No sé si heu seguit la darrera preocupació de la cultura espanyola; jo he llegit almenys mitja dotzena d'articles en els grans rotatius espanyols. Estic parlant del concepte d'excepcionalitat cultural, un concepte que va néixer en els anys 80 per evitar productes agressius en determinades cultures. Per exemple, anunciar productes càrnics (de vaca) a l'Índia o anunciar vi als països àrabs. Doncs bé, basant-se en aquest concepte, els espanyols han descobert el que ha estat un discurs reiteratiu dels catalans: que el mercat no pot arrasar-ho tot i imposar els productes dels més forts. Ho han començat els cineastes, aclaparats per l'omnímoda presència del cinema nord-americà, tot esborrant els cinemes europeus. De sobte han descobert que les lleis del mercat -amb les quals han contestat a qualsevol reivindicació nostrada- no tenen per què ser tan anorreadores, i que el concepte d'excepció cultural -molt més adequat, diuen, que els de diversitat cultural- permetria unes lleis proteccionistes dels productes fílmics espanyols. No sé com s'ho faran, perquè aquestes lleis són més tàcites que jurídiques, però sobretot perquè a la futura Constitució europea, la qual votaré amb un no com una casa de pagès, no es parla de cultura. Ni un mot. Ni excepcionalitats ni normalitats: res de res. Maco, oi?

Els cineastes espanyols també han fet una altra descoberta, tot i que no l'anuncien amb la franquesa amb què ho faig jo, que no tinc complexos: que la llengua espanyola, tan parlada, tan compartida i tan extensa és un inconvenient a l'hora de fer cinema. Que com l'anglès no hi ha res. I han fet una tercera descoberta: que a Europa es parlen molts idiomes i que això dificulta la promoció dels seus productes. M'encanten els espanyols. Em pregunto què ens diran a nosaltres quan repetim exactament el mateix: que volem cine en català, que volem televisió en català, que volem premsa en català, que volem llibres en català. Per les mateixes raons, és a dir, per excepcionalitat cultural. En un dels articles a què em refereixo he llegit que una altra cosa és la identitat cultural, que equival a nacionalisme, a cosa retrògrada i tancada. Jo, pobra de mi, no sé veure cap diferència entre l'excepcionalitat cultural i la identitat cultural. Però tant se val: la cultura catalana també vol l'excepcionalitat. O tots moros o tots cristians, no us sembla?