1. La hipòtesi de la independència

La hipòtesi de la independència adoptada per Branchadell és la següent: "La independència política del territori habitat per una comunitat lingüística és una condició necessària de la normalització de la llengua d’aquesta comunitat."

Segons Branchadell, "Aplicada a la llengua catalana, aquesta hipòtesi diu òbviament el següent:"La independència política de Catalunya és una condició necessària de la normalització del català."

"Òbviament", Branchadell oblida que la llengua catalana té una part important dels seus parlants en territoris que no formen part de Catalunya. Quan es parla de normalització es fa referència a un procés que s’ha de produir en tot l’àmbit territorial d’una llengua, ja que si no és així, si només cal que la normalització s’aconsegueixi en una part de l’àmbit territorial, l’assaig de Branchadell no té sentit, ja que en diverses zones de Catalunya –ara sí, de Catalunya- el català es pot considerar força normalitzat.

2. La hipòtesi de la independència és falsa

En aquest capítol Branchadell es proposa demostrar empíricament la falsedat d’aquesta hipòtesi en les seves dues interpretacions, l’estricta, és a dir la que afirma que la normalització d’una llengua no és possible sense la independència política del territori habitat per la comunitat lingüística que la parla, i la interpretació àmplia, que afirma que no és possible la normalitat d’una llengua sense la independència política.

Segons Branchadell, un sol cas de normalitat lingüística sense independència política bastaria per demostrar que la versió àmplia de la hipòtesi és falsa, i amb un sol cas de normalització lingüística sense independència política, quedaria demostrada la falsedat de la versió estricta. Els casos de les illes Aland i de Flandes són els que aporta per afirmar la falsedat de la hipòtesi de la independència. Branchadell qualifica la seva operació d’ "exercici bastant trivial de metodologia científica", però sembla desconèixer que el terreny en què ens movem és el de les ciències socials, i que la metodologia de les ciències socials no és la mateixa que la de les ciències naturals i les ciències exactes. En els ciències socials hi juga un paper molt destacat el mètode estadístic. En efecte, la inadequació d’una tesi no queda demostrada si el que aquesta postula deixa de complir-se un sol cop, com afirma Branchadell, sinó si deixa de complir-se un nombre de cops estadísticament significatiu. Per tant, la hipòtesi de la independència no queda falsada pels casos de les illes Aland i de Flandes, ja que l’estadística ens demostra que aquesta hipòtesi és certa en un altíssim percentatge de casos.

3. La hipòtesi de la independència és perversa (I). Quan la secessió no és possible

En aquest capítol Branchadell fa seva la proposta del politòleg canadenc Stephane Dion, segons la qual la secessió no és possible en una democràcia establerta perquè mai no es donen alhora en aquest context un alt grau de por a la unió i de confiança en la secessió. Suposant que sigui cert que no hi hagut casos de secessió en democràcies consolidades –com ell mateix reconeix hi ha casos que són, si més no, dubtosos-, això no vol dir que no n’hi pugui haver en un futur i, sobretot, no vol dir que no n’hi hagi d’haver. Si un col·lectiu integrat en un Estat vol la secessió ha de poder exercir-la. I si aquest Estat la hi nega, caldrà extreure la conclusió que l’esmentat Estat té un dèficit democràtic, en contra de la tesi de Dion que defensa Branchadell, que sembla suggerir que s’ha de prohibir la secessió en nom de la democràcia.Segons Branchadell, les teories normatives de la secessió "més raonables" no permeten la justificació moral de la secessió de Catalunya. A aquesta conclusió hi arriba de la mà de James Buchanan. Aquest estudiós divideix les teories de la secessió en teories del "dret de reparació" i teories del "dret primari" i es proposa establir quines poden servir millor per fonamentar un dret a la secessió en el dret internacional. Buchanan arriba a la conclusió que les teories del dret de reparació són superiors a les del dret primari perquè satisfan millor tres criteris principals: el realisme mínim, la consistència amb principis moralment progressius ben arrelats en el dret internacional i l’absència d’incentius perversos. Branchadell accepta la condemna que Buchanan duu a terme de les teories del dret primari, és a dir, es posa de banda dels que neguen que el dret a l’autodeterminació sigui un requisit democràtic, i considera que les úniques teories de la secessió plausibles són les del dret de reparació. Tot seguit analitza quines circumstàncies s’han de donar perquè un col·lectiu tingui el dret de secessió per reparació i arriba a la conclusió que aquestes circumstàncies no es donen en el cas de Catalunya i que, per tant, la secessió de Catalunya no està justificada des del punt de vista moral.

