4. la hipòtesi de la independència és perversa (II). Quan la secessió no és desitjada

Perquè una llengua es pugui considerar normalitzada ha de gaudir de plenitud d’ús, ha de funcionar com a vehicle de comunicació interètnica i ha de gaudir d’oficialitat exclusiva o d’oficialitat prioritària. Aquesta definició de normalitat és formulada per Branchadell en el capítol primer de l’obra que ens ocupa. Al món hi ha unes quantes llengües que l’han aconseguida i una gran majoria de llengües que no. El català és una d’aquestes últimes. Hi ha algun Estat, com Bèlgica o Finlàndia, on la situació de normalitat és compartida per més d’una llengua, però en la gran majoria d’estats del món occidental la normalitat és privilegi d’una sola llengua (a Espanya, l’espanyol; a França, el francès; a Itàlia, l’italià; al Regne Unit, l’anglès, etc.). Branchadell es mostra partidari d’aconseguir la normalitat sense ruptura amb l’estat actual; nosaltres, en canvi, som partidaris de la ruptura amb l’Estat espanyol i la constitució d’un nou Estat.

Branchadell prefereix la via espanyola perquè la via independentista no porta a la normalització, ja que la independència no és possible, no és moralment acceptable i no és desitjada pels catalans. Branchadell, però, en cap moment no es planteja que potser molts ciutadans de Catalunya no tan sols no desitgen la independència, sinó que tampoc no desitgen la normalització, si més no en els termes que ell planteja. En efecte, tant l’objectiu de la independència com el de la normalització són objectius polítics i, per tant, se situen dins del terreny de la persuasió i de l’opinió. Les opinions dels ciutadans en relació a aquests dos temes no són opinions racionalment i lliurement elaborades: són opinions definides per una sèrie de factors, dels quals uns dels més importants són els mitjans de comunicació de masses, que s’escapen del control dels individus. La política precisament és la praxi dirigida a modificar aquests factors que defineixen les opinions. La independència no és una opció desitjada ni una opció no desitjada, simplement és una opció que no existeix, perquè no forma part del debat polític en aquests moments als Països Catalans. El dia que uns partits vulguin i aconsegueixin situar aquest tema en el centre del debat polític els ciutadans es veuran obligats a definir-se i el nombre dels qui es mostren partidaris de la independència potser deixarà de ser una minoria significativa.

En el capítol que ara comentem, Branchadell fa una revisió de les dades sobre les actituds favorables a la independència de Catalunya que s’han obtingut per mitjà d’enquestes. Les enquestes que té en compte proporcionen dades sobre dues qüestions: l’organització política desitjada per a l’Estat a Espanya i l’organització política desitjada per a Catalunya. La validesa de les dades que aporta és molt dubtosa, ja que el marge de divergència entre unes i altres és molt gran. Els resultats de les enquestes situen la voluntat independentista entre un màxim del 44,5% (enquesta del 1988 de la Convenció per a la Independència nacional) i un mínim de 10% (Cambio 16, 1992). La franja baixa situa l’independentisme com una opció minoritària, mentre que la franja alta el situa com una opció política viable ja en el moment actual. La diferència, doncs, és substancial.

5. La política lingüística de l’Estat català independent (I). El reconeixement de la minoria castellanoparlant.

En aquest capítol l’autor examina un factor que podria condicionar la política lingüística de l’Estat català independent: el reconeixement de la població hispanoparlant com a minoria lingüística i nacional. La pregunta que ens fem és per què aquest reconeixement de l’existència de dues comunitats tan sols s’ha de produir en una situació d’independència. Tota la classe política catalana sense excepció ha mantingut amb convicció i rotunditat que a Catalunya hi ha una sola comunitat, és a dir, ha optat per despullar la llengua catalana de tota capacitat discriminatòria. Segons aquesta teoria dins de l’Estat espanyol el català no ha de tenir caràcter discriminatori, no ha de servir per decidir qui és català i qui no, perquè tots parlem l’espanyol i aquest fet és el que ens identifica i construeix la nostra identitat enfront dels que no el parlen. Per tant, el factor que fa que a la Catalunya autònoma no hi hagi dues comunitats és l’espanyolitat d’uns i altres, catalanoparlants i hispanoparlants. En canvi, dins de l’Estat català hi haurà dues comunitats definides per la llengua. Així, mentre que el català no té caràcter discriminatori a l’Estat espanyol, l’espanyol sí que en tindrà –en la proposta de Branchadell- a l’Estat català. El missatge implícit és clar, l’Estat espanyol i la llengua espanyola uneixen, mentre que l’Estat català i la llengua catalana separen.

