Amb el tancament del diari Egunkaria dijous passat, tot fa pensar que el País Basc ha entrat ja definitivament en un període d'estat d'excepció encobert. Certament, els pressupòsits que apunta la Constitució espanyola per al tancament d'un diari parlen d'estat d'excepció, setge o guerra. Així mateix ho ha apuntat la consellera de Cultura del govern basc, Miren Azkarate, dient que és inadmissible qüestionar un diari que des del seu inici ha rebut ajuts del govern basc amb el suport de tot l'arc parlamentari -PSE-PSOE inclòs- llevat de la dreta espanyola, que mai no s'ha pres un descans en la seva genocida croada d'anorreament de tota iniciativa cultural que no fos espanyola i en castellà al País Basc.

Des d'aquest article, i amb la força que em dóna trobar-me actualment vivint entre bascos, voldria fer arribar la meva més ardent protesta al sistema politicojudicial espanyol per aquesta monumental escomesa contra la llibertat d'expressió i la llengua basca. Que tanquin l'únic diari en èuscar vol dir que no pensen deixar res per verd. Precisament el dia 13 de febrer, fa una setmana, dinava i sopava amb els bons amics Martzelo Otamendi i Iñaki Uria, director i gerent del diari Egunkaria, en companyia de Salvador Cardús, Josep Gifreu i Antonio Franco, director d'El Periódico. La il·lusió que tenen aquests bons periodistes bascos pel seu producte resulta contagiosa i tots vam quedar presos d'aquella manera d'entendre el periodisme entre entusiasta i voluntariós. Certament, Egunkaria és un diari seriós, respectat pels lectors euskalduns d'un color i altre en una d'aquelles comunions de necessitat que, de vegades, fan petits miracles a l'hora d'unir la gent al voltant d'un projecte, cosa gens senzilla sobre el paper. Com a detall del prestigi d'Egunkaria, cal apuntar que la primera plana d'aquest diari de l'edició de l'11.9.2000 va ser una de les primeres tres escollides pel National Press Club en un famós cartell que ha donat la volta al món.

Egunkaria, com salta a la vista per qualsevol que viu a Euskadi i el sap llegir, és un diari que no és gens sospitós de "terrorisme". Gens. És objectiu i plural, i informa millor que molts sobre el món i la situació basca, essent crític amb les posicions poc democràtiques. Acabava de publicar en exclusiva una fascinant entrevista amb l'excap del programa nuclear iraquià, actualment resident als Estats Units. Diumenge passat, sense anar més lluny, publicava una extensa entrevista amb Fernando Savater, un indici de la pluralitat que caracteritza el mitjà. Si hem de parlar d'ajuts especials i informació intoxicadora, per què no mirem el rocambolesc cas de La Razón, un altíssim percentatge de la tirada del qual és comprat per Ibèria per repartir entre milers de passatgers en contra de la normativa que s'hauria d'aplicar en aquest camp. Això no seria objecte d'interès per part de l'Audiència Nacional?

Els destralers del PP creuen que els donarà fruits l'atac frontal que han encetat contra la cultura basca, posant en entredit la Federació d'Ikastoles (per cert, premiades arreu pel seu alt nivell pedagògic), AEK, entitats culturals i editorials, i ara els diaris, primer Egin i ara Egunkaria. Pensen que això els reportarà vots més enllà de l'Ebre i, potser, entre el sector basc que s'arrenglera amb el projecte espanyol. Però jo tinc els meus dubtes que els surti bé a la llarga. Crec que aquesta estratègia, com abans la de Margaret Thatcher, la pagaran molt cara per l'obsessiu odi que els mou i l'esperit de croada repressiva que en traspua. Avui la Federació Internacional de Periodistes, la més prestigiosa organització europea de periodistes, ha pres cartes en l'assumpte i ha apuntat que "quan l'únic diari en llengua basca es tanca, es llança una gran ombra sobre la llibertat de premsa". I és així. És per això que l'onada de suports a Egunkaria ha estat molt important, arribant al punt que la mateixa Facultat d'Informàtica de la Universitat Basca ofereixi les seves instal·lacions per poder seguir editant aquest bon diari que no ha de trigar a sortir amb normalitat per seguir informant-nos amb veracitat i visió plural d'allò que passa al món.