Cada dia és més obvi i més preocupant: la societat es torna més i més repressiva, més i més sancionadora. Les lleis preveuen les penes, els jutges les apliquen, les presons s'omplen, se'n volen construir més. No sóc dels que pensen que no n'hi ha d'haver. Sí que penso, però, que se'ns estan acabant la imaginació i la visió política, i que cada dia som menys capaços de distingir entre delictes i suposats delictes. Perquè sembla que la justícia, malgrat ser cega, hi veu més amb un ull que amb l'altre.

Rebo notícies constants de persones que expliquen històries judicials increïbles. Alguns casos han arribat a les primeres pàgines, com el de Laura Riera, de Terrassa. No puc entendre ni acceptar que, havent estat exculpada pels etarres, i no havent-se demostrat la seva participació en cap atemptat, després de passar mesos a la presó, el fiscal encara demani que, finalment, s'hi estigui trenta anys. Molts altres casos són menys cridaners, però igualment sorprenents i inquietants. N'esmentaré només tres de ben diferents, ordenats cronològicament.

1) L'Associació de Mares i Pares Alarmats pels Fets de Sants (MAPAFS) lluita des del 12 d'octubre del 1999, quan els seus fills van ser detinguts i condemnats per la baralla que van tenir amb grups feixistes. Cinc anys i encara no s'ha acabat. Eren realment delinqüents aquests nois? No hi ha resolucions judicials que alarmen molt més que no pas els fets jutjats?

2) En Francesc Argemí i un company seu han estat condemnats a presó -un d'ells, a més de dos anys- per haver participat, durant la festa major del 2002, en una protesta -moguda, és clar- contra la presència de les banderes espanyola i europea al balcó de l'Ajuntament de Terrassa. Durant el judici, cap d'ells no va ser identificat per cap policia ni va aparèixer en cap de les fotografies mostrades. Sobre quina base han estat condemnats?

3) La Núria Serra es va declarar insubmisa a les eleccions del 14 de març del 2004 i no es va presentar a la taula electoral que se li havia assignat. Se l'amenaça, segons la llei, amb arrest domiciliari d'uns quants caps de setmana i una multa. Jo em pregunto: si votar no és un deure sinó un dret, com pot ser que sigui un deure presidir les votacions dels altres?

No pressuposaré mala fe en ningú. Només faltaria. La pregunta, però, és inevitable: per què creix la sensació que les lleis són especialment repressives contra dissidents, alternatius o independentistes? Són delinqüents perillosos? No. Per què se'ls tracta com si ho fossin?