Tots els diaris van plens, aquests últims dies, de les reticències que alguns països de la Unió Europea han manifestat al voltant de la incorporació del català, en peu d'igualtat amb altres llengües, com a idioma cooficial d'aquest alt organisme administratiu i polític. Es demana, en definitiva, la presència real i efectiva, en l'àmbit oficial, de la llengua catalana a Europa. I és un fet que països com França -per la part que li toca- han acollit amb fredor el just anhel d'una població de més de set milions de parlants.

Amb el benentès que compartim també aquest anhel, pel qual treballem, es podria dir, des que tenim ús de raó, voldríem desmarcar-nos una mica de la visceralitat que sol acompanyar aquest tipus de reivindicacions per insinuar un parell de reflexions que creiem prèvies. La primera, aquesta: ¿quin és el nivell de presència que té l'idioma en l'àmbit de l'oficialitat a Catalunya i quina mena de català es practica en aquest àmbit? I la segona: ¿quin és el nivell de competència lingüística dels parlants cultes?; o cosa que és el mateix: ¿el català és realment una llengua de prestigi a Catalunya?

Com a professionals de la correcció, de la traducció i de l'ensenyament, activitats que exercim amb esperit de catecumen des de temps immemorial, podem certificar que, al cap de vint-i-cinc anys d'haver-se aprovat la llei de política lingüística, les coses estan igual, o pitjor, que abans. És a dir, que, per exemple, si un es veu en l'amarg destret de sol·licitar un imprès en català, es trobarà, en el millor dels casos, amb una traducció literal infecta, una traducció verbum verbo que no té res a veure amb el que, potser ingènuament, identifiquem com a català. No és broma. Tothom ja considera normal trobar en la paperassa oficial de molts ajuntaments perles com "escomesa" (en castellà "acometida") per referir-se a una "connexió de servei". Com aquest disbarat, una infinitat, i a ningú se li posen els pèls de punta. No en va un il·luminat periodista esportiu amb ínfules de demiürg de la llengua ja va esbombar el substantiu en qüestió (perfectament correcte, és clar) traient-lo del context que fins aleshores li havia estat natural per fer-lo servir a tort i a dret en les seves locucions de futbol en català. La frase "El jugador X s'escapoleix de l'escomesa" -se'n recorda el lector?- va acabar sent la riota del parlant comú, potser no tan florit, però infinitament més assenyat. Qui sap si unes gotes de sensatesa (dient "El jugador X esquiva l'entrada", posem per cas) haurien fet més profit al país.

Aquesta desorientació, aquesta enfollida deriva pel mar de la irracionalitat, no ha fet altra cosa que fer estavellar el barco del català contra les roques del desprestigi social. I aquesta és, probablement, la pitjor situació que pot haver d'afrontar una llengua que vulgui ser normal, perquè, en el fons, implica que els parlants de sempre ja no se la creuen, i als que hi haurien d'accedir de nou, els en fa passar les ganes. A totes les instàncies oficials, als transports públics, a la universitat!!!, ens fan llegir una novoparla infumable (plena de paraules i expressions talismà, com "tasca", "signatura", "acomplir", "efectuar", "el proppassat", "la propera setmana", i, alhora, ignorant de la gran utilitat expressiva dels pronoms febles) que difícilment qui sigui catalanoparlant de quatre generacions i tingui dos dits de front pot identificar com la llengua pròpia. En fem bandera, de la llengua, però no ens l'acabem de creure. Fem bandera d'un idioma que, en els àmbits de l'administració, de la burocràcia, arrossega tots els vicis del castellà (que, sigui dit de passada, també s'ho hauria de fer mirar) i es limita a les traduccions de referència, com Hölderlin quan s'entestava en la missió impossible d'obtenir una versió literal alemanya de les odes de Píndar. A tot arreu l'usuari topa amb un ús indegut dels possessius, amb un reguitzell inacabable de gerundis copulatius, amb construccions bastardes del tipus "del mateix/de la mateixa"; aquesta última en boca del senyor Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya, el dia 27 de maig, quan, parlant de no recordem quina llei, acabava la seva intervenció demanant "...la inclusió de la mateixa" no sabem on. Literal. Fascinant, extraordinari. Un país com aquest, Catalunya, on hi ha més poetes i correctors per centímetre quadrat que enlloc del món, no sap com posar fi a aquesta disbauxa. Correus, el transport públic, totes les instàncies de la judicatura, el petit comerç, les grans superfícies, les entitats financeres..., a tot arreu s'exhibeix aquesta llengua estranya, déracinée, que l'usuari accepta arronsant les espatlles, com aquell qui accepta, resignat, l'inevitable. Curiosament, en tots aquests llocs se sol coincidir, per exemple, quan arriben les vacances, a penjar un cartellet a la porta que diu "Aquest establiment romandrà tancat...", una expressió que faria riure si no fos perquè més aviat fa plorar. I fa plorar perquè, espontàniament, l'escrivent ocasional segur que hauria dit "estarà tancat..." (no pas "romandrà tancat"), però, a l'hora de formalitzar-ho, l'escriure li fa perdre el llegir i es deixa emportar per la traducció literal. No es pot sostreure a l'irreprimible impuls de fer correspondre unívocament al castellà permanecer l'insòlit romandre. Així li diuen que ho ha de fer els diccionaris..., i els mestretites.

