El dia 4 de febrer de 2005 el diari El Periódico de Catalunya va publicar un article intitulat "Aixecar el cine català" de Román Gubern, catedràtic de Comunicació Audiovisual de la Universitat Autónoma de Barcelona. Tot i la seva brevetat, l'article de Gubern és d'una gran ambició: descriu la situació actual del cinema català i l'evolució que ha seguit des de la mort de Franco fins ara, explica les causes d'aquesta evolució i de la situació en què es troba actualment, i apunta la línia d'actuació política a emprendre per tal de fer-lo avançar.

1. Simptomatologia

L'article arrenca amb una constatació objectiva, l'escàs èxit comercial de les pel·lícules catalanes estrenades durant l'any 2004:

Si aquest any les xifres d'espectadors del cine espanyol han resultat decebedores --malgrat l'èxit comercial de Mar adentro d'Amenábar i de La mala educación d'Almodóvar--, les del cine català ho han estat més encara.

2. Diagnòstic

Segons Gubern, aquesta realitat no és un fet aïllat i anecdòtic, sinó que és el símptoma de la pèssima situació en què es troba el cinema català des de fa anys:

Resulta que el cine català pràcticament no existeix, si s'exceptua la meritòria i continuada tasca robinsònica del productor i director Ventura Pons, que disposa de marca pròpia, i la molt estimable Isabel Coixet, que roda les seves pel·lícules en anglès (com ha fet el mateix Ventura Pons) i és una perseverant col·leccionista de premis. [...]
No existeix cine català, en definitiva, malgrat que hi hagi tres o quatre associacions de productors catalans, mal avingudes entre elles, i que confirmen que hem entrat a l'era digital amb un mapa de minifundis audiovisuals incompatibles entre si.
No existeix cine català malgrat els projectes megalòmans del barri 22@ i de la Ciutat de la Imatge de Terrassa, que semblen voler ressuscitar el projecte mussolinià de Cinecittà gairebé un segle després, quan aquests formats industrials i laborals ja no es porten.
I és de justícia afegir que l'únic productor que compleix en terres catalanes els estàndards d'una indústria audiovisual digna d'aquest nom, amb equips estables basats en la divisió del treball, és el gallec Julio Fernández, que s'ha especialitzat en el cine de fantasia i terror i que ens ha portat des de Galícia les seves sofisticades infraestructures per a la producció digital.

3. Antecedents i evolució

La situació, però, no sempre ha estat així:

De fet, durant la transició van aparèixer a Catalunya una sèrie de pel·lícules molt atractives i interessants --des de La ciutat cremada, d'Antoni Ribas, fins a Les llargues vacances del 36, de Jaime Camino, passant per Bilbao, de Bigas Luna, i El asesino de Pedralbes, de Gonzalo Herralde-- que prometien un futur brillant per al cine català i que homologaven el seu nivell al madrileny on començava a despuntar un Pedro Almodóvar underground. Barcelona semblava voler recuperar el paper que havia tingut als anys daurats de la República, quan el cine sonor peninsular havia arrencat a caminar als Estudis Orphea de Montjuïc.

4. Causes

Fins aquí Gubern exposa bàsicament fets. La part més ideològica -i més discutible- de l'article comença en el moment en què Gubern exposa les que, a parer seu, són les causes de l'evolució negativa del cinema català:

El cine català va rebre una estocada el dia que la Generalitat va retirar el premi que un jurat seu havia concedit a Vicente Aranda per Asesinato en el comité central (1982), argumentant que estava parlada en castellà, i va determinar amb això l'exili d'aquest cineasta a Madrid. El van seguir Francesc Betriu, Gonzalo Suárez, Jordi Grau, Juan Amorós, Isabel Mestres i així fins a arribar a Assumpta Serna. I Bigas Luna, després d'una brillant arrencada a Barcelona als anys 70, ha realitzat les seves últimes pel·lícules per a productors madrilenys.

En aquest paràgraf Gubern explica el fet que va dur el director i productor Vicente Aranda a marxar a treballar a Madrid. Per referir-se a la marxa d'Aranda Gubern utilitza el terme "exili", cosa que la situa en un context polític. En efecte, segons el diccionari de l'IEC, exili és una "expatriació, voluntària o forçosa, especialment per motius polítics". És a dir, Aranda fa les seves pel·lícules a Madrid com a conseqüència de la situació política de Catalunya. Gubern defineix aquesta situació política de la manera següent:

¿Quin va ser el pecat original de l'estratègia cinematogràfica del pujolisme? El seu pecat mortal va consistir a subordinar la política cinematogràfica a la política lingüística, fins i tot subvencionant les majors de Hollywood perquè doblessin les seves cintes al català [...].

