La política lingüística dels diversos governs de Convergència i Unió, duta a terme en bona mesura amb la resta de partits parlamentaris de Catalunya, tenia com un dels seus fonaments l'axioma que l'increment del coneixement del català conduiria a l'increment del seu ús. Els fets han fet palès la falsedat d'aquest axioma: el nivell de coneixement de la llengua és força alt -si més no pel que fa a la comprensió oral i escrita-, però el seu ús disminueix dia a dia. És cert que el català ha arribat a àmbits formals on no havia estat mai present, però els usos no formals de la llengua són els més baixos de la història en termes relatius.

Fa uns dies, a principis de juliol de 2004, es va produir una situació en una platja de la Costa Daurada que ens dóna algunes claus per continuar la reflexió que tenim encetada. Una nena d'uns cinc anys comença a jugar amb un nen de set. La nena parla en espanyol i el nen en català. Al cap de poc s'incorpora al joc el pare del nen. Totes les converses es desenvolupen en català. Al cap d'una estona la nena diu: "Jo sóc castellana!". Les converses continuen en català. La nena insisteix: "Tota l'estona en català no pot ser! Jo sóc castellana!". Aquesta anècdota il·lustra dues coses:

1. Als cinc anys un nen català de família hispanoparlant ja parla perfectament el català.

2. Als cinc anys els nens catalans ja han adquirit la norma d'ús que dicta que en cas de produir-se una situació comunicativa on un dels implicats és catalanoparlant i l'altre hispanoparlant, la llengua que s'utilitzarà serà l'espanyol. Aquesta norma, evidentment, té excepcions i matisos que vénen determinats per l'àmbit i la posició dels interlocutors, entre altres factors.

Així doncs, podem formular la hipòtesi que el factor que fa que no es compleixi l'axioma "més coneixement = més ús" és que la incorporació del vocabulari i de les estructures internes de la llengua es produeix alhora que l'adquisició de les normes d'ús lingüístic, bona part de les quals, com s'ha dit manta vegada, són contràries a l'ús del català. Els nens, doncs, no tan sols aprenen el català, sinó que també aprenen en quines situacions i amb quins interlocutors l'han d'utilitzar. L'adquisició del vocabulari i de les estructures internes de la llengua es fa, principalment, a través de la família, de l'escola i dels mitjans de comunicació. Ara bé, si el nen és hispanoparlant normalment aquests tres agents queden reduïts a un, l'escola, que té un nivell d'èxit acceptable. Pel que fa a les normes d'ús, la seva interiorització es fa igualment a partir dels models que proporcionen la família, l'escola i els mitjans de comunicació. Aquests models, en bona mesura, són els mateixos en tots tres àmbits i són compartits per catalanoparlants i per hispanoparlants. Així doncs, a l'escola el nen de família hispanoparlant hi troba el català que no sent a casa i als mitjans de comunicació, però hi aprèn les mateixes normes que el dissuadeixen d'usar-lo que a fora de l'escola. La nena de la platja feia saber als seus interlocutors que coneixia la norma, en reivindicava l'aplicació i denunciava el fet que els altres se la saltessin.