Com a responsable de la política universitària del govern de la Generalitat de Catalunya, per tant la que té relació i tutela de les instàncies del coneixement més elevades del país, no puc deixar de fer manifesta la més absoluta estupefacció i la protesta més ferma per l'actitud del ministeri d'Afers Exteriors espanyol de demanar l'oficialitat a Europa de dues suposades llengües diferents, la catalana i la valenciana. No hi ha cap universitat al món que catalogue com a llengües diferents el que són modalitats d'una sola, però és que haguera estat suficient una consulta al diccionari de la RAE per a evitar que el govern espanyol faça el ridícul tan espantós com el que suposaria, per exemple, demanar a la UE traductors diferenciats.

És incomprensible que des d'instàncies polítiques i de govern, a les quals cal atribuir un comportament responsable, s'ignoren els criteris científics que reiteradament s'han posat de manifest per part d'acadèmies i universitats. En particular, cal recordar que les 19 universitats que formen l'Institut Joan Lluís Vives, les valencianes d'Alacant, València, Miguel Hernández d'Elx, Politècnica de València i Jaume I de Castelló, junt a les de Rovira i Virgili, Lleida, Barcelona, Autònoma de Barcelona, Pompeu Fabra, Ramon Llull, Oberta de Catalunya, Girona, Politècnica de Catalunya, Vic, Internacional de Catalunya, Andorra, Illes Balears i Perpinyà, han insistit una i altra vegada en la unitat de la llengua catalana, amb la seua denominació de valencià a les terres valencianes. En la darrera controvèrsia, el mes de desembre passat, amb relació a la proposta d'ensenyament diferenciat a les escoles oficials d'idiomes, declarava: "L'Institut referma el criteri universalment acceptat en la comunitat científica que, tant si rep el nom de català com el de valencià, es tracta d'una mateixa llengua i el seu ensenyament ha de presentar uns continguts que abracen totes les variants territorials d'aquesta [...], una qüestió òbvia des del punt de vista acadèmic i científic [...]". També, arran d'aquesta polèmica, el Parlament de Catalunya expressava, en una moció aprovada amb els vots a favor de tots els grups i l'única abstenció del PP, "la seva protesta més enèrgica per aquest nou intent de soscavar la unitat i la integritat de la nostra llengua i se solidaritza amb les declaracions fetes per l'Institut d'Estudis Catalans, l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i la Xarxa d'Universitats Institut Joan Lluís Vives".

Què pensar, per tant, de qui menysté les universitats, que contradiu amb arguments polítics les evidències científiques i de cada dia?

De tenir molt clar que les llengües són patrimoni de tots els seus parlants i que, per tant, als catalanoparlants (en qualsevol de les seues variants i denominacions) ens afecta el que facen o deixen de fer respecte a la qüestió tant la Generalitat de Catalunya com la Generalitat Valenciana, el Govern Balear, el Govern d'Aragó o el Govern d'Andorra, així com els governs francès, italià i espanyol.

És ben lamentable que la dreta espanyola haja utilitzat la llengua a València com a arma política. Cal recordar que aquest comportament sempre ha rebut complicitats des de certes esferes de poder o mitjans madrilenys. Com que hom ha de suposar un cert nivell cultural, la conclusió és que es tracta de mala fe i, al capdavall, conscientment o no, que ja va bé afeblir tant com es puga un idioma que no és el seu.

Després de tants anys, després de tanta lletra impresa, després de tantes declaracions de la comunitat acadèmica, sorprèn que es torne a insistir en la mateixa brama. Sorprèn i cansa. Com canta l'amic Raimon, "quan creus que ja s'acaba, torna a començar". Ara, un grup de treball proposarà al ministeri què cal fer. Es tracta d'una qüestió en què amb una mica de trellat n'hi hauria prou.

Una darrera reflexió fruit de la història recent: és inútil cedir en els principis creient que això portaria la concòrdia. Ni la denominació de l'idioma, ni la del territori, ni la de la bandera han servit de res. No hi afegim una renúncia més, per favor.