La setmana passada, Agustí Massip, de Falset, explicava en una carta a l'AVUI que els magribins de la comarca s'havien queixat perquè volien rebre classes de castellà, i no de català. L'argument dels magribins era contundent: el castellà el necessitaven per a tota mena de relacions i gestions, mentre que el català semblava un afegitó inútil. La carta em va impactar, perquè reflectia una realitat social que els polítics, presoners de la seva bombolla de fals optimisme limgüístic, no volen veure. I venia de Falset! Calculem, doncs, què deuen pensar la immensa majoria d'immigrants: els que viuen a l'àrea de Barcelona.

Ara, l'Institut d'Estudis Catalans acaba de donar la veu d'alerta sobre la gravetat de la situació del català. Ja era hora! Els governs de CiU ens van enganyar 23 anys. Ara, el tripartit ens enganya des de fa nou mesos amb el mateix missatge: el català va la mar de bé. Feia falta que una institució amb prestigi científic com l'IEC fes de contrapès a les opinions dels organismes que depenen dels interessos dels polítics. I l'IEC és contundent: el català va cap a l'extinció, si no s'actua de pressa.
Entre els arguments de l'IEC n'hi ha un de molt clar: la dimissió de molts catalanoparlants de la seva llengua pot portar-la a l'extinció. I això ho veig cada dia entre el jovent: en una colla de joves on es barregen catalanoparlants i castellanoparlats, el grup quasi sempre opta com a llengua vehicular pel castellà (almenys, a l'àrea de Barcelona, on viuen dos terços de la població catalana). Això és gravíssim. Des de la Generalitat, les úniques estadístiques que se'ns donen són del tipus "el 97% dels joves saben parlar el català", es compara la xifra amb el 70% de fa vint anys, i d'això es pretén deduir un gran èxit. El sofisma (un sofisma que l'IEC desemmascara amb valentia) és que hi ha molta diferència entre el fet que un jove en una enquesta digui que sap parlar català i que després, a la seva vida quotidiana, el parli. Les meves aules a la universitat son plenes d'alumnes que teòricament són competents en català però que, a la pràctica, són tan monolingües castellans com si fossin de Santander o de Ciudad Real. I aquest nombrós nucli de monolingües castellans arrossega la resta d'alumnes, fins els catalanoparlants. Ho he comprovat moltes vegades: bona part del jovent catalanoparlant de l'àrea de Barcelona ha dimitit de la seva llengua. I si ells han dimitit, ¿qui la perpetuarà? Perquè els magribins de Falset tenen molt clar que ells no seran.