Segons Buchanan, un grup tan sols té el dret de secessió si la seva supervivència física està amenaçada per l’Estat i si el territori, prèviament independent, ha estat objecte d’ocupació il·legal per part de l’Estat. En aplicar-ho a Catalunya, Branchadell explica que quan es produí l’ocupació militar el 1714, Catalunya no era un Estat independent i que actualment no existeix ocupació injusta de Catalunya perquè els catalans van aprovar molt majoritàriament la Constitució de 1977 i l’Estatut de 1979 que sancionen el manteniment de Catalunya dins d’Espanya. En relació al primer argument Branchadell obvia el fet que en aquella data de 1714 eren molt poques les organitzacions polítiques que podríem qualificar d’estats seguint els criteris moderns i que la majoria dels estats europeus moderns són posteriors a aquesta data. Creu Branchadell que tots els estats que s’han format a Europa els últims dos cents anys (Bèlgica, Alemanya, Itàlia, Àustria, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Grècia, Eslovènia, etc.) complien, en el moment de plantejar-se la secessió, els requisits que ara es plantegen per a la secessió? Es pot argumentar contra aquest punt de vista que alguns d’aquests estats no es van formar per secessió, sinó per altres fenòmens històrico-polítics, com la unificació, per exemple, Itàlia o Alemanya. Ara bé, des del punt de vista de l’Imperi Austro-hongarès Itàlia es va formar gràcies a la secessió d’una part del seu territori. I el mateix es pot dir de Grècia en relació a l’Imperi turc otomà. Se’ns pot plantejar, però, l’objecció que les situacions no són equiparables i que la teoria de Buchanan tan sols té sentit en el marc de règims democràtics consolidats. Si això és així, haurem de concloure que dret a la secessió i democràcia són idees excloents, que en democràcia no té sentit parlar de secessió. No veiem cap argument que pugui anar més enllà d’aquesta idea. Es tracta, doncs, d’una idea de base, d’un dogma sobre el qual es construeix tot un edifici ideològic. I nosaltres, simplement, no compartim aquest dogma, ja que el nostre és un altre radicalment oposat a aquest: per a nosaltres, el dret a la secessió és un dels pilars de las democràcia.

Pel que fa a l’argument de Branchadell que els catalans van donar un consentiment majoritari al manteniment de Catalunya dins d’Espanya en el referèndum constitucional de 1978 i en totes les eleccions legislatives posteriors, la nostra posició es resumeix en poques línies: als catalans no se’ls ha preguntat mai si volen o no formar part d’Espanya. En el referèndum de 1978 se’ls va demanar que diguessin si els semblava bé substituir l’antic règim franquista pel nou règim que instaurava la Constitució. És obvi que si el referèndum de 1978 hagués plantejat als catalans la qüestió de la independència, els resultats del referèndum no haurien estat els que van ser.

D’acord amb la teoria exposada de Buchanan si un grup no és objecte d’extermini físic no té dret a acollir-se a la secessió per reparació, atès que l’extermini cultural o lingüístic no són raons suficients per a la secessió. Si un grup no ha estat mai políticament independent tampoc no té dret a la secessió, és a dir, no hi ha lloc per la voluntat ni per a la política, ja que és la història que en determina el dret. També d’acord amb aquesta teoria, si un grup ha estat en el passat políticament independent i en un moment determinat de la història ha optat per integrar-se dins d’un altre Estat, ha perdut per sempre més el dret a tenir Estat propi.Branchadell planteja a la teoria de Buchanan la primera de les nostres objeccions, és a dir, la possible existència d’injustícies d’altres menes que justifiquin el dret a la secessió per reparació. De fet, aquesta possibilitat ja havia estat plantejada pel mateix Buchanan, que havia parlat de justificar moralment la secessió mitjançant l’argument de la preservació cultural i lingüística. Tanmateix, en aplicar aquest argument al cas català, Branchadell arriba a la conclusió que per aquesta banda tampoc no es pot justificar la independència ja que no hi ha cap evidència que el català estigui en perill d’extinció. Segons Branchadell, el català no solament no recula, sinó que s’expandeix, i aquesta situació concorda amb els indicadors de vitalitat lingüística subjectiva a Catalunya i amb la percepció que es té del català en l’àmbit internacional.

Per demostrar aquest tesi Branchadell aporta dades. Segons aquestes dades no hi ha retrocés ni en el nombre de persones que afirmen que la seva llengua és el català, ni en el dels que tenen capacitat per parlar-lo ni en el dels que habitualment l’usen.

