|
Conscient de la seva responsabilitat
en allò que afecta la normativa i la normalització
de la llengua catalana, l'Institut d'Estudis Catalans
ha cregut oportú fer públiques algunes
consideracions que ajudin a ponderar adequadament la
situació de la nostra llengua pel que fa al seu
ús social, a identificar els problemes amb què
s'enfronta i a esperonar l'estudi i l'execució
de les solucions més adients.
1. Un balanç de l'ús
del català durant el segle XX
1.1. Un segle de trasbalsos
La nostra societat i la seva llengua
s'han vist afectades per les grans transformacions que
han sacsejat totes les societats del nostre entorn,
com ara la urbanització i els grans desplaçaments
de població, la industrialització, el
desenvolupament científic i tecnològic,
la terciarització, l'auge del turisme, l'aparició
de nous mitjans de comunicació, l'escolarització
i l'alfabetització generalitzades, l'increment
exponencial de la mobilitat, l'aparició de la
societat de consum, el desenvolupament progressiu de
l'Estat de benestar, la modificació de l'estructura
familiar i dels rols socials de dones i homes, infants,
adults i gent gran, i la nova immigració. Totes
aquestes transformacions han generat, arreu del món
occidental, canvis lingüístics de grans
dimensions: una part del patrimoni lingüístic
més lligat al món rural tradicional ha
reculat, probablement d'una manera irreversible, i,
alhora, hom ha vist aparèixer noves varietats
i maneres de comunicar lligades als contextos socials
i interactius, com ara nous etnolectes o registres propis
dels mitjans de comunicació.
L'evolució lingüística
és consubstancial amb qualsevol idioma, per més
que sovint els seus protagonistes la percebin negativament.
L'abast i la direcció de les transformacions
experimentades en el si de la comunitat catalanòfona
s'expliquen en bona part en el marc de les polítiques
desenvolupades pels diferents estats en què aquesta
es reparteix. Unes polítiques que, amb comptadíssimes
excepcions, han perseguit obertament fer desaparèixer
el català i substituir-lo per les diferents llengües
estatals hegemòniques. Aquestes polítiques
han estat desenvolupades -sovint- en contextos de manca
de democràcia i de canvi demogràfic, factors
que han privat els catalanoparlants d'exercir plenament
els drets lingüístics i d'oposar-se d'una
manera efectiva a les pressions constants dels diferents
poders estatals. Aquestes polítiques venien de
temps enrere, però és a partir del segle
XIX i sobretot del XX que s'han pogut servir de les
eines més eficaces per a assolir els seus objectius
-com ara uns aparells estatals desenvolupats, l'escolarització,
el control dels mitjans de comunicació o la intervenció
en la vida econòmica; unes eines emprades amb
profusió a l'Estat espanyol durant el llarg període
d'intent de genocidi cultural i lingüístic
provocat pel règim dictatorial franquista entre
1936 i 1975.
Totes aquestes polítiques han
assestat uns cops duríssims a la llengua catalana:
han condicionat enormement el desenvolupament del català
com a llengua de cultura i hi han impedit l'accés
normal de la població; han provocat la interrupció
de la transmissió intergeneracional del català
a diversos indrets de l'àrea lingüística;
han dificultat la incorporació dels nouvinguts
a la llengua i la cultura pròpies del país.
Tot plegat ha empès el català a un estat
summament greu. Així, a causa de les polítiques
esmentades, la comunitat lingüística catalana
ha passat durant el segle XX a un estadi en què
hom pot témer seriosament per la seva sostenibilitat
futura, i això precisament durant el segle en
què l'extensió dels sistemes democràtics
i plurals ha permès la plena emergència
a la normalitat de tantes comunitats lingüístiques
europees històricament subordinades, com ara
els flamencs, els finesos, els eslovens, els estonians,
els lituans, els letons i els macedonis, entre d'altres.
1.2. Els esforços pel redreçament
Tot al llarg del segle XX s'han desenvolupat
també nombroses però discontínues
iniciatives per a assegurar el redreçament del
català. L'IEC mateix és un testimoni de
primer ordre d'aquesta voluntat de supervivència.
