Fa dos anys, entre els dies 11 i 14 de març van passar coses, moltes coses, en molt poc temps. Convé recordar-les des de l'emoció, però també fer-ne un balanç racional amb la mínima perspectiva que atorguen 24 mesos. La mort esgarrifosa de gairebé 200 persones innocents i anònimes que havien agafat un tren per anar a treballar no es pot analitzar ben bé, perquè és completament absurda i injustificable. Si em permeten treure de context i canviar el sentit de la famosa setena proposició del Tractatus de Wittgenstein, "d'allò que no se'n pot parlar, cal guardar-ne silenci". Però d'altres coses sí que se n'ha de parlar.

Dissabte passat, mariano Rajoy va insistir per enèsima vegada que calia esbrinar la identitat dels autors de la matança de Madrid. Desconec si les fonts informatives d'aquest senyor van més enllà de la COPE i companyia. Si és així, té tota la raó a tornar a fantasiejar amb la imatge de Bin Laden amb txapela. De fet, aquest deliri ja fa dos anys que dura. Si Rajoy fes ús de fonts serioses i fiables, en canvi, hauria de saber que entre les 116 persones imputades pel jutge Juan del Olmo cap està relacionada amb ETA. Cap ni una. Haver d'insistir en aquesta obvietat comença a cansar. Cal fer-ho, però.

La frivolitat de la gran conspiració que, parafrasejant la coneguda cançó, va "desde Santurce a Kabul" faria gràcia si no fos perquè s'edifica damunt d'una tètrica pila de cadàvers. No s'hi pot jugar, a això: ni en el si de la brega política, ni fora. És immoral. El problema, com vaig provar d'explicar fa unes setmanes en aquestes mateixes planes, és la mecànica de la bicicleta: si es deixa de pedalar, cau. El darrer govern PP va faltar a la veritat i va ocultar informació fonamental des del primer moment. Les declaracions que Rajoy va fer dissabte encara responen a aquella inèrcia, que porta d'una mentida a una altra (la darrera: "El govern del PP no va negociar mai amb ETA").

Entre l'11 i el 14 de març del 2004, tanmateix, van passar més coses que també convé evocar. El dissabte 13 de març milers de persones es van concentrar arreu de l'Estat davant les seus del Partit Popular. Allò no va generar violència, però sí una tensió innecessària. D'altra banda, va vulnerar la llei que regula els processos electorals. Podríem discutir si aquella acció estava o no justificada, tot i que penso que aquesta no és la qüestió central. El que queda clar és que qualsevol anomalia en el context d'uns comicis acaba tenint un preu.

En aquest sentit, les acusacions referides a la legitimitat de les eleccions que es van celebrar l'endemà no es van fer esperar... i no s'han aturat des d'aleshores, ni que sigui en forma d'insinuació. Negar, sense més ni més, la legitimitat -o fins i tot la legalitat!- d'aquell resultat electoral em sembla clarament abusiu; l'argument és impresentable. Tot i així, és evident que el PP tenia una part de raó. Si més no, calia posar els fets sobre la taula i discutir-los serenament. El sistema havia patit un sotrac i convenia consensuar-ne el remei.

El debat es va tancar en fals. Però, quin era el veritable debat de fons? Molt senzill: les greus turbulències que provoquen les mobilitzacions de masses falsament "espontànies" en el si de la democràcia representativa. Per a l'esquerra, aquest és un tema tabú. En tot cas, resulta que ara la principal font d'erosió política del PSOE és, amb molta diferència, la mobilització suposadament "espontània" de la societat civil contra totes i cadascuna de les iniciatives legislatives del govern. La dreta no para de fer manis, i això porta l'esquerra a una dura contradicció: ¿no vam quedar que el govern havia d'escoltar sempre la veu de l'opinió pública?

Amb la petita perspectiva que donen dos anys, aquesta és, al meu entendre, la conseqüència política més rellevant dels fets que comentem: quan es qüestiona el sistema de representació parlamentària, ni que sigui vagament, s'obre una via d'aigua que ho inunda tot. Quan la pancarta substitueix el discurs parlamentari i el recompte de manifestants es compara amb el de votants, el mal ja està fet. Ara per ara, és difícil d'imaginar un consens per reconduir aquesta dinàmica desfermada.

Arribem, finalment, al 14 de març. La pregunta ja és un lloc comú: ¿hauria guanyat les eleccions el PSOE en cas de no haver-se produït els atemptats de Madrid? Amb la perspectiva de dos anys, crec que aquesta pregunta no té gaire sentit. ¿Hauria guanyat les eleccions el PP l'any 1996 en cas de no haver-se descobert el cas Roldán i altres de semblants?

En tots dos casos estem jugant als raonaments contrafactuals, que sempre són il·lícits. Sigui com sigui, resulta innegable, ridículament obvi, que aquell gravíssim atemptat va condicionar el resultat electoral (no tant com diu el PP, però potser no tan poc com afirma el PSOE).

En aquests dos anys també hem pogut arribar a una conclusió que no tothom semblava disposat a assumir: el terrorisme internacional relacionat amb el radicalisme islàmic ja no és reactiu (respecte a la guerra de l'Iraq, per exemple) sinó obertament proactiu. En aquest sentit, Al-Qaida ja no sembla tenir a hores d'ara cap qüestió pròpiament negociable o dialogable amb Occident.