Pel que fa al nombre dels que afirmen en una enquesta que tenen capacitat per parlar en català, estem d’acord amb Branchadell que la política lingüística del govern n'ha augmentat el nombre (segons el CIS, el 64,2% de 1986 ha passat al 75,3% de 1996). Ara bé, aquí ja advertim un fet que retrobarem en totes les dades que aportarà Branchadell: les dades estan limitades a un període de temps molt curt que mai no excedeix els 25 anys, i 25 cinc anys és un període de temps massa curt per fer valoracions de tipus històric. Per exemple, si el període de temps estudiat fos de 50 anys en comptes de 25 anys, molt probablement l’evolució no seria positiva sinó negativa, és a dir, descobriríem que hi ha menys persones que tenen capacitat per parlar en català el 2001 que el 1951. Se’ns dirà, amb tota seguretat, que no hi ha dades objectives del 1951 i que, en conseqüència, la nostra afirmació és una pura especulació o una opinió sense fonament empíric, però tots sabem, el senyor Branchadell i nosaltres, que tenim raó. De tota manera no negarem que en aquest concepte dels que saben parlar en català en els últims 20 anys hi ha hagut un canvi de tendència i que aquest canvi de tendència cal atribuir-lo a una planificació lingüística impulsada des del poder polític.

Pel que fa a l’evolució dels catalanolingües, és a dir de les persones que afirmen que la seva llengua és el català, volem manifestar la nostra discrepança en la interpretació que fa Branchadell de la taula de dades següents:

Llengua principal dels entrevistats. 1993-1998

Font: CIS 2052 i 2298

Branchadell afirma que "Entre 1993 i 1998, doncs, el percentatge dels qui es consideren catalanoparlants va passar del 51% (50+1) al 57% (41+16)." Si podem comptar els bilingües com a catalanoparlants, també els podem comptar com a castellanoparlants i, per tant, estem en condicions d’afirmar que el nombre de castellanoparlants també ha augmentat, ja que ha passat del 49% de 1993 al 59% de 1998. Així doncs, mentre que el nombre dels que es consideren catalanoparlants ha augmentat en termes relatius de 6 punts, el dels que es consideren castellanoparlants ha augmentat de 10 punts. En termes absoluts hem passat d’una lleugera majoria catalanoparlant a una lleugera majoria castellanoparlant, però la dada més significativa, sense cap mena de dubte, és el percentatge del 41% de catalanoparlants, el més baix de la història de Catalunya. Per primera vegada a la història també el nombre dels castellanoparlants és superior al dels catalanoparlants a Catalunya. Aquesta és la realitat sociolingüística.

Pel que fa a l’ús de la llengua dels que es declaren bilingües les xifres estan molt equilibrades entorn del 50 per cent en cinc de les nou situacions plantejades; es decanten clarament a favor de l’espanyol en dues situacions (llengua parlada amb els de casa i notes escrites d’ús personal) i són clarament favorables al català en dos àmbits, els bancs i les botigues, on, per raons socioeconòmiques, el personal que s’adreça al client és majoritàriament catalanoparlant. El que volem dir és que el resultat de l’enquesta s’ha deficit prèviament quan s’han triat els àmbits a considerar, ja que tots sabem que hi ha àmbits on el català té una forta presència i d’altres on és pràcticament inexistent. Poc ens costaria imaginar quina llengua utilitzen, no ja els bilingües sinó tots els enquestats, quan parlen amb un policia nacional, amb un jutge, amb un estranger, amb un escombriaire, etc.

Branchadell també examina l’evolució dels catalanolingües de l’àrea metropolitana de Barcelona a partir de les enquestes metropolitanes de 1985, 1990 i 1995. Branchadell arriba a la conclusió que el nombre de catalanolingües es manté al voltant del 42% a Barcelona i del 34% a l’Àrea metropolitana. El mateix Branchadell, però, es veu obligat a reconèixer que el grup catalanolingüe de l’àrea metropolitana disminueix en les edats més joves en el període 1985-1990. Després, però, ens tranquil·litza amb les dades de 1995, que marquen una estabilització lleugerament a la baixa. Tanmateix, Branchadell obvia en el seu comentari la dada més greu: el nombre de catalanolingües joves de l’àrea metropolitana de Barcelona és sensiblement inferior al del conjunt dels catalanolingües. Si tinguéssim les xifres del percentatge d’aquests joves metropolitans que saben parlar el català ens trobaríem amb un dels factors que més condiciona l'ús social de la llengua catalana en el futur i que fa que alguns siguem pessimistes en relació amb el futur de la nostra llengua: més del 90% d’aquests joves saben parlar el català, però tan sols el 26% es considera catalanolingüe. Aquest és el mal de què hem de morir.