És, però, un fet innegable que les iniciatives
de més abast temporal i més repercussió
en el cos social només han estat possibles durant
els dos darrers decennis.
Per bé que repartits d'una manera
desigual en l'àmbit lingüístic, els
assoliments d'aquest darrer quart de segle són
remarcables, fins al punt que fan del català
un cas particular, sovint esmentat amb admiració
en el marc de les llengües minoritzades d'Europa.
En pocs lustres, el català ha passat de la condició
de llengua bandejada a la de llengua oficial, tot i
que no d'una manera exclusiva, a la major part del territori,
i les restriccions que hi havia per a aprendre'l en
l'àmbit escolar s'han vist clarament reduïdes.
No hi ha gaires impediments legals perquè sigui
la llengua d'ús habitual. El català és
emprat àmpliament en bona part de les administracions
i en els sistemes d'ensenyament -encara que amb gravíssimes
mancances- i en una proporció no gens negligible
s'empra en els mitjans de comunicació i en el
món de la creació i de les indústries
culturals, encara que molt per dessota del que correspondria.
A Andorra, fins i tot, és l'única llengua
oficial del país, malgrat la situació
gens puixant en què hi viu. Molt minsa n'és
la presència en el món socioeconòmic,
de la justícia, del pensament, de la recerca,
de la publicitat i del lleure. Les noves tendències
ideològiques, la mundialització i els
avenços del que hom anomena "pensament únic"
han provocat un perillosíssim descens del sentiment
identitari, especialment en comunitats nacionals on
hi ha conflicte amb la política de grups hegemònics
de llengua diferent; fins al punt que s'escampa de manera
alarmant una concepció indiscriminadament negativa
del nacionalisme, que és identificat amb la falta
de solidaritat, el provincianisme tancat, l'involucionisme
i, fins i tot, el fonamentalisme i el terrorisme.
Sovint, en sectors de les generacions
més joves es perd la consciència del valor
referencial i simbòlic de la llengua catalana;
això fa que aquests sectors esdevinguin indiferents
a la llengua i la cultura catalanes i que les subordinin
a les llengües majoritzades entre nosaltres, l'espanyol,
el francès, i l'italià segons el territori,
i l'anglès. D'altra banda, la cultura dominant
s'expressa gairebé sempre en una llengua que
no és la nostra i que penetra a través
de l'aparell mediàtic dins el món dels
joves.
2. Les insuficiències i els
reptes
2.1. Una llengua encara en segon
pla
La llengua catalana continua trobant-se
en una situació d'inferioritat en el seu propi
espai comunicatiu i pateix limitacions molt serioses
en el camp de la producció, la distribució
i el consum culturals, i competeix en inferioritat de
condicions amb productes en altres llengües.
El català continua pràcticament
relegat en bona part del món socioeconòmic
i en el de la justícia. Resten encara grans col·lectius
que ignoren la llengua del país, ja sigui en
termes generals, ja sigui pel que fa a competències
específiques, com la lectura i l'escriptura.
En resum, el català és, encara avui, una
llengua minoritzada en la seva pròpia àrea
lingüística. Cal remarcar que, tot i ser
llengua cooficial i pròpia en la major part dels
seus territoris, hom hi pot viure sense cap problema
prescindint-ne del tot.
2.2. Una oficialitat condicional
Per tal de comprendre la dinàmica
que governa l'ús del català cal, primer
de tot, plantejar quin és el marc que determina
les possibilitats efectives d'aquest ús. Així,
no es pot oblidar que encara avui no s'ha assolit l'oficialitat
de la llengua ni a la Franja, ni a la regió del
Carxe ni a la Catalunya del Nord. De fet, en aquesta
darrera àrea, la llengua pròpia ni tan
sols disposa de la minsa protecció atorgada per
la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries,
fins al punt que hom no hi té reconegut ni el
dret de servir-se de l'antropònim propi en català!
