requisit lingüístic per a accedir a la funció pública. D'altra banda, el text refòs de la Llei de la Funció Pública Valenciana, com el mateix decret que modifica el reglament de selecció, provisió de llocs de treball i la carrera administrativa del personal, van ser aprovats durant el mandat del PP en els anys 1995 i 1999, respectivament, i establien el requisit lingüístic, l'aplicació del qual el PP ha negat posteriorment a la Universitat de València.

El Consell Jurídic Consultiu -òrgan homòleg al Consell d'Estat a l'àmbit de la comunitat autònoma- en l'última memòria presentada feia constar que la Conselleria de Cultura i Educació va vulnerar l'any 2000 els drets lingüístics de totes aquelles persones que van presentar reclamacions en català, alhora que lamentava els continus incompliments de la Llei del Valencià per part del Govern de la Generalitat. D'aquest departament "infractor" va eixir la presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ascensión Figueres.

6. Justícia (quasi) analfabeta

L'Administració de Justícia, malgrat algunes sentències i actituds minoritàries dignes d'elogi, és, en conjunt, la més impermeable al català al País Valencià. No obstant, el mateix Tribunal Superior de Justícia valencià, el 14 de gener del 1990, ja dictava un auto exemplar, en considerar que les demandes presentades i admeses en català no calia fer-les traduir. La Llei Orgànica del Poder Judicial del 1985, reformada el 1994, ja va establir que "les actuacions judicials realitzades i els documents presentats en l'idioma oficial d'una comunitat autònoma tindran, sense necessitat de ser traduïdes al castellà, plena validesa i eficàcia". La norma, però és constantment ignorada per (quasi) tots els estaments de l'Administració de Justícia.

Una nota al marge: a hores d'ara no es coneix cap fiscal, ni cap jutge que, d'ofici, haja iniciat cap procediment contra els incompliments ni les aplicacions restrictives o discriminatòries de cap normativa, com ara la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, relacionada amb la llengua i els seus àmbits d'aplicació.

6.1 La Universitat i les baralles judicials

La primavera del 2001 el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana emetia una sentència on negava a la Universitat Jaume I de Castelló el dret a denominar, al seus estatuts, la seua llengua pròpia com a català, i a utilitzar el terme País Valencià per referir-se a l'entitat cultural, històrica i social dels valencians. La sentència desestimava, així, el recurs interposat per la Jaume I contra el decret del Govern valencià, on es modificaven els dos termes en disputa als estatuts originals.

La resolució del TSJ ignorava una sentència del Tribunal Constitucional del 21 d'abril del 1997, on s'establia que "la llengua pròpia de la comunitat Valenciana i, per això, de la seua universitat, podrà ser també denominada llengua catalana en l'àmbit universitari, sense que això contradiga l'Estatut d'Autonomia ni la llei de les Corts Valencianes". Aquesta sentència va impedir que, en la darrera modificació dels estatuts de la Universitat de València, el govern de la Generalitat decidís no publicar l'articulat que feia referència a l'exigència del coneixement de la llengua per a impartir classes.

Després d'una intensa baralla judicial, l'estiu del 2001 el Tribunal Superior de Justícia va obligar al Consell de la Generalitat a publicar en el Diari Oficial l'article 167.4 dels estatuts de la Universitat de València, referent a la facultat d'avaluar la competència del personal docent en les dues llengües oficials. El Consell, en conèixer la resolució judicial, va anunciar que recorreria davant el Tribunal Suprem. El Govern valencià seguia entestat a fer el ridícul i posar-se en evidència.

Un altre fet que demostra l'escàs respecte de l'actual Govern de la Generalitat per la Universitat és l'exclusió de la llicenciatura de Filologia Catalana per obtenir el requisit lingüístic, l'única que reconeixen el Ministeri de Cultura i les universitats d'arreu del món.

7. La Universitat tampoc no parla valencià

Una enquesta realitzada pel setmanari Presència, el 2001, posava en relleu l'ús superior del castellà als campus universitaris del País Valencià. A les universitats de les tres demarcacions, els alumnes s'expressen majoritàriament "en castellà" a les classes (43,2% a la Universitat de València; 56,2% a la d'Alacant; 55,5% a la de Castelló). El professorat imparteix les classes majoritàriament en castellà (32,4% a la Universitat de València; 59,3% a la d'Alacant; 33,3% a la de Castelló). Els alumnes s'expressen també, majoritàriament, en castellà, en les seues relacions personals aules enfora (32,4% a la Universitat de València; 62,5% a la d'Alacant; 35,5% a la de Castelló).