Finalment, Branchadell analitza la categoria dels catalanoparlants, és a dir, de les persones que usen habitualment el català. Segons Branchadell, "les enquestes disponibles que analitzen aquesta qüestió tampoc no permeten parlar de retrocés." La comparació de les dades del CIS de 1993 amb les de 1998 ens diu que l’ús del català retrocedeix en 8 dels 9 àmbits plantejats, i en el novè es manté estable. Branchadell, però, considera que aquest retrocés és negligible perquè sempre se situa per dins del marge d’error propi d’aquests estudis (+-3,15). De tota manera és altament improbable, no impossible, que el marge d’error sempre jugui en contra del català. El més raonable és pensar que la tendència al retrocés del català és un fet que apunten les dades i que confirma el contacte amb la realitat. El fet encara esdevé més xocant perquè contrasta amb dos discursos de signe contrari, el del cofoisme lingüístic oficial i el que denuncia la discriminació de l’espanyol. Aquests dos discursos coincideixen a destacar el gran progrés que ha experimentat l’ús del català aquests últims anys.

Però Branchadell no tan sols no admet que el català reculi, sinó que afirma que fins i tot "potser" progressa. D’entrada no és negligible l’ús de l’adverbi "potser", ja que ens indica que, al marge del que digui més endavant, l’autor té dubtes sobre el tema, és a dir, no veu clar que el català progressi.

En segon lloc, la valoració que fa Branchadell de les dades que estudia difereix totalment de la que fem nosaltres. Per a ell és una dada positiva que del conjunt de persones que diuen que saben parlar en català tot i que parlaven l’espanyol a casa, un 23% declarin que en el moment de fer l’enquesta el català és la seva llengua principal. També considera un indicatiu positiu el fet que el percentatge dels que diuen que l’espanyol és la seva llengua principal sigui un 11% inferior al percentatge dels que diuen que la llengua parlada a casa de nens era l’espanyol, sense tenir en compte que una part que no podem determinar, però que no és menyspreable, d’aquest segment de la població va viure tota o part de la seva infantesa fora de Catalunya o a Catalunya però en el si de famílies acabades d’arribar de fora i mantingudes al marge de tot contacte amb la llengua catalana.

Si passem a la comparació que l’autor estableix entre la llengua parlada amb els pares i la llengua parlada amb els fills, l’enquesta del CIS afirma que, a Barcelona, un 20% dels que parlaven espanyol amb els pares ara parlen català amb els fills.

Si partim d'aquestes dades del CIS, la nostra interpretació no coincideix amb la visió optimista que en fa Branchadell. És a dir, per a nosaltres és una mostra de l’extrema feblesa del català i de la seva subordinació a l’espanyol que tan sols un 23% de les persones d’origen hispanoparlant que saben parlar català l’utilitzin normalment, i, sobretot que n’hi hagi que no el saben parlar; que tan sols un 21% dels que parlaven l’espanyol de nens a casa ara tinguin el català com a llengua principal, i que només un 20% dels que parlaven en espanyol de nens a casa, parlin ara en català amb els fills. Aquestes dades han fet baixar molt sensiblement el percentatge de catalanoparlants respecte de la població total de Catalunya. Quines serien les dades si es fessin aquestes mateixes preguntes a la població d’origen hispanoparlant que viu a d’altres parts d’Europa? De ben segur que aquestes xifres, que en el cas dels hispanoparlants de Catalunya se situen al voltant del 20%, pujarien sensiblement. Si s’accepta aquesta hipòtesi, esdevé llavors inevitable preguntar-se el perquè d’aquesta diferència. Nosaltres creiem que la causa és el factor estatal, és a dir, pensem que el comportament lingüístic de la població del món actual, que viu instal·lada dins dels esquemes del nacionalisme dels estats, varia substancialment en funció de si els seus moviments es produeixen a dins d’un mateix estat o entre estats diferents. És a dir, el sentit comú que dicta el nacionalisme estatal diu que el parlant d’una llengua dominant ha d’acceptar el canvi de llengua quan va acompanyat de canvi d’estat i que no l’ha d’acceptar si no va acompanyat de canvi d’Estat, i que tal canvi tan sols és acceptable si es produeix d’una llengua dominant a una altra llengua dominant.