Pel que fa a la resta dels territoris
-el Principat de Catalunya, el País Valencià
i les Illes (Andorra és un cas a part)-, els
diferents règims d'oficialitat aconseguits continuen
massa lluny de garantir la plenitud de drets a l'hora
de fer servir el català; tant a l'hora de realitzar
accions quotidianes -com ara demanar una informació
telefònica, adquirir un producte en una gran
superfície o fer una consumició en un
local públic- com a l'hora de dur-ne a terme
de més transcendents -com ara seguir estudis
universitaris, casar-se, divorciar-se o recórrer
a l'Administració de justícia-, l'oficialitat
del català és, en la pràctica,
una oficialitat condicional, si no buida, subjecta
a la bona voluntat de l'empresa, de l'Administració
o del funcionari corresponent. Encara avui, voler viure
en català al territori històric d'aquest
idioma topa amb una infinitat d'obstacles derivats de
la primacia conferida a les llengües hegemòniques
dels estats respectius; uns obstacles que sovint converteixen
de facto en paper mullat la noció mateixa
d'oficialitat atorgada al català.
2.3. Les polítiques contra
la igualtat
Les diferents polítiques estatals
continuen posant el català en una aclaparadora
inferioritat de condicions en el seu propi territori.
A l'Estat espanyol, en comptes d'avançar
cap a plantejaments favorables al plurilingüisme
igualitari, els poders centrals han decidit fins ara
aprofundir d'una manera sistemàtica en els aspectes
més desigualitaris dels mateixos textos constitucionals.
Molt especialment, s'ha maldat per consolidar la diferència
entre dues menes de ciutadans: d'una banda, els castellanoparlants,
als quals es reconeix el dret al monolingüisme;
d'una altra, tota la resta, als quals s'imposa el deure
de conèixer una segona llengua -la de l'Estat
espanyol. A l'Estat francès i a l'italià
la situació és encara més greu.
La política lingüística del Govern
espanyol, en una complexa combinació d'actuacions
i absència d'actuació molt lligada a la
conjuntura partidista, ha cercat d'afermar aquesta distinció
tot reforçant la supremacia del castellà
a costa de les altres llengües. De fet, una vegada
i una altra constatem que les demandes de "bilingüisme"
es tradueixen en una combinació d'obligatorietat
i supremacia per al castellà al costat de l'optativitat
i la marginalitat per a la resta de les llengües.
Si la major responsabilitat d'aquesta
situació és dels governs dels estats centralistes,
per la seva banda els governs autonòmics i els
regionals no han mostrat ni mostren, en general, una
actitud gaire decidida en pro de la defensa i l'extensió
del coneixement i, sobretot, de l'ús social de
la llengua catalana. En el cas de Catalunya, fins ara
ni tan sols ha estat possible que fos plenament aplicada
la Llei de política lingüística del
1998, perquè els responsables polítics,
en nom d'una convivència pacífica, s'han
inhibit de fer-la complir escrupolosament; el Govern
de la Generalitat de Catalunya ha preferit descarregar
els seus propis deures en els ciutadans i en el Govern
de Madrid. Pitjor és encara la situació
en els altres territoris dels estats espanyol, francès
i italià.
2.4. Els corrents contra la diversitat
lingüística
El desplegament de les polítiques
estatals només s'ha pogut produir a causa de
l'afermament en els discursos públics d'ideologies
que justifiquen la imposició de les llengües
estatals fora de llur territori històric, amb
el consegüent arraconament de les altres llengües.
A França, els discursos jacobins francocèntrics
impregnen tota reflexió sobre la diversitat.
En el cas espanyol, predominen les veus que destaquen
la manca d'interès per les "altres"
llengües i cultures. Hom constata, a més,
l'extensió dels discursos que minimitzen l'abast
de les polítiques estatals adverses.
En un context com aquest, el neguit
per l'estatus i l'esdevenidor del que és patrimoni
lingüístic comú no sembla que sigui
prou compartit més enllà del nostre territori,
i encara aquí ho és d'una manera insuficient.
