Tot i que la meva incultura futbolística és absoluta, he sentit dir que un dels encontres més conflictius i potencialment perillosos de la Lliga espanyola és el que protagonitzen el Betis i el Sevilla. Aquesta animadversió em sembla més aviat incomprensible. En tot cas, els seguidors d'ambdós equips han acabat generant una difusa -però en aparença irrenunciable- identitat que no té a veure amb nacions, ni tan sols amb regions, sinó... amb barris. Els sentiments d'adscripció identitària resulten tan complexos que sovint confonen. En el cas que comentem, sembla clar que ningú amb una mica de seny gosaria emprar termes com nacionalisme; això fóra un despropòsit ridícul. En altres de molt semblants, en canvi, aquesta paraula es dóna per suposada amb una gran alegria.

Estem acostumats a ubicar qualsevol reivindicació vagament territorial en l'esfera del nacionalisme. D'aquesta manera, quan una determinada comunitat de persones protesta perquè rep un tracte fiscal desfavorable, o perquè ha d'assumir despeses que altres ni tan sols coneixen, com ara els peatges de les autopistes, sorgeix la coneguda parauleta: nacionalisme. Amb un altre saltet arribem al sobiranisme, a l'independentisme, al que convingui. Tenen sentit, aquestes denominacions?

Una de les enquestes més comentades i debatudes de la nostra història recent és la que va publicar el Centre d'Estudis Sociològics (CIS) el març de 2001, sota el títol Situación social y política de Cataluña. La pregunta 25 era: "Personalment, vostè estaria a favor o en contra que Catalunya fos independent?". Hi havia un 35,9% de persones a favor i un 48,1% en contra. Resulta, però, que a la pregunta 26 ("Creu que si Catalunya fos independent es viuria millor, igual o pitjor que fins ara?") la resposta majoritària (un 27,7%) és que es viuria millor o bé igual (24,5%). Només un 23,2% opinava que es viuria pitjor. Aquesta és la primera paradoxa que convé posar sobre la taula.

La segona dada encara era més cridanera i tot. Resulta que hi havia quasi un 36% de catalans que estaven a favor de la independència, però quan es preguntava pel model territorial (ítems 5 i 6 de l'enquesta) només un 19,2% estaven a favor d'exercir el dret a l'autodeterminació per arribar a constituir un Estat català independent. La resposta majoritària era que Catalunya havia de continuar sent una comunitat autònoma però amb més competències (35,9%) o amb les mateixes d'ara (34,3%). Vostès entenen alguna cosa? Jo tampoc. Podríem desgranar moltes altres respostes paradoxals de la citada enquesta, però no és l'objectiu d'aquest article.

Tot això em porta a pensar que, en cinc anys, les coses han canviat poc. Han passat moltíssimes coses però, d'alguna manera, tot segueix igual (vegin una enquesta semblant que el CIS va publicar fa pocs dies). Dic això evocant les curioses interpretacions que alguns dirigents polítics han fet sobre la multitudinària manifestació de fa deu dies a Barcelona. Representa la consolidació política del sentiment nacional? En part sí, és clar. Però no construïm miratges: al carrer també hi havia malestar, fatiga, pur emprenyament. I, com deia divendres passat Salvador Cardús, "el malestar no és un sentiment clar i transparent, sinó confús i contradictori". No s'hi pot edificar res de sòlid, en el solar de l'emprenyament; el terra és massa insegur.

"I si ens diem la veritat?", preguntava Cardús en el títol de l'article citat. Podríem començar constatant que a la vora d'un discurs nacionalista constructiu i conceptualment rigorós que ja té una colla d'anys hi habita sovint un simple regionalisme radical, pel que sembla nombrós, que cada partit interpreta com vol, de forma acomodatícia. El regionalisme radical el forma aquell segment de la població que se sent una autonomia vexada i menystinguda, però que manifesta la seva protesta esgrimint, com un espantall, la possibilitat de la independència. Quan les coses es calmen, l'estelada es torna a desar.

La confusió del regionalisme radical amb el nacionalisme constitueix una de les errades perceptives més greus que s'estan cometent en l'actualitat. El regionalisme radical és un fenomen reactiu, no proactiu, i pot arribar a trasmudar-se en un tres i no res. Ningú no vol admetre l'existència en el si del seu partit d'aquesta actitud incoherent, però sospito que es tracta d'un fet transversal, repartidíssim. Hi ha regionalisme radical al PPC (com a resposta a certs greuges comparatius amb l'empresariat català), al PSC (com a reacció al frec constant entre aquesta formació i el PSOE), a CiU (en forma de catalanisme enervat però indecís), a ERC (sota un independentisme que sovint només és una amenaça retòrica inconcreta, sense terminis definits) o a ICV (l'espanyolisme no té l'homologació de progre).

D'una manera o d'una altra, la temptació d'assumir el regionalisme radical, ni que sigui amb altres noms, està present en tots els partits. A curt termini, el malestar sempre dóna guanys electorals fàcils. Alguns creuen, fins i tot, que som davant d'un canvi qualitatiu. Santa innocència! Suposo que també opinen que quan juguen el Betis i el Sevilla avancem cap al xoc de civilitzacions.