Però si és greu que el poble ras naufragui quan pretén solcar les tèrboles aigües de la formalitat lingüística (una bona part de la població encara no sap que davant de e i i no es fa servir mai ç), encara ho és més que aquells que, segons els manuals, són els que estableixen la llengua estàndard (és a dir, professionals liberals, polítics, professorat, científics, gent de cultura en general), com ja s'apuntava amb el cas del senyor Benach, exhibeixin massa sovint una desorientació lingüística que fa feredat. No pot ser, per exemple, que en medis científics se segueixin publicant treballs en què es dóna carta de naturalesa a la monstruositat lingüística substracte, en comptes de substrat (l'analogia és clara: si al castellà trato li correspon tracte, a substrato li pertoca substracte, com si el tracte tingués res a veure amb l'estrat!). No pot ser que fins i tot els nostres actors -ho hem sentit per la ràdio- continuïn creient que el masculí de complexa és complexe, amb el seu plural complexes (en lloc de complex i complexos). No pot ser, tampoc, que, del despatx d'un reputat advocat que cobra unes minutes generoses, en surti un document per presentar a l'administració amb unes faltes d'ortografia, morfològiques i sintàctiques tan gruixudes que no es podrien tolerar ni a un alumne d'institut. No pot ser -per acabar aquesta dolorosa llista- que un col·legi oficial reparteixi formularis administratius en versió catalana que són males traduccions del castellà i, a més, atapeïdes d'errors ortogràfics.

I, precisament en àmbits tan concrets com el notariat i l'advocacia, encara gràcies si s'avenen a fer-t'ho en català. Perquè el més habitual és -amb honroses excepcions- que, quan ho demanes, et mirin amb una cara de tres pams. Pretendre tenir una escriptura de compravenda en -per dir-ne alguna cosa- català és una empresa anguniosa, que demana una gran dosi de patriotisme i que sovint, davant de les dificultats, acaba en renúncia, sobretot tenint en compte que tampoc val gaire la pena, perquè no serà més que una pèssima traducció del document original (en castellà macarrònic) que tenen desat en un arxiu a Madrid i que és -només faltaria- el que fa força de debò.

És evident que volem, com dèiem al principi, que el català figuri en tot i per tot en les més altes instàncies oficials europees, però mentre a casa tinguem tanta roba per rentar, i tan bruta, aquesta aspiració, per si sola, té tota l'aparença de fugida endavant, de tapabruts de la impossibilitat social d'aconseguir un ús generalitzat d'un model correcte i normal de català i de la impossibilitat política de garantir la presència real de la llengua en tots els àmbits oficials a Catalunya. Talment com si es pretengués començar la casa per la teulada, no pas pels fonaments.