Branchadell, d’acord amb les definicions de Capotori i Deschênes, considera que hi ha cinc factors necessaris per a considerar que un grup constitueix una minoria: el factor numèric (el grup en qüestió és numèricament minoritari dins l’Estat), el factor diferencial (els membres del grup presenten característiques diferencials), la ciutadania (únicament les persones que tenen la ciutadania de l’Estat on viuen tenen dret a constituir-se com a minoria), la posició no dominant dins l’Estat i el factor subjectiu (la voluntat de preservar les seves característiques diferencials). Un cop definit el terme "minoria", Branchadell es pregunta si els hispanoparlants constituirien una minoria en un Estat català independent i arriba a la conclusió que sí, perquè la comunitat hispanoparlant compliria els cinc factors esmentats.

-El factor numèric

Com passa molt sovint quan s’aborda la qüestió de la llengua als Països Catalans, Branchadell no té en compte les persones que parlen llengües distintes de l’espanyol i del català. En aquests moments, als Països Catalans hi ha una sèrie de comunitats que, en cas de separació de tots o de part dels Països Catalans, complirien el criteri de la inferioritat numèrica dins l’Estat molt millor que no pas la comunitat hispanoparlant. No hem d’oblidar que segons un estudi de l’IMEB a les escoles de Barcelona el 14% dels alumnes tenen pare o mare d’origen immigrant no-espanyol i que hi ha alumnes de 90 nacionalitats diferents que parlen 43 llengües distintes. Tanmateix, el plantejament que ara implícitament criticàvem ens posa al davant d’una qüestió que pot ser crucial per al futur de la llengua catalana: quantes comunitats lingüístiques hi haurà als Països Catalans en el futur? Creiem que, com a mínim, hi ha dos escenaris possibles:

-Que hi hagi dues comunitats, la catalanoparlant i la hispanoparlant, molt menys barrejades que en l’actualitat. Tots els parlants d’altres llengües acabaran abandonant la seva llengua per una d’aquestes dues, en funció del context: en les zones on el català sigui dominant, s’integraran a la comunitat catalanoparlant, a les àrees on ho sigui l’espanyol, s’integraran a la comunitat hispanoparlant. Si la tendència actual no canvia, les zones urbanes seran molt majoritàriament hispanoparlants, i les zones rurals seran majoritàriament catalanoparlants. Això vol dir que el català serà important pel que fa al territori que ocuparà, però ho serà poc pel que fa al nombre de parlants.

-Més de dues comunitats lingüístiques, de les quals les més grans seran la hispanoparlant i la catalanoparlant.

Tant si s’imposa el primer escenari com si ho fa el segon, és indubtable que hi haurà una llengua que farà la funció d’instrument de comunicació interètnica. La qüestió de fons és quina serà la llengua que utilitzaran els catalans del futur per relacionar-se amb els conciutadans d’origen lingüístic distint o no conegut. Sembla clar que aquesta funció tan sols hi ha dues llengües en condicions de desenvolupar-la, l’espanyol i el català. En el moment actual tot sembla indicar que la llengua més ben situada és l’espanyol, si més no a les zones urbanes més poblades i més dinàmiques des del punt de vista econòmic. En aquest sentit, l’informe esmentat anteriorment de l’IMEB diu que tan sols un 4% dels nens que tenen pare o mare procedents d'altres estats utilitzen el català a casa, mentre que el percentatge dels que empren l’espanyol s’acosta al 30%.

