El 22 d'abril de 2004 el govern de Catalunya va presentar l'Estadística d'usos lingüístics de Catalunya 2003. L'enquesta va ser duta a terme per la Secretaria de Política Lingüística de la Presidència de la Generalitat de Catalunya i l'Institut d'Estadística de Catalunya. L'objectiu explícit de l'enquesta és, segons declaren els autors a la introducció de l'informe, conèixer la identificació lingüística i els usos del català i d'altres llengües en els diversos espais de relació personal.

En aquest article analitzarem com està feta l'enquesta i les dades que aquesta aporta i en farem la nostra pròpia interpretació. Finalment, comentarem les conclusions de la Secretaria de Política Lingüística del Departament de la Presidència.

1. Com ha estat feta l'enquesta

A la introducció de l'informe hi llegim el següent:

L'estadística s'ha dut a terme mitjançant entrevista telefònica a un total de 7.257 persones de 15 anys i més distribuïdes per tot el territori de Catalunya...

En aquest fragment es fa referència a dues opcions de tipus metodològic que han pogut tenir influència en els resultats de l'enquesta. D'una banda, s'ha optat per fer l'entrevista per via telefònica. L'entrevista telefònica proporciona una distància física a l'entrevistat respecte de l'entrevistador que fa possible no dir la veritat amb més facilitat que no pas si l'entrevista és presencial. D'altra banda, els resultats no reflecteixen la identificació lingüística i els usos dels menors de 15 anys. Aquesta exclusió ens priva d'una informació que és rellevant per conèixer l'estat actual de la llengua, però que, sobretot, és imprescindible per preveure'n el futur i, a partir d'aquí, prendre les decisions de tipus polític que es considerin necessàries.

Dèiem fa un moment que l'entrevista telefònica permet no dir la veritat amb més facilitat que l'entrevista presencial. Això no vol dir, però, que l'entrevista presencial reflecteixi fidelment el comportament dels individus. A les entrevistes, -en mesura diversa segons el tipus d'entrevista- els entrevistats sovint no diuen allò que fan, sinó allò que creuen que haurien de fer, allò que els agradaria fer, allò que farien si poguessin o allò que toca dir en cada ocasió. En gran part dels temes d'àmbit social i públic, les opinions no són individuals sinó compartides. El vehicle d'aquesta ideologia compartida són els mitjans de comunicació de masses, a més d'altres institucions com l'escola o la família. Aquestes idees compartides també existeixen en el tema de la llengua catalana i, com veurem més endavant, en alguns casos tenen poc o gens a veure amb les normes d'ús que regulen el comportament lingüístic dels individus. En conseqüència, si es vol obtenir una radiografia fidel dels usos lingüístics dels ciutadans de Catalunya, el que s'ha de fer és observar i enregistrar aquests usos i no preguntar a la gent. O, si de cas, totes dues coses. Això no vol dir que neguem tota validesa a l'estadística que ens ocupa, sinó que hem de rebre-la amb moltes prevencions i no utilitzar-la per treure conclusions triomfalistes sobre la situació de la llengua catalana.

2. Les dades de l'enquesta

Tenint en compte que la població immigrada supera el 6% de la població total de Catalunya i el 10% de la població de l'àmbit metropolità, és del tot evident que aquesta enquesta no reflecteix els usos lingüístics de tota la població de Catalunya sinó tan sols d'una part, ja que a l'enquesta tan sols un 1,8% diu que la seva llengua pròpia no és el català ni l'espanyol. Si aquest segment de la població, el dels immigrants, hagués estat entrevistat, els resultats de l'enquesta haurien estat diferents en alguna mesura. D'entrada aquest índex relatiu a les persones que no identifiquen com a llengua seva el català ni l'espanyol s'hauria d'enfilar fins al 4%. I, amb tota probabilitat, els percentatges d'ús del català baixarien perquè aquest segment de la població, a l'àmbit metropolità, no utilitza gaire la llengua catalana.

