|
Com a responsable
de la política universitària del govern
de la Generalitat de Catalunya, per tant la que té
relació i tutela de les instàncies del
coneixement més elevades del país, no
puc deixar de fer manifesta la més absoluta estupefacció
i la protesta més ferma per l'actitud del ministeri
d'Afers Exteriors espanyol de demanar l'oficialitat
a Europa de dues suposades llengües diferents,
la catalana i la valenciana. No hi ha cap universitat
al món que catalogue com a llengües diferents
el que són modalitats d'una sola, però
és que haguera estat suficient una consulta al
diccionari de la RAE per a evitar que el govern espanyol
faça el ridícul tan espantós com
el que suposaria, per exemple, demanar a la UE traductors
diferenciats.
És
incomprensible que des d'instàncies polítiques
i de govern, a les quals cal atribuir un comportament
responsable, s'ignoren els criteris científics
que reiteradament s'han posat de manifest per part d'acadèmies
i universitats. En particular, cal recordar que les
19 universitats que formen l'Institut Joan Lluís
Vives, les valencianes d'Alacant, València, Miguel
Hernández d'Elx, Politècnica de València
i Jaume I de Castelló, junt a les de Rovira i
Virgili, Lleida, Barcelona, Autònoma de Barcelona,
Pompeu Fabra, Ramon Llull, Oberta de Catalunya, Girona,
Politècnica de Catalunya, Vic, Internacional
de Catalunya, Andorra, Illes Balears i Perpinyà,
han insistit una i altra vegada en la unitat de la llengua
catalana, amb la seua denominació de valencià
a les terres valencianes. En la darrera controvèrsia,
el mes de desembre passat, amb relació a la proposta
d'ensenyament diferenciat a les escoles oficials d'idiomes,
declarava: "L'Institut referma el criteri universalment
acceptat en la comunitat científica que, tant
si rep el nom de català com el de valencià,
es tracta d'una mateixa llengua i el seu ensenyament
ha de presentar uns continguts que abracen totes les
variants territorials d'aquesta [...], una qüestió
òbvia des del punt de vista acadèmic i
científic [...]". També, arran d'aquesta
polèmica, el Parlament de Catalunya expressava,
en una moció aprovada amb els vots a favor de
tots els grups i l'única abstenció del
PP, "la seva protesta més enèrgica
per aquest nou intent de soscavar la unitat i la integritat
de la nostra llengua i se solidaritza amb les declaracions
fetes per l'Institut d'Estudis Catalans, l'Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana i la Xarxa
d'Universitats Institut Joan Lluís Vives".
Què
pensar, per tant, de qui menysté les universitats,
que contradiu amb arguments polítics les evidències
científiques i de cada dia?
Més
enllà del temor a falses acusacions d'ingerència,
hem de tenir molt clar que les llengües són
patrimoni de tots els seus parlants i que, per tant,
als catalanoparlants (en qualsevol de les seues variants
i denominacions) ens afecta el que facen o deixen de
fer respecte a la qüestió tant la Generalitat
de Catalunya com la Generalitat Valenciana, el Govern
Balear, el Govern d'Aragó o el Govern d'Andorra,
així com els governs francès, italià
i espanyol.
És
ben lamentable que la dreta espanyola haja utilitzat
la llengua a València com a arma política.
Cal recordar que aquest comportament sempre ha rebut
complicitats des de certes esferes de poder o mitjans
madrilenys. Com que hom ha de suposar un cert nivell
cultural, la conclusió és que es tracta
de mala fe i, al capdavall, conscientment o no, que
ja va bé afeblir tant com es puga un idioma que
no és el seu.
Després
de tants anys, després de tanta lletra impresa,
després de tantes declaracions de la comunitat
acadèmica, sorprèn que es torne a insistir
en la mateixa brama. Sorprèn i cansa. Com canta
l'amic Raimon, "quan creus que ja s'acaba, torna
a començar". Ara, un grup de treball proposarà
al ministeri què cal fer. Es tracta d'una qüestió
en què amb una mica de trellat n'hi hauria prou.
Una darrera
reflexió fruit de la història recent:
és inútil cedir en els principis creient
que això portaria la concòrdia. Ni la
denominació de l'idioma, ni la del territori,
ni la de la bandera han servit de res. No hi afegim
una renúncia més, per favor.
|