Recordo perfectament el ministre Acebes repetint que havia estat ETA i insultant qui ho posés en dubte. Clapotejant en la mentida molt després que el sentit comú l'hagués desemmascarat. Recordo també un Rajoy desconcertat per les concentracions davant les seus del PP. Les coses no han canviat gaire. Acebes continua cec però ningú no li para els peus, ni a ell, ni a Zaplana, ni a un grapat de gent d'aquesta. Rajoy, desfigurat per la síndrome d'Estocolm, s'hi ha acabat assemblant força. Potser Rato rumia en el PP alguna vegada quan passa prop del moll i albira l'Estàtua de la Llibertat. I li ve una mica de nostàlgia. Aquell dramàtic 11 de març de 2004 el PP va caure en la temptació d'afavorir la hipòtesi que el culpable era ETA. Resultava coherent amb la principal obsessió del nacionalisme extrem d'Aznar, obsessió que fins l'havia empès a donar suport a la guerra de l'Iraq brandant el lema Tots els terrorismes són iguals. A més, els etarres havien declarat la seva treva a Catalunya, cosa que ocorria poc després de la polèmica pel viatge de Carod-Rovira a Perpinyà. A la cúpula del PP van decidir abonar l'autoria d'ETA. Almenys fins que la gent hagués votat. Però es van equivocar. Van jugar fortíssim, van arriscar-se molt. Després tot va ser molt estrany i va anar molt ràpid, i van perdre. D'aquell diumenge electoral ahir en va fer dos anys, però encara neguen la indignitat comesa. És més: aspiren a no haver d'admetre-la ni pagar-ne les conseqüències. La seva maquinària i la dels periodistes amics funciona a tot drap. L'objectiu? El dubte i la confusió, l'única escapatòria.