|
Va ser creada pel PP i porta la seva
marca inconfusible. El PP és un partit amb un
historial que explicita sense ombra de dubte una voluntat
d'extermini de la llengua catalana per la via de convertir-la
en un ens inútil en general, i en una nosa o
complicació gratuïta per a una part de la
població. L'estratègia és mantenir
sense fisures allò que és essencial de
l'ordre establert: el bilingüisme obligatori per
als catalanoparlants, i el privilegi del monolingüisme
per a tots aquells que vulguin ser monolingües.
La política etnocida del PP, desplegada sota
el rètol fraudulent de defensa del bilingüisme,
no té més fita que assegurar que una part
important i creixent de la població pugui viure
en aquesta terra desentenent-se de l'idioma propi del
país, com si visqués a Toledo o a Jaén.
Basta que aquests siguin de cada vegada més i
que la minorització dels catalanoparlants arribi
a fer del català un residu innocu en camí
cap a la seva retirada definitiva.
IB3, bífida activa
El PP ha fet d'IB3, la seva televisió,
un instrument privilegiat per a difondre el seu missatge.
D'abans de la seva creació s'exalçà
el bilingüisme del canal com a divisa i virtut
suprema. El missatge bilingüista sempre aspira
a infondre entre els immigrats o les persones d'origen
immigratori la idea que no hi ha necessitat d'aprendre
ni de parlar la llengua de la terra; no n'hi ha cap
necessitat perquè l'Administració, i darrere
ella la societat, sempre parlaran a aquestes persones
en la seva llengua. Al contrari de totes les polítiques
d'integració que funcionen a totes les societats
normals del món, en què el missatge és
"si vols ser un ciutadà normal d'aquest
país, has de parlar la llengua d'aquest país".
Segons un estudi propi, consistent en
l'anàlisi exhaustiva d'una setmana sencera d'emissió,
de l'obertura al matí fins al tancament a la
nit, el canal autonòmic balear emet en català
un 57.8 per cent de la seva programació, i un
42.2 per cent en espanyol. Els dissabtes i diumenges
el percentatge d'emissió en espanyol s'eleva
sensiblement per damunt el que correspon als dies feiners.
La major part de la producció pròpia és
en català. Només tres programes de producció
pròpia (de contingut penós, val a dir)
són en espanyol: els presentats per Agustín
el Casta, Fernando Schwartz i Carlos Dávila.
A part d'aquests tres programes, l'emissió en
espanyol correspon a films i sèries, que s'emeten
sistemàticament en versió espanyola, normalment
resultat de doblatge. Els dibuixos animats són
l'única programació aliena emesa en català,
a base d'un doblatge específic per a IB3.
El caràcter bilingüe d'IB3, i sobretot la
insistència en el missatge bilingüista,
ha provocat que la publicitat en aquest canal sigui
aclaparadorament en espanyol. Segons l'estudi esmentat
abans, el 77.6 per cent de la publicitat és en
espanyol, en front d'un 22.4 per cent que és
en català. Vora el 90 per cent de la publicitat
emesa pel canal és una publicitat que corre o
ha corregut pels altres canals d'àmbit estatal
o autonòmic. Aquesta publicitat és quasi
tota en espanyol, tot i que hi ha normalment una versió
catalana dels anuncis exhibida a la Televisió
de Catalunya. El 10 per cent restant és publicitat
d'empreses o serveis de les Illes Balears, i pel que
respecta a la llengua utilitzada el 35 per cent és
en espanyol. La conseqüència d'aquest fet
és el reforçament del missatge que el
català a les Balears és una llengua no
operativa, ni rendible ni pràctica en el món
de la publicitat, dels negocis i de l'activitat econòmica,
cosa que produeix més ús de l'espanyol
en aquests dominis.
IB3, secessionista
El secessionisme no és només
la proclamació que una determinada varietat dialectal
-posem el valencià- és una llengua independent.
Ni és només negar el nom unitari de la
llengua a una determinada zona de la comunitat lingüística.