Malauradament, ni Espanya ni França ni Itàlia
no semblen haver desenvolupat la més mínima
lleialtat envers les preocupacions lingüístiques
de llurs ciutadans catalanòfons. Com es pot explicar
altrament, primer la tebior i, després, la sol·licitud
enverinada d'oficialitat del català a les institucions
europees? Com es pot justificar, si no és pel
menyspreu, que s'arribi a argumentar que cal suprimir
les denominacions en altres llengües d'una empresa
pública com Correos per tal que aquesta
empresa guanyi en imatge corporativa? Com s'expliquen,
si no és per la voluntat de minorar la nostra
llengua, els reiterats intents de fragmentar-la, afavorint
el secessionisme lingüístic? Els exemples
d'aquest allunyament són quotidians i innombrables,
i no cal fer-ne ara un memorial. Tanmateix, és
preocupant que persisteixi aquest marc de nul·la
lleialtat, o fins i tot d'hostilitat oberta, envers
les altres llengües de l'Estat, per tal com repercuteix
en contra de les polítiques necessàries
per a la supervivència i l'ús del català
en la vida quotidiana.
3. L'habituació al canvi
de llengua, una amenaça per a la supervivència
Els discursos complaents, les limitacions
imposades per l'oficialitat condicional, la força
de les polítiques obertes o encobertes per a
afavorir les llengües estatals, acaben provocant
l'erosió del lloc del català en la nostra
societat. Posats constantment en la necessitat de triar
entre una llengua suposadament salvada però sistemàticament
presentada com a problemàtica -el català-
i una altra d'aparentment neutra i sense cap d'aquests
problemes -la llengua estatal-, molts catalanoparlants
van fent habitual la dimissió lingüística
fins a concebre-la com l'únic comportament normal,
i l'únic educat. Interioritzen, així,
una mena de sentiment d'obligació de passar-se
a la llengua dels altres sense tenir dret a la reciprocitat,
i acaben identificant inconscientment el resultat d'unes
polítiques lingüístiques llargament
imposades -l'obligació de conèixer la
llengua estatal i de passar-s'hi en ser-ne requerits-
amb una decisió lliurement presa.
El plurilingüisme i l'apreciació
de la diferència, també lingüística,
són un patrimoni que les nostres societats han
de preservar amb la màxima cura. Ara i aquí,
però, cal ser conscients que l'habituació
al canvi a la llengua hegemònica constitueix
un perill de primera magnitud que amenaça molt
seriosament la mateixa supervivència del català.
Fer habitual aquest procés perpetua l'existència
de ciutadans de dues classes, els uns monolingües
i els altres bilingües. Aquesta actitud desincentiva
els qui estan en situació d'aprendre el català,
ja que constantment se'ls priva de la pràctica
amb els nadius, és a dir, de l'únic context
que estimula veritablement l'aprenentatge. El canvi
habitual deixa entendre que no paga la pena d'aprendre
català i reforça la percepció que,
mentre que els no-catalanoparlants tenen tot el dret
a mantenir-se monolingües, els catalanoparlants,
en canvi, estan moralment obligats a canviar de llengua.
En una societat oberta com la catalana, en què
la incorporació de persones nascudes fora del
nostre territori constitueix un element estructural,
no pas conjuntural, dels comportaments demogràfics,
el canvi a la llengua estatal hegemònica genera
un cercle viciós (menys ús implica
menys aprenentatge implica encara menys ús)
que podria constituir, si no s'hi posa remei a temps,
una sentència de mort per al català. I
els remeis s'han de generar tant des dels governs autonòmics
com des dels governs estatals; no es pot exigir a la
ciutadania una militància activa permanent a
favor de la llengua pròpia; els governs han d'ésser
capdavanters en la creació de les condicions
que frenin la progressiva substitució lingüística.
4. Una cruïlla decisiva:
riscos i oportunitats per al català
El context actual de construcció
europea i de mundialització constitueix una cruïlla
que no sols fa encara més punyents les mancances
imposades a la normalització de la llengua catalana,
sinó que també implica un veritable canvi
d'època que conduirà, en bona part, a
un nou ordre internacional també en termes lingüístics.
