L'anunci d'un "alto el foc permanent" fet públic per ETA dimecres va posar fi a les especulacions que s'havien estat produint des de la victòria socialista del mes de març del 2004. Amb aquest gest s'obria un nou escenari polític per a un possible procés de pau a Euskadi. L'aposta d'Anoeta del mes de novembre del 2004 a favor de les vies polítiques va marcar el punt d'inflexió de l'esquerra abertzale. Poc després, l'aprovació al Parlament basc del pla Ibarretxe i la no acceptació a tràmit al Parlament espanyol va ser un fracàs del PNB, però un èxit molt ben calculat de Batasuna, que és conscient que no hi ha solució al conflicte sense els socialistes i amb una reforma estatutària avalada només per la meitat del Parlament de Vitòria.

Les eleccions basques de l'abril del 2005 van marcar un nou punt d'inflexió: el PNB governaria, però no seria part activa en el procés de pau que s'entreveia. La confiança se sustentava en les paraules del president José Luis Rodríguez Zapatero sobre un model d'Estat de contingut federal, i la seva aposta per l'establiment d'un nou sistema d'aliances parlamentàries buscaria el recolzament de les esquerres nacionalistes (com en els casos de Catalunya i Galícia) i no pas del centre-dreta nacionalista (PNB i CiU) com durant la presidència de Felipe González.

A principis del mes de gener, la pau estava a l'abast de la mà. L'esquerra abertzale era conscient que després dels atemptats de l'11 de març del 2004 no podia continuar la lluita armada i, de fet, des del maig del 2003, l'organització terrorista no havia tornat a matar. S'assegurava que el pas seria definitiu (d'aquí ve aquest "alto el foc permanent"), perquè el Govern espanyol no acceptaria mai una nova treva després de l'amarga experiència del 1998-1999.

Únicament s'havia de trobar una sortida a la situació dels presos --un col.lectiu que afecta centenars de famílies--. A més a més, hi havia molts indicadors que així ho preludiaven: la implicació de l'Església basca en una possible mediació entre ETA i el Govern (tot just fa uns quants dies, Ricardo Blázquez, bisbe de Bilbao, va mostrar la seva disposició a "contribuir" a la pau); la presència a Euskadi des de fa més d'un any del sacerdot irlandès Alec Reid --i ja se sap la fixació del nacionalisme basc pel model irlandès--; la més discreta presència al País Basc francès del cardenal Rogert Etchegaray, mediador del Vaticà en altres conflictes; la bona sintonia de LAB i de Rafa Díez Usabiaga amb la UGT; l'aproximació --a nivell personal-- entre dirigents socialistes bascos i de Batasuna. El full de ruta semblava que estava traçat: cessament de la violència, refundació i relegalització de Batasuna, constitució d'una taula de partits per encarar la sortida política al conflicte i, amb els temps necessaris, entrega de les armes per presos.

I, tot i això, la pau semblava que es tornava a allunyar i ETA demostrava la capacitat operativa de què disposava, afortunadament sense morts. Basant-se en la lectura d'alguns fets, l'esquerra abertzale va experimentar una crisi de confiança i de credibilitat en les promeses tant de Zapatero com del seu entorn més immediat --i no sempre conegut-- encarregat de tirar endavant el procés. En primer lloc, l'absència d'avanços en la política d'aproximació de presos. Per contra, s'enduria la política penitenciària al no permetre la sortida de la presó d'aquells militants d'ETA que, en aplicació del Codi Penal pel qual havien estat jutjats, estaven a punt de quedar en llibertat i, a més a més, es procedia a empresonar alguns dels suposats interlocutors de l'esquerra abertzale. És clar que, en un Estat de dret, la independència del poder judicial i l'aplicació estricta de la llei --que tampoc és prudent forçar-- estan fora de dubtes. Però el que és legal de vegades pot resultar políticament inoportú, d'aquí vénen les declaracions de Jesús Eguiguren avalant Arnaldo Otegi com a interlocutor, i de Patxi López assenyalant-lo com un referent necessari i dient que no li agrada que hi hagi "polítics fent de jutges i tant de jutge fent de polític o de metge" (una clara referència a les actuacions del jutge Fernando Grande-Marlaska).

En segon lloc, s'apuntava que el president espanyol havia cedit a la pressió de la dreta, d'unes organitzacions de víctimes manipulades pel Partit Popular i, sobretot, a unes enquestes poc favorables. Finalment, el pacte amb Artur Mas s'interpretava com que Zapatero havia renunciat al projecte federalista per reprendre les polítiques d'aliances de Felipe González. Tal com ha assenyalat Martxelo Otamendi, director de Berria, en medis de l'esquerra abertzale no s'entenia que, malgrat la promesa del president espanyol d'acceptar el que sortís de Catalunya, l'Estatut, avalat pel 90% del Parlament i per un Govern que inclou socialistes i independentistes --amb l'excepció que a Catalunya aquests últims sempre han rebutjat la violència i han actuat democràticament-- fos modificat a la Comissió del Congrés fins a extrems insospitats. I això que quedava lluny pel que fa a finançament del que ja estipula l'Estatut de Gernika. ¿Com es podia ni tan sols plantejar l'àmbit basc de decisió?

Així, doncs, fa unes setmanes, el procés semblava estancat quan poc abans es donava per fet. D'aquí ve el gerro d'aigua freda que va suposar el comunicat d'ETA del 18 de febrer, que, en comptes d'anunciar el final de la violència, es reafirmava en els seus objectius i donava a entendre que no cessaria en les seves accions mentre no canviés la situació. No gaire més tard es posposava sine die el comunicat pactat per diputades de totes les formacions (excepte del Partit Popular), que s'havia de fer públic el 8 de març --Dia Internacional de la Dona--. Va percebre l'estancament el PNB, que tornant a invocar la reforma de l'Estatut va entrar en un escenari del qual havia estat exclòs, així com, per descomptat, els socialistes i l'esquerra abertzale.

En aquestes circumstàncies, Zapatero va pressionar ETA anunciant que s'estava al començament del final quan les coses s'havien posat difícils. I, segurament, es va requerir tota la capacitat de persuasió d'alguns dirigents de l'esquerra abertzale --que van seguir apostant pel procés de pau convocant manifestacions perquè no hi ha cap altra sortida que la política-- i dels bons oficis d'alguns dirigents socialistes bascos per refer un procés que semblava a punt de trencar-se abans de començar.

En definitiva, un llarg i difícil camí fins al comunicat del dia 22 que obre les portes a l'esperança, encara que només estiguem al principi del final. No serà fàcil perquè el partit no ha fet més que començar i no es podrà comptar amb un PP que, en la versió actual, no té el més mínim sentit d'Estat. La pilota és en aquests moments al camp del Govern i farà falta molt de coratge per fer els passos necessaris i jugar a guanyar. S'haurà d'ajustar i controlar els temps del procés, evitar les interferències externes i arribar al punt de no retorn, que és aquell on la lògica de la política venç la lògica de les armes i del terror. Però aquest partit s'ha de guanyar per la pau a Euskadi, per les víctimes de tants anys de sofriment i, sobretot, per evitar les víctimes de demà.