Era l'any 1976 i anàvem tots tan il·lusionats com desconcertats. Tot l'Estat bullia per lligar contradiccions i per dibuixar la quadratura del cercle. L'enyorat Xavier Romeu va entrar a la redacció del desaparegut -i oblidat- setmanari Canigó i ens va dir que a la ràdio del cotxe parlaven català. Els joves no sabeu què se sent quan la teva llengua proscrita sona a les ones. Ens vam encabir una colla de gent en un minúscul 600 i allà, en un silenci emocionat, vam sentir per primer cop la ràdio en català. Era Ràdio 4.

Les crisis que, des d'aleshores, ha suportat Ràdio 4 han estat enormes, i no per manca d'audiència, com seria normal, sinó perquè ha hagut d'aguantar la malaptesa i el dèficit gegant de RTVE, car Ràdio 4 és una emissora de RTVE. És una metàfora que podeu fer extensiva a tot el país: el ròssec de la incompetència del centralisme sempre l'hem pagat nosaltres. Doncs RTVE, amb uns deutes colossals i una ineficàcia que en qualsevol país civilitzat seria ventilada als jutjats, decideix restringir despeses. ¿Us penseu que restringeixen l'ús de cotxes oficials? ¿Que eliminen els programes més penosos i amb menys audiència? ¿Que fan fora els enxufats que hi pul·lulen? Calla, home, calla, vés quina barbaritat! El que han decidit és tancar Ràdio 4, que, total, és en català. Si Espanya no pot amb la seva emissora pública, que ho paguin els catalans. Són per a això; per aguantar estoicament els insults, per pagar les borratxeres i per rebre les culpes de la incompetència dels amos. Això sí: si parles de dignitat, surt un perot que crida, com un energumen, que Espanya s'enfonsa sense aquests imbècils útils que ho aguanten tot.