Cal, doncs, que la comunitat catalanòfona prengui
consciència tant dels riscos com de les oportunitats
que se li presenten, i actuï amb intel·ligència
i celeritat per afrontar els primers i aprofitar les
segones.
Els estudis recents semblen confirmar
globalment un retrocés inquietant en l'ús
social del català. Tanmateix hi ha algunes dades
esperançadores. Així, per exemple, es
constata que a l'àrea metropolitana de Barcelona
els catalanoparlants, ara per ara, són fidels
a la llengua en el moment d'ensenyar a parlar els fills,
i en el mateix territori hi ha un segment, petit però
significatiu, d'habitants que parlen amb els pares en
castellà i amb els fills, en canvi, en català.
De tota manera, no ha de sorprendre que l'ús
verbal del català hagi progressat menys que el
coneixement de la llengua, que ha fet un gran pas endavant
en els darrers vint anys.
Ningú no pot predir com serà
exactament el nou ordre lingüístic internacional;
però sí que en podem intuir, com a mínim,
algunes característiques. En primer lloc, es
dibuixa una llengua hegemònica, l'anglès,
que ocupa i ocuparà encara més les funcions
de llengua global, especialment en les comunicacions
internacionals i la recerca de punta. En segon lloc,
és molt probable que el nou ordre comporti l'extinció
de bona part de les llengües menors i de les més
afeblides, sobretot de les que estiguin més lligades
a modes de vida tradicionals i que no siguin capaces
de dotar-se de les institucions i les eines necessàries
per a inserir-se adequadament en la societat del coneixement.
Instal·lat en una societat desenvolupada
del primer món i amb un volum de parlants mitjà,
el català no hauria d'entrar en la categoria
de llengües amenaçades per la mundialització,
si no és que l'hi empenyen la malvolença
dels uns o la dimissió dels altres. Els parlants
de català tenen dret a aspirar com a mínim
a la mateixa seguretat lingüística de què
gaudeixen els parlants de comunitats equiparables. En
la mesura que la mundialització permet superar
els horitzons locals i veure el món directament
sense passar pel filtre de l'estat nació, la
comunitat lingüística catalana ha de prendre
consciència que, ara com ara, és posada
injustament en unes condicions de desavantatge que comprometen
la seva supervivència. Sense anar més
lluny, l'observador mínimament objectiu hauria
de contemplar amb perplexitat el que constitueix una
anomalia democràtica de primer ordre: mentre
nombroses comunitats lingüístiques d'arreu
de la Unió Europea, iguals o menors en demografia,
potencial econòmic i producció cultural
que la nostra, veuen garantits sense problemes llurs
drets lingüístics per les institucions comunes
en el projecte europeu, el català és exclòs
d'aquest reconeixement pel simple fet que els estats
en què la nostra és llengua històrica
es neguen a fer valer els drets dels ciutadans catalanoparlants,
i els governs autonòmics respectius no actuen
amb la contundència necessària per a aconseguir-ho.
La mundialització no hauria de
provocar la desaparició de llengües, però
la pot afavorir si els responsables polítics
no hi reaccionen adequadament i no les doten de les
estructures convenients per a aprofitar-ne els beneficis.
I, ara com ara, el català s'enfronta als desafiaments
de la mundialització mancat d'un suport institucional
sòlid, mentre que els seus parlants contribueixen
a mantenir la diversitat lingüística de
la resta del continent.
5. Proposta de l'Institut d'Estudis
Catalans
Davant aquesta situació, i en
la mesura que la política i la planificació
lingüístiques formen una part indestriable
de la gestió global del país, l'Institut
d'Estudis Catalans convida els diferents actors de la
vida política, social, econòmica, cultural
i científica a reflexionar a fons sobre els nous
desafiaments que es plantegen en la nostra societat
pel que fa a l'ús del català i a prendre
les mesures pertinents per a respondre-hi. És
per això que:
a. L'IEC reclama de totes les institucions
públiques d'arreu del territori que prenguin
consciència de la gravetat dels desafiaments
a què ens enfrontem a propòsit de la supervivència
del català, que manifestin explícitament
llur preocupació i que assumeixin el lideratge
que els correspon a l'hora d'avançar en la recuperació
i l'impuls de l'idioma, cadascuna en el seu camp d'actuació
respectiu. Molt especialment, l'IEC insta els responsables
polítics a prendre les mesures necessàries
perquè es vegi plenament garantida la seguretat
lingüística imprescindible per a la sostenibilitat
de la comunitat lingüística catalana en
el conjunt del seu territori.
