El pitjor enemic de l'Estat de dret és la pèrdua de credibilitat democràtica. I pel que s'ha vist aquestes darreres setmanes, el Partit Popular sembla disposat a deixar la credibilitat democràtica del sistema politicoinstitucional espanyol sota mínims. Deixant a banda el deteriorament de la confiança dels votants en la capacitat de gestió del govern en la crisi del Prestige, que només afecta el partit del govern, tres fets enormement greus avalen aquesta pèrdua de credibilitat democràtica.

En primer lloc, el tancament del diari en llengua basca Egunkaria (Euskaldunon Egunkaria) i les circumstàncies que l'han envoltat, entre les quals destaca la similitud de les actes dels jutges Del Olmo i Garzón i la utilització de documents incautats a ETA (i que es refereixen a fa més de deu anys) que el jutge Garzón va utilitzar per tancar el diari Egin el 1998. En efecte, per qualsevol seguidor una mica atent de la política basca es fa molt difícil creure que Egunkaria sigui un diari al servei d'ETA i que algunes de les persones que han estat detingudes puguin tenir res a veure amb l'entorn de l'organització armada. És molt més plausible pensar que en aquesta maniobra de confusió entre nacionalisme democràtic i violència terrorista que practica el PP des del 1998 ara li ha tocat el torn a l'únic diari escrit íntegrament en euskera, perquè realment el que es vulgui perseguir -i si és possible anorrear- és el fet diferencial. És una volta més en el procés de criminalització de l'euskera. Però, amb tot, això no és el més greu.

El més greu, com denunciava l'AVUI el passat 22 de febrer, és que "la nota que, en nom del jutjat d'instrucció número sis de l'Audiència Nacional, que dirigeix Juan del Olmo, va repartir dijous a la premsa la Fiscalia sobre el tancament del diari Egunkaria i la detenció de 10 dels seus responsables va ser redactada pel ministeri de l'Interior". Així ho va confirmar el fiscal en cap de l'Audiència Nacional, Eduardo Fungairiño. La separació de poders, un dels principis fonamentals de l'Estat de dret, feta miques. El més greu és també la manca de resposta a les denúncies de tortures fetes pel director d'Egunkaria, perquè amb Martxelo Otamendi es pot compartir o no la visió del conflicte basc, però, per als que el coneixen, la seva presumpta connivència amb el terrorisme resulta poc creïble per no dir impossible. Doncs bé, les denúncies de les suposades tortures no només no han tingut una ràpida resposta per part dels ministeris implicats, en forma d'obrir diligències per escatir què havia succeït en les dependències de la Guàrdia Civil, que és el que caldria esperar en un Estat de dret, sinó que s'ha insinuat que els detinguts seguien les directrius d'ETA en aquests casos -denunciar tortures-. En suma, un no és innocent fins que es demostri el contrari, sinó que un ha de demostrar que és innocent -sobretot si és un membre actiu a favor de la cultura basca-. És clar que tot això de les denúncies de tortures tindria fàcil solució si els detinguts tinguessin dret a assistència lletrada des del primer moment. S'evitarien també "intents de suïcidi" (s'ha donat més d'una versió del suposat intent) com el de Pello Zubiria, amb artrosi degenerativa agreujada amb una pneumònia causada per la humitat dels calabossos de la comissaria de la Guàrdia Civil. De moment, l'objectiu polític (i judicial?) sembla aconseguit, el tancament d'Egunkaria, i, atès el que pot trigar a fer-se el judici, el mal ja està fet. El País Basc s'ha quedat sense l'únic diari totalment en euskera.

En segon lloc, només com una burla de l'Estat de dret pot considerar-se que unes persones que són detingudes i acusades de pertànyer al Grup Salafista per a la Predicació i el Combat (un grup certament molt violent i que ha estat acusat d'accions terroristes en la guerra civil algeriana), de tenir relacions amb Al-Qaida i de posseir productes tecnològics i químics molt perillosos que estarien disposats a utilitzar per realitzar sagnants atemptats terroristes (Aznar dixit), resulti ara que tot el que tenien en el seu poder eren bidons de sabó per rentar la roba. I el més preocupant, que els laboratoris dels cossos de seguretat de l'Estat triguin setmanes a esbrinar que es tractava de sabó de rentar la roba (potser convindria anar pensant a millorar l'efectivitat d'uns serveis que haurien de vetllar per la nostra seguretat atès que els costa distingir entre el sabó a l'engròs i l'àntrax o la ricina, posem per cas). S'imaginen un d'aquests atacs químics de què tan parlen els polítics apocalíptics de la guerra i no es sabés fins al cap de dues setmanes quin és l'agent causant de les morts? Amén i el darrer que tanqui la porta del cementiri. Però, a més, com es pot tenir empresonades unes persones amb unes acusacions tan greus i resultar després que no hi ha res de res (si més no pel que fa a les suposades armes químiques o biològiques)? No tenen drets, aquestes persones? Potser l'Estat de dret no regeix amb els immigrants?

Per acabar, el president Aznar segueix entossudit a anar a una guerra que, per activa i per passiva (només faltaven els d'Operación Triunfo, i ja s'hi han apuntat també), l'opinió pública rebutja. Doncs bé, fins fa uns dies hom sabia que el president Aznar no tenia visió d'Estat (com ha portat la política d'Euskadi els darrers cinc anys ho fa palès), ni una política exterior coherent (més aviat ha malversat tot el capital aconseguit per governs anteriors i per un cos diplomàtic professional), ni, per descomptat, entenia res de res de la complexa realitat del món musulmà i de com dur les relacions amb aquests països. Avui l'opinió pública sap quelcom més: sap que la política exterior espanyola és un apèndix -menor, això sí- de la política de l'administració Bush i que, com en els vells temps del franquisme, decideix el caudillo sense tenir en compte l'opinió i la voluntat dels encara ciutadans que alguns -enyoradissos ells- voldrien, com abans, vassalls. No sé si en els diputats populars al Parlament espanyol queda cap engruna de coratge, però tenen l'oportunitat de demostrar-ho avui dimarts amb un vot de consciència capaç de restituir la cada cop més malmesa credibilitat democràtica del sistema politicoinstitucional espanyol. És clar que, potser, no val la pena i és millor tocar fons d'una vegada, perquè ningú es porti a engany i s'assabenti que la dreta espanyola avança, amb pas ferm, cap al passat.