Tot i que no ho diu, és força probable que Gubern també consideri part de la mateixa línia la política de subvencions que els governs de Convergència i Unió van aplicar-hi durant uns anys. La política de subvencions convergent consistia a exigir a les productores que rebien diners públics que les pel·lícules subvencionades s'estrenessin en català a Catalunya. Segons Gubern, les mesures del Govern destinades a fer present el català als cinemes per la doble via explicada van tenir com a conseqüència que molts cineastes marxessin a treballar a Madrid i que la qualitat de les produccions catalanes baixés de manera alarmant:

Aquesta línia política, que ha estat en vigor fins fa pocs anys, no solament va empènyer molts cineastes a l'exili professional madrileny, sinó que va encoratjar també una producció clientelar i de baixíssima qualitat, però que encaixava en determinada concepció d'un "patriotisme cultural".

Segons Gubern, doncs, els factors que expliquen que una part dels directors catalans treballin fora de Catalunya i que la qualitat mitjana de la producció cinematogràfica catalana sigui baixa no és la falta d'estructura industrial, la falta de professionals competents o la falta de recursos econòmics, privats i públics, sinó el fet que les pel·lícules de producció catalana s'haguessin d'estrenar en català a Catalunya o que unes quantes pel·lícules americanes es poguessin veure en català en uns quants cinemes del país. La situació que planteja Gubern seria, si fa o no fa, la següent: un director cinematogràfic (Aranda, Betriu, Grau, Serna, Mestres, etc) vol fer una pel·lícula; es posa en contacte amb una productora i aquesta demana una subvenció al Departament de Cultura. La subvenció obliga la productora a fer còpies de la pel·lícula en català i a exhibir-les als cinemes de Catalunya. Davant d'aquesta exigència el director se'n va a treballar a Madrid.

Si això fos cert, tots els directors que esmenta Gubern s'inscriurien dins d'un corrent ideològic i polític hostil al català, que és molt minoritari a Catalunya. Com hauríem de qualificar, si no d'hostilitat, preferir marxar del país abans que veure les teves pel·lícules estrenades en català a Catalunya? A més, Gubern també diu una altra cosa: si després de la marxa d'aquests cineastes a Madrid el cinema català passa a ser "de bajísima calidad" això vol dir que aquests directors hostils al català són bons i que els altres són dolents. I encara més, vol dir també que els directors que no són contraris a l'exhibició de les seves pel·lícules en català practiquen el "patriotismo cultural", qualificació que, per descomptat, no aplica als cineastes que usen l'espanyol a les seves pel·lícules.

Gubern tan sols passa de la crítica genèrica a la crítica concreta en la qüestió del doblatge de pel·lícules estatudinenques al català:

¿Quin va ser el pecat original de l'estratègia cinematogràfica del pujolisme? El seu pecat mortal va consistir a subordinar la política cinematogràfica a la política lingüística, fins i tot subvencionant les majors de Hollywood perquè doblessin les seves cintes al català, una cosa incomprensible des de la Unió Europea, on les subvencions oficials als productes de Hollywood són percebudes com una heretgia cultural i la doctrina imperant resideix en la protecció de la producció autòctona davant l'avassalladora competència nord-americana que domina àmpliament (i a vegades amb no bones arts) els seus mercats propis. Regalar l'idioma a la competència suposa regalar-li una arma perquè sigui més eficaç, com es va demostrar el 1941 amb la implantació del doblatge obligatori del cine estranger per part del franquisme.

Gubern critica una mesura dels governs de CiU que va fer possible que una part molt petita (per sota del 5%) de les pel·lícules estatudinenques estrenades al nostre país es doblessin al català i no té en compte que la iniciativa privada va doblar a l'espanyol el 100% de les pel·lícules estatudinenques. Amb això volem dir que totes les pel·lícules que s'han doblat al català també s'han doblat a l'espanyol. Per tant, la Generalitat de Catalunya no ha propiciat la penetració de productes estatudinencs a Europa, sinó que ha treballat sempre amb productes que ja eren al mercat europeu. Resulta si més no sorprenent que la crítica de Gubern no vagi dirigida contra la indústria que importa i dobla massivament pel·lícules estatudinenques, sinó contra aquells que doblen al català una petita part d'aquestes pel·lícules, que, sense cap dubte, haurien estat igualment doblades a l'espanyol. L'excusa és que els diners invertits en doblatge al català són diners públics. Intervenció pública sí, per estimular la producció, però no per fer política lingüística. Com altres intel·lectuals que s'autodefineixen d'esquerres i que aproven i encoratgen la intervenció estatal en el mercat econòmic amb criteris de tipus ètic o social, Gubern no veu amb bons ulls que el poder polític, la Generalitat de Catalunya, intenti compensar lleugerament un dèficit de què és responsable la indústria cinematogràfica: l'absència total de pel·lícules en català als cinemes de Catalunya. Gubern està en contra que el poder polític vetlli pels drets lingüísiics d'una part important de la societat catalana.