Secessionisme és també -o potser sobretot-
aixecar models lingüístics considerats no
vàlids a una part determinada del territori de
la llengua. El secessionisme no és tant la divisió
de la llengua -cosa que sempre ocorre en el terreny
de les formulacions teòriques- com la divisió
de la comunitat lingüística, cosa que es
produeix en el terreny de la realitat pràctica.
Si disposam de dos models de català -fins i tot
en el cas que es diguéssin "català
x" i "català y"- associats a territoris
distints i no intercanviables, o si cap d'aquests models
pot representar la llengua globalment (imaginem uns
textos de la Unió Europea en dos models de català,
un al costat de l'altre), això és planament
secessionisme. Aquestes dues varietats tindrien el mateix
funcionament que el que puguin tenir dues llengües
diferents, siguin quines siguin les denominacions de
les varietats i les declaracions dels filòlegs.
Aquesta política és impulsada
pel Govern Balear del PP, encara que aquest no discuteixi
ni la unitat teòrica de la llengua ni el nom
de català. Una mostra contundent és la
política lingüística aplicada a IB3,
i concretament a la qüestió dels doblatges.
Els polítics del PP i els directius del canal
han repetit fins al cansament que els doblatges al català
fets i exhibits al Principat no són vàlids
en el canal autonòmic illenc, perquè no
són en les modalitats lingüístiques
insulars. Aquest discurs és una arma de dos talls:
es rebutgen uns doblatges a la pròpia llengua
seguint una tàctica secessionista, sense amagar
tampoc que aquesta tàctica és un bon pretext
per a emetre els productes en versió espanyola,
un altre dels objectius establerts.
L'obstinació bilingüista,
que els impulsa a exhibir les versions espanyoles, es
combina amb la tàctica disgregadora de l'idioma,
que els fa parlar de la "necessitat" de crear
centres de doblatge a les famoses modalitats. Ja veurem
com acaba aquest projecte i el nombre de productes que
arribaran a ser doblats. Per ara només han posat
en pràctica el doblatge de diverses sèries
de dibuixos animats, amb un model de llengua completament
esgarriat. Ara tenim tres versions catalanes de Doraemon,
una anomalia que no deuen poder entendre els infants
de les Illes, que les poden veure totes tres simultàniament.
En qualsevol cas, i com ja he escrit en alguna altra
banda, aquest joc no sols és sociolingüísticament
pervers sinó que és una malversació
de fons públics digna de les pàgines que
la premsa ha dedicat als escàndols més
sonats.
La llengua d'IB3, entre la seriositat
i el gonellisme
Els directius d'IB3 menysprearen la
Universitat a l'hora de proveir-se d'un manual d'estil.
Recórrer a la Universitat no era obligatori,
però era molt recomanable atès el caràcter
d'aquesta com a institució oficial consultiva
per a tot el que fa a l'ús de la llengua catalana.
Ignorar la Universitat fou una decisió calculada
que tenia per objectiu tenir les mans lliures a l'hora
de decidir uns o uns altres criteris lingüístics.
A la Universitat no li podien imposar límits
o condicions, cosa que sí que podien fer a un
equip d'alguns lingüistes triats pels delegats
del Govern. IB3 té un manual d'estil, però,
a diferència de la pràctica comuna en
la majoria de mitjans de comunicació, és
guardat amb pany i clau. Amb tot, crec que cal reconèixer
la feina d'uns assessors lingüístics que,
treballant segurament amb dificultats de diversa mena,
tenen una bona part del mèrit dels encerts i
poca culpa de les espifiades. D'uns i de les altres
en parlaré tot seguit.
La correcció lingüística
d'IB3 televisió és molt irregular i variable.
Al costat de productes molt dignes, del punt de vista
lingüístic, hi ha veritables pegats foradats.