No és creïble perquè contradiu el que veiem cada dia els professionals de l'ensenyament, que el 45,3% dels estudiants utilitzin habitualment el català amb els seus companys, i que tan sols el 30% utilitzin l'espanyol. Tampoc és creïble que siguin més, el 39,5%, els que s'adrecen en català als desconeguts, que no pas els que ho fan en espanyol.

Segons el conseller en cap, Josep Bargalló, dades com aquestes trenquen tòpics. Per nosaltres, aquestes dades demostren que els enquestats no diuen sempre la veritat. Això es pot considerar una apreciació subjectiva sense fonament empíric. Ara bé, hi ha una altra dada poc creïble que sí que té un contrast empíric, la que fa referència a la llengua en què veuen la televisió els enquestats. En efecte, segons l'enquesta el 50% dels catalans que veuen la televisió habitualment ho fan en català. Això està en contradicció amb els controls d'audiència, segons els quals els canals en català d'àmbit supralocal tenen una audiència entre el 25 i el 30%. En conseqüència, si és clar que els enquestats no han dit la veritat a l'hora de respondre aquesta pregunta, ¿què ens impedeix de pensar que tampoc hagin dit la veritat en la pregunta sobre la llengua en què s'adrecen als desconeguts o en la pregunta sobre la llengua que utilitzen habitualment els estudiants amb els seus companys d'estudi? Si això és cert i no anem errats, la realitat és menys favorable al català del que es desprèn almenys d'aquestes tres preguntes. La gent diu que utilitza el català més del que en realitat l'utilitza. En cap cas tenim sospites que el català sigui més utilitzat del que diu la gent. La gent, per tant, oculta l'ús de l'espanyol i infla el del català. Dues raons podrien explicar aquesta conducta. En primer lloc, hi ha gent que sent que utilitza el català menys del que voldria utilitzar-lo o del que hauria d'utilitzar-lo. Això vol dir que per a la gent que té aquest sentiment, el català té una valoració positiva, un cert prestigi i, en conseqüència, hi ha un terreny abonat per a dur a terme una acció política dirigida a incrementar l'ús del català. I, en segon lloc, una altra raó podria consistir en el fet que la gent contesti allò que creu que espera l'entrevistador. Aleshores, el terreny de l'acció política minva.

3. Conclusions de la Secretaria de Política Lingüística i de l'Idescat

La interpretació de les dades que ens ha cridat més l'atenció és aquella que diu:

Tanmateix, com que la consideració del català com a llengua pròpia o llengua d'ús habitual és uns 10 punts més elevada que en el cas de la primera llengua parlada de petit, això indica un factor d'integració lingüística de la població immigrada que ha anat assolint el català com a llengua d'ús habitual a la llar i també identificant-lo com a llengua pròpia.

Situem la qüestió. El nombre de persones que diuen que van parlar primer a casa espanyol és de 2,929 milions, mentre que el nombre dels que diuen que l'espanyol és la seva llengua habitual és de 2,410 milions i el dels que diuen que el català és la seva llengua és de 2,424 milions. Hi ha, per tant, unes 500.000 persones majors de 15 anys que han parlat espanyol a casa i que el 2003 declaraven que la seva llengua habitual no és l'espanyol sinó el català. Això representa, aproximadament, un 17% del total. No pensem que el fet que un 17% dels que parlaven espanyol a casa ara utilitzin habitualment el català sigui un factor d'integració lingüística de la població immigrada, sinó més aviat tot el contrari. Imaginem-nos, sinó, quin seria el percentatge en un país amb una situació de sobirania política i lingüística. No tenim cap dubte que pujaria fins al 80 o al 90%. Aquest 17%, si és indicador d'alguna cosa, ho és de la situació d'anormalitat del català, que no aconsegueix convertir-se en la llengua habitual del 83% d'aquells que vénen a viure al seu territori o que han nascut en el si de famílies on la llengua de relació paterno-filial no és el català.

Esperem que aquesta enquesta, i les conclusions i interpretacions que l'acompanyen, no serveixi d'excusa per perpetuar una política lingüística que fins ara no s'ha plantejat l'objectiu d'impugnar la situació de subordinació del català a l'espanyol i al francès.