Una altra qüestió, i ben certa, és que després, a la pràctica, fer aquests doblatges al català suposi llençar els diners. En efecte, no serveix de res que hi hagi unes quantes còpies d'una pel·lícula en català si la pel·lícula s'exhibeix a pocs cinemes, si aquests cinemes estan mal ubicats, si els horaris són dolents i si no se'n fa publicitat.

Perquè una pel·lícula en català sigui rendible ha de ser a molts cinemes. La raó és que el criteri lingüísitc com a criteri de tria de cinema afavoreix l'espanyol molt més que no pas el català. Molt poca gent va a un cinema perquè la pel·lícula s'exhibeixi en català, però molts deixen d'anar-hi si la poden veure en un altre cinema en espanyol. Imaginem-nos que tenim dos cinemes, CA i CB, en dos barris diferents, BA i BB, i que tots dos cinemes fan la mateixa pel·lícula, però CA la fa en català i CB en espanyol. CB rebrà quai tots els espectadors del seu barri i molts de BA que no volen veure la pel·lícula en català, mentre que CA rebrà només una part dels espectadors del seu barri. És que no hi haurà cap veí de BB que vagi a CA perquè és en català? Sí, però molts menys que els de BA que van a CB perquè és en espanyol. Per comprovar-ho només cal assistir a una sessió de cinema en què la pel.lícula sigui en català i escoltar quina llengua parlen els espectadors: pràcticament tots ho fan en català. En canvi, en una sessió de la mateixa pel.lícula en espanyol l'ús de l'espanyol i del català es produeix en la mateixa proporció que en qualsevol altre situació de la vida social.

Les distribuïdores, a més, no tenen en compte on està ubicat el cinema i sovint no porten les còpies en català a les zones del país on el català és més usat. Així, la majoria de les còpies en català s'exhibeixen a Barcelona i d'aquestes còpies algunes, en cinemes ubicats en zones amb poca presència del català.

Paradoxalment, poques vegades aquestes còpies en català arriben a ciutats com Vilafranca, Vic, Olot o Tortosa, on l'us del català és molt més gran. A més, com hem demostrat diverses vegades en aquest mateix web, sovint les pel·lícules en català s'exhibeixen en menys sessions i en horaris més dolents que les pel·lícules en espanyol. Si a això hi afegim que la inversió en publicitat per donar a conèixer les pel·lícules en català és nul·la, ens adonarem que el català competeix en inferioritat de condicions amb l'espanyol a l'hora d'atreure els espectadors catalans.

Ara bé, aquests no són els arguments utilitzats pel senyor Gubern per qüestionar el doblatge al català. El senyor Gubern afirma que "Regalar l'idioma a la competència suposa regalarli un arma perquè sigui més efiçac [...]". Ergo, no s'ha de doblar al català. Gubern utilitza un argument general de manera restrictiva contra el català, quan, insistim, al català s'hi dobla una quantitat mínima de tot el cinema estatudinenc que arriba a les nostre pantalles. Qualsevol que llegís l'article de Gubern interpretaria que el conflicte és entre l'anglès i el català, quan el conflicte és, una vegada més, entre l'espanyol i el català. La qüestió no és cinema estatudinenc o cinema europeu, sinó cinema estatudinenc només en espanyol o cinema estatudinenc també en català.

5. Tractament

L'article acaba amb una crida als polítics:

Hace falta voluntad política para poner en pie lo que en 1978 parecía posible. El proyecto de un cine catalán se frustró por la regresión que supuso la política cultural convergente en este campo.

No hi ha cap formulació explícita de com hauria de ser aquesta nova política cinematogràfica que permetria redreçar el cinema català. Ara bé, de la lectura de l'article es desprèn que si no es doblen pel·lícules estatudinenques al català i es dóna carta blanca a la indústria catalana perquè prescindeixi de la llengua catalana, el cinema català recuperarà el terreny perdut i tindrem altra vegada pel·lícules tan meravelloses com La ciutat cremada d'Antoni Ribas.