L'analogia és un dels procediments retòrics més eficaços. Ciceró posava com a condició del bon orador "que utilitzi comparacions i exemples", i Quintilià, a la Institució oratòria, afirmava: "Per aclarir l'assumpte són molt bones les comparacions, algunes de les quals aclareixen el que diem, i altres afegeixen contingut al que diem". Pujol ha basat la seva força com a comunicador en la capacitat de trobar bones analogies (el pal de paller, etcètera). Maragall ha estat sempre més fluix, en aquest aspecte. Però la setmana passada se'n va treure de la màniga una de digna del seu avi poeta: que la llengua és com l'ADN de Catalunya. És a dir, la llengua és el nervi central de la identitat catalana.

Com que ho va dir Maragall, no va passar res. No va sorgir l'habitual exèrcit de (quinta)columnistes, opinadors i tertulians a acusar Maragall d'essencialista català ni de nacionalista excloent per centrar el que és Catalunya en la llengua. No. Tothom va callar. I després, a Guadajara (Mèxic), Jordi Pujol va aprofitar per subscriure l'analogia (que tampoc ningú no va criticar, amb la coartada que abans l'havia dita Maragall). I va aprofitar per reblar-ho: "Hem de recuperar els valors profunds del nostre ADN per sobreviure a la globalitat".

Tot plegat em sembla correcte. És una bona metàfora, la de l'ADN. El problema és que, d'aquesta bonica teoria a la realitat hi ha una enorme diferència. Els fets parlen per ells mateixos. Agafem la Fira de Guadalajara, dedicada enguany a la literatura de Catalunya. Es dedica només a la literatura en català, que té l'ADN de debò? Doncs no: resulta que, per a inaugurar els actes, es fa un homenatge a Manuel Vázquez Montalbán, escriptor excel·lent i respectabilíssim, però que escrivia en una llengua que té un ADN diferent del català (i no solament diferent, sinó un ADN que aspira a eliminar el català i substituir-lo). I no és l'únic cas: a la Fira de Guadalajaa hi haurà una presència significativa d'autors els llibres dels quals tenen ADN castellà.

I el mateix passarà a la Fira de Frankfurt: properament tindrà com a protagonista la literatura que es fa a Catalunya. Ja s'ha anunciat que hi tindran el seu pes els autors catalans que escriuen en llengua ADN-castellà. Quan un s'adona de tots aquests detalls, es pregunta per què serveixen els discursos dels polítics. Senyor Maragall: per què no és conseqüent amb la seva metàfora i deixa que a Javier Cercas, Rosa Regás i Ruiz Zafón els promocioni l'Instituto Cervantes? O és que els catalans (tots) no paguem també l'Instituto Cervantes?