b. L'IEC recorda a les institucions
de la societat civil llur deure cívic de promoure
l'ús de la llengua i la necessitat que aquest
ús prengui un nou impuls, com a única
via perquè esdevingui una veritable eina d'integració
col·lectiva.
c. L'IEC convida la ciutadania a prendre
consciència de les dimensions del problema i
de les seves arrels, a reforçar el consens social
entorn de la necessitat d'impulsar l'autoestima i la
consideració social de la nostra llengua tant
en la vida pública com en la privada, a protagonitzar
aquest progrés i a reclamar-lo a les institucions
del país. Molt especialment, l'IEC vol alertar
dels perills que representa fer habitual el canvi de
llengua per a la supervivència mateixa del català.
Caldria fer ben explícit que només la
implicació personal de cadascú, independentment
de la llengua d'origen, podrà ajudar a superar
aquest perill.
d. L'IEC recalca la gran responsabilitat
que tenen les nostres universitats en la defensa de
l'ús del català, no solament en relació
amb el fet que sigui emprat a les aules, sinó
també pel que fa a la seva presència en
les publicacions que es generen dins els departaments.
És especialment greu la manca d'atenció
a les publicacions acadèmiques en català
a l'hora de avaluar currículums professionals.
e. L'IEC recorda que els nostres representants
polítics tenen l'obligació de projectar
la nostra cultura i la nostra llengua arreu del món.
L'IEC creu fermament en les nostres possibilitats de
projecció exterior i insta els nostres governants
a dedicar un pressupost ambiciós a la seva promoció
escrita i audiovisual, tant de la cultura científica
com de la humanística.
f. L'IEC recorda igualment als nostres
representants polítics que han d'exigir del Govern
de l'Estat espanyol el compliment del mandat constitucional
de protegir totes les llengües del seu territori
i el respecte al criteri de l'IEC, que és el
de la romanística internacional i el de la Real
Academia Española sobre la unitat del català.
g. L'IEC insta les autoritats polítiques
a establir que hi hagi requisits legals eficaços
de coneixement del català per a tots els funcionaris
que exerceixin en els territoris de parla catalana.
h. L'IEC insta també tots els
professionals a emprar el català en la correspondència
i en els informes i escrits que generi la pràctica
de llur professió, especialment en els àmbits
de la medicina i de la jurisprudència, que són
aquells on la presència del català és
crucial.
i. Igualment, l'IEC demana a totes les
empreses del país que mostrin activament i de
manera prioritària un capteniment favorable a
l'ús parlat i escrit de la llengua catalana en
totes les actuacions.
j. L'IEC fa una crida a totes les institucions
oficials dels estats en què el català
és una de les llengües existents per tal
que facilitin les condicions que menin a l'aparició
d'una lleialtat lingüística que es basi
en criteris de sostenibilitat, respecte i apreciació
de la diversitat lingüística com a forma
d'enriquiment mutu.
k. L'IEC entén que, malgrat que
és imprescindible la col·laboració
dels ciutadans dels territoris de llengua catalana i
dels estats centrals de què depenen, al capdavall
l'existència normal del català no es pot
basar només en el voluntarisme militant dels
seus parlants ni en el canvi ideologicopolític
dels governs estatals. És essencial el compromís
dels governs autonòmics de les comunitats de
llengua catalana.
l. L'IEC reclama a les administracions
dels territoris de llengua catalana que reflecteixin
en la legalitat llurs pròpies planificacions
lingüístiques i, consegüentment, que
creïn les condicions que facin del tot necessari
i imprescindible el coneixement i l'ús social
de la llengua catalana per a poder viure en qualsevol
dels seus territoris.
|