Hem assistit amb estupor, en les sessions del Senat espanyol, a l'escissió lingüística. De fet, en l'intent, més formal que real, de transformar la cambra alta en un àmbit plurinacional, s'han contractat intèrprets de les diverses llengües de l'Estat, com se sol fer en els països plurilingües, i així fer de la presència d'aquestes llengües, alguna cosa una mica més normal que dir "bon dia". Tanmateix, per a sorpresa de la societat acadèmica i dels filòlegs d'arreu, hom ha contractat intèrprets del català i del valencià, per separat. Com que la carrera de filologia valenciana no existeix, els intèrprets forçosament ho han de ser de filologia catalana. El disbarat és gruixut.

Però no és l'únic àmbit espanyol que es burla de la nostra llengua i contribueix a la seva escissió. També vam saber dies enrere que l'escola judicial imparteix classes de català i de valencià per separat, i això que té la seu a Barcelona i que els blaveros diuen no sé quantes bestieses de l'imperialisme català. El mal ve del Consell General del Poder Judicial, que té, en aquest aspecte i en molts d'altres, un caràcter marcadament hostil envers la llengua catalana, i esmicolar-la li sembla una bona idea. El meu amic López Tena, que en forma part, deu estar ben indignat. ¿Us imagineu si féssim el mateix amb l'espanyol? ¿Us imagineu què en diria la caverna mediàtica, ara més exasperada que mai?

Ho dic amb alleujament: l'exasperació és molt més bon senyal que la fredor despectiva del Consell General del Poder Judicial. Ho va explicar molt bé Carod-Rovira en la seva brillant intervenció al Parlament espanyol, tot citant Cervantes: "Ladran, pues cabalgamos".