Els llibres de text, de lectura i els materials de les assignatures són majoritàriament en castellà. El castellà també és la llengua majoritària en la relació entre els professors. En conclusió, les opinions que expressen que la llengua els preocupa poc o gens també són majoritàries.

8. Sense mitjans, no hi ha comunicació

La llengua catalana a penes manté una presència testimonial en els mitjans de comunicació al País Valencià. Cap diari, alguns setmanaris o mensuals purament testimonials, alguna experiència solta a la Xarxa, una ràdio gairebé clandestina -o, si més no, tan oficial com ignorada als índex d'audiència- i una televisió pública, més oficial que no pública, que sembla erigir-se amb un dels enemics més poderosos de la llengua, contràriament a l'esperit que va afavorir la seua llei de creació. Des del 1989 en què va iniciar les seues emissions, Radiotelevisió Valenciana mai no ha jugat lleialment el paper per al qual va ser creada. Ja se n'han encarregat els successius governs de la Generalitat de neutralitzar una de les infrastructures de més impacte per a assegurar unes mínimes defenses davant la mundialització i davant allò que es coneix com la Societat de la Informació. La baralla política i partidària, per tant, també ha estat una constant des de la seua posada en marxa. Una baralla agreujada considerablement des de l'arribada del PP al poder i la devaluació del mitjà a pur instrument propagandístic.

Quant als continguts, només cal consultar els informes anuals que elabora el Comitè de Redacció de Canal 9 per a formar-se una opinió sobre la televisió pública segrestada de facto pel govern. El PP continua impedint que el català estiga present en els horaris de màxima audiència. La devaluació lingüística als diferents programes -incloent-hi els que són reclosos en el canal Punt Dos, amb més percentatge en llengua autòctona- no coneix límit ni autoritat lingüística. Entre les extravagàncies de la programació, l'exemple d'un espai per a parlar de literatura, titulat "El faro de Alejandría", emès en horaris impossibles, ben entrada la matinada i gravat habitualment a Madrid. En castellà i per a parlar, amb ocasionals excepcions, de la literatura en castellà que interessa al seu conductor. Els escriptors en català també estan proscrits a la "seua" televisió pública.

Respecte al mitjà, no obstant, caldria fer alguna consideració. Els projectes de modernització tecnològica i informativa haurien de ser el terreny comú a partir del qual construir un consens social. Caldria, en aquest sentit, un pacte comunicatiu que vaja més enllà del valor afegit que representen la llengua i la informació per a un govern determinat. La construcció de la Societat de la Informació i les estratègies que l'han de condicionar haurien de ser el punt de trobada i de consens de tot l'espectre polític. Per això, el denominador comú -les infrastructures- no haurien de ser el cavall de batalla. La comunicació, a fi de comptes, és l'agent bàsic de la civilització.

9. Hostilitat envers els llibres i biblioteques sota mínims

L'escassa dotació que anualment s'hi destina a la xarxa de biblioteques públiques és, només, una mostra de la importància que el Govern valencià atorga als llibres i, indirectament, a la creació literària.

L'hostilitat assoleix la màxima agressivitat en la política de liberalització dels llibres. La fi del preu fix del llibre, la tolerància de la competència deslleial o la venda il·legal de textos escolars a l'inici del curs, com també les mesures comercials que afavoreixen les grans superfícies en detriment del petit comerç, sentencien de mort les llibreries i, amb elles, una de les principals xarxes de difusió cultural i de creació literària. La desaparició progressiva de les llibreries impedirà, de fet, la divulgació i la presència a les prestatgeries dels autors que publiquen en editorials modestes, amb tiratges baixos comparats amb la producció dels grans imperis i les seues distribuïdores. Les grans superfícies, difícilment acolliran tota la producció que ara mateix es genera en llengua catalana.

D'altra banda, els convenis entre editorials del nord i del sud dels Països Catalans per a promoure autors d'una i d'altra banda del Sénia, no han funcionat amb la correspondència que s'hauria d'esperar. Els interessos dels respectius pavellons editorials, en aquest cas, tampoc no beneficien els escriptors en llengua catalana en el seu conjunt.

10. Un rosari d'agressions

Les queixes dels ciutadans relacionades amb l'ensenyament en valencià i el dret a fer servir la llengua pròpia en les relacions amb l'Administració, van ser, juntament amb la contaminació acústica, les més nombroses a la Memòria anual del Síndic de Greuges, presentada a les Corts Valencianes el novembre del 2001. Les primeres, majoritàriament, les havien tramés pares preocupats perquè professorat sense els coneixements de valencià acreditats ocupaven places en línies educatives en valencià o d'immersió lingüística. L'informe del Síndic de Greuges il·lustrava una realitat, la discriminació envers la llengua, que s'arrossegava, gota a gota, des de feia anys. Heus ací, només, alguns casos per a la història

El 13 de gener del 2001 va morir a València l'escriptor Enric Valor. Des de feia tres anys que la Generalitat Valenciana va negar la sol·licitud del seu poble, Castalla, perquè l'institut d'ensenyament secundari portara el seu nom. Encara després de l'òbit, l'Ajuntament de València va negar la petició tramesa pels grups de l'oposició perquè Valor fora nomenat, a títol pòstum, fill predilecte de la ciutat.