-La ciutadania

Branchadell suposa que la Catalunya independent atorgaria la ciutadania catalana a tots els individus que, en el moment de la separació, tinguessin la condició política de catalans segons l’Estatut, és a dir, els ciutadans espanyols que tinguin veinatge administratiu a qualsevol dels municipis de Catalunya (entesa com la comunitat autònoma espanyola integrada per les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona). Nosaltres discrepem d’aquesta definició de catalans per diverses raons:

-Perquè exclou els catalans del País Valencià, de les Illes Balears, d’Aragó i de la Catalunya Nord. Amb això no volem dir que s’hagi de renunciar a la independència si algun d’aquests territoris no vol integrar-se al nou Estat, sinó que cal dibuixar un concepte de ciutadania catalana que no exclogui els catalans de fora de Catalunya.

-Perquè supedita una vegada més la condició de català a la condició d’espanyol: per a ser català cal ser espanyol.

Per nosaltres, el criteri de la ciutadania no tan sols el complirien els hispanoparlants espanyols, sinó tots els ciutadans que tinguessin residència als Països Catalans en el moment de la separació, fos quin fos el seu origen nacional i lingüístic.

-Posició no dominant

Afirma Branchadell que a la Catalunya actual els castellanoparlants no ocupen una posició dominant. Per demostrar aquesta opinió presenta diverses dades estadístiques. La primera dada assenyala que la proporció d'hispanoparlants a la Generalitat i al Parlament és molt més baixa que en el conjunt de la població. Branchadell, però, no té en compte que el poder d’aquests òrgans és molt inferior al poder dels òrgans espanyols, el govern de l’Estat i les Corts, on els hispanoparlants són molt majoritaris. Els hispanoparlants no són una comunitat minoritària dels Països Catalans, sinó que són la comunitat majoritària de l’Estat espanyol i la que controla els principals òrgans de poder d’aquest Estat. Tampoc no estem d’acord amb Branchadell quan afirma que els hispanoparlants no detenten el poder econòmic per les raons següents:

-Les grans decisions econòmiques es prenen majoritàriament fora dels Països Catalans i les prenen persones que no són catalanoparlants.

-Sigui quina sigui la llengua materna de les persones que dirigeixen les empreses implantades a Catalunya, aquestes empreses no utilitzen el català. És indiferent que, segons Branchadell, entre els directius, quadres i tècnics, la proporció dels qui no parlen català sigui únicament del 8,2%, perquè el fet que el 91'8% dels directius, quadres i tècnics sàpiguen parlar el català no té cap incidència en la política lingüística d’aquestes empreses. En què es diferencia un catalanoparlant que empra l’espanyol d’un hispanoparlant?

-El factor subjectiu

No es pot parlar de voluntat de preservar unes característiques diferencials per part de la comunitat hispanoparlant perquè, com bé han observat el mateix Branchadell i d’altres analistes de la societat catalana com el Fòrum Babel i diversos dirigents polítics, l’espanyol ja no és únicament la llengua d’una comunitat d’origen immigrant, com passava als anys 60, sinó que és la llengua pròpia d’una part molt important dels joves nascuts als Països Catalans. Aquests hispanoparlants nascuts al país no tenen consciència de pertànyer a un grup minoritari. La llengua espanyola tendeix a perdre el seu valor emotiu i simbòlic i a convertir-se en un vehicle de comunicació neutre. Com que, insistim, s’han trencat els lligams afectius amb la llengua, que ha deixat de tenir caràcter simbòlic, els joves procedents de famílies catalanoparlants tendeixen a abandonar el català perquè hi ha una sèrie de condicionaments socials que juguen a favor de l’espanyol, i per aquests mateixos factors els joves de famílies hispanoparlants no substitueixen la seva llengua familiar pel català en la seva vida social. Nosaltres defensem que cal incidir sobre aquests context sociolingüístic perquè la tendència a relegar el català a la condició de llengua de grup i a convertir l’espanyol en la llengua de comunicació entre grups s’inverteixi i l’espanyol segueixi la mateixa evolució que les altres llengües procedents de la immigració: la llengua familiar en les primeres generacions i una llengua que vagi quedant relegada a només uns determinats àmbits d'ús fins a la seva substitució. En aquest sentit, l'espanyol deixaria de tenir la funció de llengua de comunicació i passaria a formar part del bilingüisme individual (o trilingüisme o quadriligüisme, etc.).

