El futur del català sol tractar-se més en termes quantitatius que no pas qualitatius. És a dir: es donen xifres sobre el coneixement i l'ús del català entre la població. Per exemple, que el 95% de la població entén el català (amb l'enigma afegit de per què els 95% dels cambrers no l'entenen). El que les institucions ni es plantegen és oferir dades qualitatives: quina és la qualitat del català que es parla.
I, pel que veig en els meus fills, la qualitat cau en picat. Poso alguns exemples. Tots ells diuen "ningún", en lloc de cap. Tots diuen "o sea", enlloc de o sigui. Diuen "jugar a l'escondite" en lloc de jugar a amagar. Tots diuen "s'ha caigut", en lloc de ha caigut. Tots diuen "no està", en lloc de no hi és. Etcètera. És una degradació evidentíssima. Com la dels comentaristes de TV3 que, durant un partit de futbol, repeteixen deu vegades "hi ha que veure" en lloc de s'ha de veure o cal veure.

Aquesta degeneració sembla tan assumida que ja ningú no se n'escandalitza. Què passaria si algun dels milers de trilions d'intel·lectuals (que diu Iu Forn) detectés que els nens catalans, quan parlen en castellà diuen "cale salir de classe", o "o sigui que iremos", o "no me queda cap cromo"? Aquests intel·lectuals promourien manifestos i remenarien greuges infinits contra el castellà. Ara, com que el que es parla malament és el català, no importa: ja se sap que és una llengua contaminada, maltractada i moribunda, i no ve d'aquí.

Els mateixos catalans ens estem carregant la nostra llengua. Hauríem d'aprendre d'allò que va escriure el filòsof cordovès Sèneca: "Ningú no estima la seva nació perquè sigui gran, sinó perquè és la seva". I el mateix, amb l'idioma.