Veient i escoltant aquests dies les retransmissions esportives de TVE amb motiu dels Jocs d'Atenes torna a cridar l'atenció, a pesar que ho hem experimentat en centenars o milers d'altres ocasions, la naturalitat amb què més que informació el que se'ns ofereix és agitació patriòtica. Els comentaristes esdevenen animadors, parlen constantment en primera persona -nosotros- i encoratgen los nuestros. És tanmateix, un fenomen que no afecta únicament TVE. Només cal llegir, posem per cas, la premsa esportiva que s'edita a Barcelona. L'anomenat periodisme esportiu es veu afectat per un subjectivisme que en alguns casos frega el fanatisme. Dedueixo que això té a veure bàsicament amb el fet que l'esport és també un espectacle. I l'espectacle empra les emocions i els sentiments amb l'objectiu d'atreure tant públic i tanta audiència com es pugui. Si el periodisme apel·la als ciutadans, l'esport mediàtic apel·la als espectadors. És en aquest parany on es troba atrapat el periodisme esportiu, que en moltes ocasions esdevé un empleat més al servei de la funció que es representa. Esclar que també se'ns podria dir que molts dels qui segueixen el futbol o algun altre esport a través de determinats mitjans de comunicació el que busquen és precisament complaure el cor i l'estómac i no tant el cervell, cosa que, en tot cas, em sembla respectable.