L'octubre del 1998 la Conselleria de Cultura i Educació retirava la subvenció que ja havia atorgat a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana -300.000 pessetes-. Com a pretext per a anul·lar l'acord, es feia constar que l'entitat -que agrupa els principals escriptors en català al País Valencià- no tenia la seu al País Valencià.

El febrer del 1999 la Conselleria d'Educació començà a prohibir vocables de la llengua catalana, acceptats a les anomenades Normes de Castelló. Uns anys abans, sota el mandat socialista, el director general de la Radiotelevisió Valenciana va prohibir la utilització en el mitjà de més de tres-centes paraules correctes i vigents en la gramàtica catalana actual.

La Conselleria de Cultura i Educació, des del 1999, emparada en el que qualifica com a "la legislació vigent", aplica el control i la censura ortogràfica quant a continguts als llibres de text, amb el consegüent perjudici i coacció directa per a les editorials i els autors. El mes d'abril d'aquell any els mateixos funcionaris del departament reconeixien l'existència de "paraules prohibides" en els textos oficials.

Malgrat el setge institucional, els escriptors en català van publicar, al llarg del 1998, més de 150 llibres, entre els quals hi havia 25 assaigs, 23 novel·les, 34 poemaris, 4 obres de teatre i altres obres per al públic infantil i juvenil.

La primavera del 1999 la Generalitat va cursar ordres als seus inspectors educatius perquè controlaren i fiscalitzaren aquells professors dels centres públics que feien servir la denominació "llengua catalana" per a referir-se, evidentment, a la llengua catalana. Els sindicats, les organitzacions polítiques i cíviques van protestar contra aquesta nova agressió a la llibertat d'expressió i de càtedra.

L'abril del 1999, mentre la Generalitat mantenia retirada la subvenció de 300.000 pessetes a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, atorgava 25 milions de pessetes a la Asociación Valenciana de Críticos Literarios. L'afinitat política entre els membres d'aquesta associació i els governants quedava fora de qualsevol dubte.

El novembre del 1999 els sindicats representats a la Diputació Provincial de València denunciaven la censura que s'aplicava, per ordre de la Presidència d'aquesta corporació, als textos en català que elaboraven els traductors.

L'octubre del 2000 el bisbat de la diòcesi de Sogorb-Castelló ordenava la retirada dels textos oficials de catequesi en català. Quatre anys abans, aquesta diòcesi havia suprimit la litúrgia en català al Seminari de Castelló.

El 22 de novembre del 2000 les Corts Valencianes, amb la majoria absoluta del PP, rebutjaven, a la Comissió d'Educació, la proposta per a difondre a tots els instituts l'obra discogràfica del cantautor d'Alcoi Ovidi Montllor, com també la recopilació de les pel·lícules i obres teatrals en què havia intervingut. Des de l'octubre del 1989, en què van començar les emissions de Canal 9, l'aparició d'Ovidi Montllor a la pantalla autonòmica va estar prohibida pel director general de la cadena, el qual també va obstaculitzar que el cantautor alcoià participara en els escassos doblatges de pel·lícules per a aquesta televisió pública, on tampoc va abundar la presència d'escriptors com ara Joan Fuster, Enric Valor o Vicent Ventura.

El mes de gener del 2001 el Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià denunciava una nova operació de censura per part de la Generalitat, en aquesta ocasió mitjançant un decret que en modificava un altre, de manera que el resultant era un compendi d'incorreccions ortogràfiques.

El 25 d'abril del 2001 el Rei d'Espanya negava la imposició del castellà durant el discurs de lliurament del Premi Cervantes.

L'octubre del 2001 una funcionària del Servei Valencià d'Ocupació i Formació a Torrevieja fou acusada d'enviar diverses cartes amb paper oficial de la Generalitat, demanant als consells escolars solidaritat amb una associació contrària als programes d'ensenyament en valencià. A hores d'ara no es coneix que s'hagen depurat responsabilitats polítiques o laborals.

Abril de 2002. El Consell de la Generalitat Valenciana veta l'estudi dels autors en català no nascuts al País Valencià en els currículums educatius d'ESO i Batxillerat;

23 d'abril de 2002. El Consell aprova una primera sèrie de paraules "reconegudes i autoritzades" amb què començar la redacció d'un diccionari "valencià". Aquestes paraules, primer són aprovades pel Consell i després es presenten a l'AVL perquè les ratifique.

