El Sr. Ángel Acebes proclama tothora que l'Estatut, fins i tot retallat, és un "atemptat a la igualtat de tots". Aquesta asseveració semblaria pressuposar que ara sí hi ha igualtat entre catalans i espanyols. Això és una rotunda fal·làcia.
Per començar amb una cosa ben senzilla, un català no pot telefonar a gairebé cap empresa pública important amb la certesa que l'atenguin en el seu idioma. Un català no pot estar segur que no escoltarà, en el decurs d'un dia, insults a la seva cultura i llengua en emissores del seu entorn. Un català no té dret a apel·lar a cap exèrcit del món perquè l'aixoplugui en la seva integritat nacional. Al contrari. Un català ha de conviure amb el fet que un ministre de Defensa, extralimitant-se en les seves funcions, pugui negar públicament l'entitat de la seva nació. Això no li passa a un espanyol.

Hi ha més. un català no té cap certesa que els judicis que el puguin afectar es realitzin, o es puguin realitzar, en el seu idioma. Per contra, a cada pas haurà de sentir gent que insisteix que el català "no es pot imposar", però que, alhora, troba normalíssima l'obligatorietat del castellà, sense veure-hi cap bri d'hipocresia ni d'imposició. Un català ha de veure com els arguments amb què certs polítics neguen els seus drets van acompanyats, tot sovint, d'insinuacions racistes. Un català haurà de veure com, en diversos dominis del seu idioma, s'obvia i nega la seva denominació natural i fins i tot se'l fa malviure sense oficialitat. Paral·lelament, un català ha de veure com el seu idioma és reiteradament vetat -entre una infinitat d'altres instants i instàncies- a l'hora de representar l'Estat espanyol a Eurovisió, tot i l'esfereïdor precedent del cas Serrat, que un Estat més democràtic segurament hauria fet algun petit gest per corregir. Aquest no. A més un català no té dret a tenir seleccions nacionals oficials pròpies, com voldria, ni pot muntar un referèndum per decidir quin futur vol. Diàriament els del PP ens demostren, recollint firmes, que els espanyols sí que se senten amb dret a decidir el futur, i no sols el seu, sinó el nostre.

Però hi ha més. un català ha de veure com els premis més ben dotats i més mediàtics atorgats a casa seva són per enaltir una tradició lingüística i cultural que no és la seva, amb tot el que això suposa d'efecte substitutori i subliminal. Un català ha de veure com, des de diverses instàncies de l'Església oficial, es titlla d'"immoral" el seu desig de llibertat nacional. Un català és un ésser a qui se li ha negat sistemàticament la rehabilitació pública d'un seu anterior president afusellat. Un català és un ciutadà a qui, quan se li tornen documents robats per feixistes, se li demana que els rebi de nit, o millor, que no els rebi, per no provocar cap veí. Un català és un ciutadà a qui se li ha negat històricament l'accés a la llengua pròpia amb l'agreujant que l'actual cap d'Estat ho hagi negat i públicament. Això no li passa ni a un extremeny ni a un castellà.

Però hi ha més. un català ha de viure en un Estat on l'agressivitat verbal i mediàtica contra seu és lliurement cultivada sense que es creï, però, cap comissió parlamentària per investigar-ne les causes ni molt menys per eradicar-la. Un català és un ciutadà que ha de veure com una proporció insòlita del seu PIB se l'emporta un Estat on generalment és tingut com a "garrepa", sense que ningú no en faci públics els comptes. Un català és una persona que no pot veure emprada, normalment, la seva llengua ni al Parlament de l'Estat, ni a l'Europeu, ni al cine. En canvi, un murcià o un madrileny sí que hi poden veure emprada diàriament la seva.
Tots aquests fenòmens demostren que, al contrari dels espanyols, els catalans som ciutadans jurídicament coixos, culturalment privats, políticament impotents i emotivament confosos. Harry Bloom, el famós crític americà, acaba de dir que si fos català, voldria ser independent d'Espanya. És un home lúcid. No cal dir que molts catalans estan deprimits amb l'actual situació. Però per canviar les coses, cal bellugar-se. Crec que la manifestació del 18 de febrer, pel dret a decidir, és una bona ocasió per fer-ho. Cal anar-hi per dir que som una nació. Mentre els espanyols puguin decidir-ho, i els catalans no, ningú no podrà afirmar que hi ha igualtat.