Logo Contrastant.net
Digues la teva
Home Correu
 
 



© Magma3
 
29 de febrer
Novetats  
   
CAL
Isabel-Clara Simů
  Avui
 

El dia de Sant Jordi la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL) va fer una manifestació que cloïa tot d'actes que van començar el 17 d'abril, i en aquest colofó hom reclamava l'aplicació real de la llei de la llengua. Calia que algú ho fes perquè la cosa cansa: els arguments contra el català són sempre els mateixos i han esdevingut obsolets, a més de ser primaris i infantils. El mal està, però, que els illetrats no llegeixen res i que els fanàtics no escolten res. Així doncs, hem d'anar repetint contínuament les mateixes rèpliques, i això cansa. Per exemple, cada cop que sento que no es pot fer servir el català perquè la meitat de la població catalana és castellanoparlant -quin insult per a la intel·ligència dels immigrats!- em poso les mans al cap: les enquestes més fiables diuen que el 98% de la població té competències en català. També és trist continuar sentint parlar dels avantatges del bilingüisme, sense voler saber que la lloança del bilingüisme és la penúltima etapa per la qual passa una llengua quan està a punt d'extingir-se; el cas és que només als parlants de la llengua minoritzada se'ls exigeix el bilingüisme actiu.

Un altre argument per al qual cal molta barra és enarborar la bandera de la llibertat: la llengua catalana ha de ser expressió d'una lliure voluntat, si no esdevindria una imposició; la trampa apareix quan els mateixos que defensen aquesta llibertat no s'estan d'afirmar que el castellà sí que ha de ser obligatori, a l'escola i a les relacions humanes. Els que així defensen, sense que ningú els ho hagi demanat, uns drets lingüístics unilaterals, no diuen un mot, però, sobre l'àrab, per exemple, que tant se sent als carrers de ciutats i pobles de Catalunya.

Bona feina, la del CAL, perquè només callant i entomant nicieses no parem de retrocedir. Tinc, però, els meus dubtes que hagi estat una bona idea posar les quatre barres al toro d'Osborne del Bruc. És cert que així la bandera catalana es veu de ben lluny i és cert que el toro d'Osborne és un inequívoc símbol d'espanyolitat i que, així pintat, té el valor d'una contestació. Però a mi aquest toro em sembla explícit en la seva salvatge majestat: obscur i perillós, agressiu i poderós; quin contrast amb símbols com els castellers i el seu equilibri solidari, o la sardana i la seva geomètrica democràcia! A cadascú, el que és seu.