25 d'abril de 2002. El Consell exclou la llicenciatura de Filologia Catalana de l'aptitud lingüística. Aquest títol és l'únic que reconeixen les universitats i el Ministeri de Cultura.

11. L'Acadèmia, bé, gràcies

El 17 de setembre del 1997 el president de la Generalitat valenciana, Eduardo Zaplana, deslliurava definitivament al Consell Valencià de Cultura (CVC) de les seues obligacions lingüístiques i anunciava, en un debat de política general a les Corts Valencianes, el seu encàrrec al CVC perquè elaborara un dictamen sobre "el conflicte lingüístic". El president s'entestava a ignorar què, entre els que feien servir el català, no existia cap conflicte i, de sempre, la gresca procedia dels que en dificultaven l'ús i la normalització social, és a dir, era un conflicte polític i no lingüístic.

Quasi un any més tard, el 13 de juliol del 1998, el CVC aprovava un informe ben pintoresc. Proposava la creació d'una Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), formada per 21 membres. El dictamen en què el CVC abdicava de les seues obligacions i autoritat lingüístiques assumia, bé que d'una manera extravagant i atapeïda d'el·lipsis i circumloquis, la unitat de la llengua catalana. Des del mateix CVC hi havia veus de la part suposadament més assenyada que consideraven inadequat l'Institut d'Estudis Catalans -on hi ha qualificats membres originaris del País Valencià- a l'hora de fixar la normativa aplicable per a la nostra comunitat autònoma. El 2 de setembre d'aqueix mateix any, les Corts valencianes aprovaven la llei en qüestió. Esgotats tots els terminis legals per a elegir els acadèmics, no s'hi va formalitzar l'acord entre les dos forces polítiques majoritàries -PP i PSOE- fins a la matinada del 14 de juny de 2001. El 23 de juliol s'hi va celebrar l'acte solemne de la constitució de l'AVL. Des d'aleshores, els debats dels acadèmics -elegits en funció de les afinitats polítiques, abans que no la capacitat reclamada a la mateixa Llei de creació de l'AVL- només s'han limitat a assumptes relacionats amb les remuneracions respectives i altres aspectes del funcionament de la institució. Tampoc no han faltat extravagàncies, com ara la proposta de la mateixa presidenta, Ascensión Figueres, que havia estat alt càrrec a la Conselleria de Cultura i Educació, la qual va atrevir-se, a finals d'octubre de 2001, a proposar la contractació d'un "assessor lingüístic" per a la institució. La presidenta no aclaria si es tractava d'un assessor en anglès, swajili... o català.

Més alarmants per als escriptors i intel·lectuals que empren la llengua resulten les intencions de l'AVL de confeccionar diccionaris de valencià, amb vocables, entrades o adopcions diferenciades dels vigents que s'apliquen a tot l'àrea lingüística catalana. Sens dubte, aquesta classe de normatives condicionarà la producció editorial i la llibertat dels autors, impedits d'utilitzar segons quines formes o sinònims lingüístics.

La marginació de la Universitat de València -que no d'alguns "universitaris"- en aquest procés, posa en evidència la intervenció del màxim mandatari de la Generalitat -i el PP- obsessionat a neutralitzar la influència de la primera institució acadèmica i darrer baluard de la unitat lingüística. La intervenció política va materialitzar-se, una altra vegada, a propòsit de les recents eleccions per a rellevar el director de l'Institut Interuniversitari de Filologia. Entre els dos candidats, l'aposta a vida o mort, va garantir l'elecció del candidat que mai no s'enfrontaria amb la política de l'AVL. Com així va ocórrer.

En aquest moment, l'AVL té un paper ratificador de la normativa i el lèxic que prèviament ha aprovat políticament el Govern de la Generalitat Valenciana.

12. Pacte pel valencià? Paper mullat

Divendres 15 de juny del 2001 i dissabte 16, la premsa del País Valencià publicava el text de l'acord que serviria de coartada als dos partits polítics majoritaris perquè tiraren endavant amb la constitució de l'AVL.

Gairebé un any després de constituïda l'AVL, el Govern valencià, amb l'escassa resistència de la "lleial" oposició, ha convertit en paper mullat el Pacte pel Valencià. Cap de les mesures -ni de les bones intencions- recollides en el text, porten camí d'aplicar-se. I els partits polítics de l'oposició que avalaren el pacte, fora de lamentar-se no han pres cap iniciativa per obligar el govern del PP a complir els seus compromisos, menys escara a desdir-se del pacte després dels reiterats incompliments.