6. La política lingüística de l’Estat català independent (II) Conseqüències del reconeixement.

Branchadell exposa una sèrie de conseqüències negatives que tindria la independència sobre la normalització. En un Estat català independent els hispanoparlants haurien de ser reconeguts com una minoria i això representaria el manteniment de l’oficialitat de l’espanyol i el reconeixement del dret de la minoria hispanoparlant a rebre l’educació en la llengua espanyola.

A parer nostre, una hipotètica institucionalització de l’espanyol en el sistema educatiu no representaria cap canvi significatiu respecte de la situació real, ja que l’espanyol és present al sistema educatiu en la mesura que una part important de l'alumnat i del professorat són hispanoparlants i utilitzen l’espanyol en totes les actuacions (o en gran part) que desenvolupen al centre educatiu. No és cert, com diu Branchadell, que el català sigui l’única llengua vehicular del sistema educatiu, sinó que és l’única llengua que té reconegut oficialment aquest estatus. A més, la consideració oficial de la llengua dins la institució escolar no resulta decisiva en la determinació de les actituds lingüístiques dels nens i joves en edat escolar. Són uns altres factors, sobre els quals l’escola no té cap poder, els que determinen quina llengua parlen els joves, quan la parlen, amb qui la parlen i com la parlen. En canvi, sí que té una influència decisiva sobre aquests factors que la llengua oficial de l'Estat sigui una o una altra.

Branchadell, però, ignora les conseqüències positives que podria tenir la independència en el camí de la normalització lingüística. En el món actual, que està organitzat sota l’esquema d’una llengua un Estat, la independència faria el català llengua de la UE, llengua del cinema (doblat i subtitulat), llengua de l’etiquetatge, llengua de la justícia, llengua de l’exèrcit, llengua de les relacions laborals i econòmiques en general, incrementaria sensiblement el nombre d’hores de televisió en català. Tot això contribuiria a fer del català una llengua necessària per a la vida quotidiana, i el posaria en situació de disputar a l’espanyol la condició de llengua de comunicació interètnica. A més, la penetració del català en els mitjans de comunicació de masses li permetria introduir-se en l’àmbit del consum cultural i d’oci dels joves.

Amb això no volem dir que considerem que la independència portarà necessàriament la normalització del català. Quan d’aquí a uns anys s’hagi produït la desaparició dels catalanolingües –els hispanolingües segurament no hauran desaparegut perquè continuaran existint per oposició als parlants de les llengües dels altres estats- i la majoria dels ciutadans dels Països Catalans es defineixin coma bilingües, ens trobarem a les portes de la substitució definitiva del català per l’espanyol, ja que una de les dues llengües resultarà redundant, i, com que les actituds i les idees de lleialtat lingüística hauran desaparegut, el procés s’acomplirà sense traumatismes.

Tampoc no ens val aquí l’argument del multilingüisme creixent de la societat contemporània, perquè en aquest cas estem parlant de llengües que teòricament s’utilitzaran amb funcions idèntiques en contextos idèntics. Per aquesta banda la independència resultarà totalment irrellevant. Per tant, coincidim amb Branchadell que la independència no és condició suficient per a la normalització lingüística. El procés de substitució lingüística està tan avançat que no n’hi ha prou amb un canvi del context polític, sinó que caldria una dosi de lleialtat lingüística (i, per tant, d’identificació amb la llengua) tan alta com la que va permetre a Israel de recuperar l’ús quotidià l’hebreu.

Branchadell, però, no refuta de cap manera la primera idea de la hipòtesi de la independència, és a dir, que la independència sigui condició necessària. Per a fer-ho hauria de demostrar que és possible la normalització en règim de dependència política i, com vàrem comentar en la primera part d’aquest comentari crític, l’estadística ens diu que la immensa majoria dels casos de normalització s’han produït de la mà de processos de secessió política.