Si tinguéssim la independència i la nostra bandera estigués ben penjadeta a la porta de l'ONU, voleiant al vent com han de fer totes les banderes, vindria el president Bush i ens diria que ens estima. Que troba esgarrifós que Espanya ens hagi oprimit, i posaria floretes al monument de Casanova. Podeu pujar-hi de peus que aniria exactament així. Tant se val quantes mans s'hagin estret o quantes declaracions s'hagin fet: si tens la bandera posada, existeixes. Ja ningú no et diu que ets una malvat nacionalista ni et parla de la teva solidaritat, atès que et pertany. I, tot i que costi d'imaginar, el president espanyol i el president dels Països Catalans es trobarien entre somriures i abraçades i es dirien països germans. No vindria ningú a dir-nos quin Estatut hem de redactar -aleshores es diria Constitució-, i la Lliga mai no la podria guanyar el Real Madrid. No hi hauria balances fiscals i ningú no ens robaria el que guanyem treballant. Totes les pel·lícules, excepte les V.O., estarien doblades la català. Quan viatjaríem no hauríem d'explicar qui som, car el nostre passaport seria propi. Si venien a estiuejar a les nostres platges tota la família reial espanyola embarassada i tot el govern en pes, pagarien la seva estada; nosaltres escortaríem i protegiríem, cortesos, les autoritats estrangeres. La xarxa de carreteres, de trens i d'aeroports seria per a la nostra pròpia conveniència, i confegiríem el nostre propi pla hidrològic. Ens barallaríem i ens enfrontaríem políticament, com a tot arreu, però ningú no aniria a plorar a Madrid. Jiménez Losantos deixaria d'incordiar i la COPE cauria en picat. Els nostres quioscos estarien plens de premsa en català i protegiríem amablement la literatura en altres llengües que es produís a casa nostra, sobretot en occità, car la Vall d'Aran té drets inalienables. El petroli de Tarragona seria en benefici nostre i a la Unió Europea defensaríem el nostre oli, les nostres taronges i el nostre malmès tèxtil. Amb veu pròpia. I si algú deia de fer una foto a les Açores, trauríem dels nostres arxius -amb els quals tindríem molta cura, un cop recuperats els que ens va incautar el franquisme- la foto Bush-Blair-Aznar i diríem, veus?, al primer l'han premiat, al segon l'han castigat una mica i al tercer l'han fotut al carrer, per ximple. I no caldrien manifestacions per continuar sent pacifistes.