Més que un canal sembla que som davant diversos
canals que usen la mateixa freqüència. Hi
ha un bloc de la programació que fa servir un
català molt digne i correcte: aquests programes
són els informatius en general, i alguns programes
emesos el cap de setmana, com Parlament, El camp, Una
ullada cap enrere i 7 de notícies. La resta s'ha
de considerar deficient o molt deficient, per un motiu
o un altre, o per una suma de motius.
Entre aquestes deficiències cal esmentar la falta
d'adequació del registre lingüístic
emprat. En una situació de normalitat, els programes
de televisió mínimament formals s'han
de vehicular en una varietat estàndard o pròxima
a un patró estandarditzat. Aquí falla
espectacularment IB3, per dos motius diferents i que
mereixen distinta consideració: en uns casos
per manca de competència lingüística
dels presentadors, que no saben improvisar tot mantenint-se
dins els límits de la llengua normativa (amb
qualque cas de vergonya aliena), i en uns altres casos
perquè s'aplica una decisió presa pels
responsables del canal, completament inoportuna, que
estableix un model dialectal sense manies. Els casos
més flagrants d'aquest darrer fet són
les falques publicitàries de promoció
dels programes de la casa i el doblatge dels dibuixos
animats, uns contextos en què, pel caràcter
no espontani de la llengua, no hi ha la més mínima
justificació per a aquest error.
Una altra deficiència greu és
la mala pronunciació de part del personal. Els
mateixos programes esmentats més amunt com a
models de correcció lingüística,
i algun altre, són conduïts per presentadors
que ofereixen una dicció bona (o treballada).
Magnífica s'ha de dir també que és
la dicció dels dobladors de dibuixos animats.
Però si passam a col·laboradors secundaris
d'informatius o programes semblants, o a alguna presentadora
principal de programa, anirem cap a fonètiques
degradades, penoses o escarrufadores. Sense anar més
lluny, de les veus del serial de Vallterra només
se salva la del protagonista principal masculí
i potser qualcuna altra: la resta, sinistre total.
IB3, l'antimodel de comportament
lingüístic
Deia al començament que IB3 és
una eina al servei (entre altres objectius) de l'ordre
sociolingüístic establert: el bilingüisme
obligatori dels catalanoparlants i el monolingüisme
indiscutit dels hispanoparlants. Part essencial d'aquest
esquema és la norma que regula les intercomunicacions
entre els dos grups, que són en espanyol de manera
automàtica i acrítica. IB3 podria ser
un agent rectificador d'una norma tan nefasta si actuàs
de model de referència de la norma alternativa,
com en teoria procura fer TV3. Però no; tot i
que alguns presentadors ofereixen un comportament lingüístic
digne en aquesta qüestió, el que predomina,
tant en les entrevistes de carrer com en les que es
fan a l'estudi, com en telefonades dels espectadors
i situacions similars, és el pas sistemàtic
a l'espanyol quan es parla amb interlocutors que han
optat per l'exclusivitat d'aquesta llengua, encara que
faci cinquanta anys que resideixen al país.
Finalment, no vull passar per
alt un aspecte clarament sinistre d'aquesta televisió,
com és algun racó per a l'exercici de
l'autoodi més vergonyós; una barbaritat
que només poden permetre uns directius de l'ens
que hagin perdut del tot el seny i la compostura. Em
referesc a un programa setmanal que ofereix l'espectacle
d'un mallorquí que parla tot el temps en espanyol
i que es recrea en la pràctica d'incrustar determinades
paraules i expressions en català, amb la sola
intenció de fer riure. Un tipus d'autoodi propi
de les èpoques més fosques del franquisme
i increïble en els temps que corren. Amb esperpents
com aquest, a més d'altres aspectes ja criticats,
com el populisme dialectalitzant, la girada de llengua
i la tirada fàcil a l'espanyol, una televisió
que hauria de ser una eina per a dignificar la llengua,
integrar els nouvinguts i promoure l'autoestima lingüística
dels illencs serveix per a denigrar el nostre idioma
i per a presentar-lo com una futilitat o una anècdota.
|