Aquestes festes vaig llegir en un diari una espècie de transcripció de les "proves" de la relació entre Aukera Guztiak i Batasuna, que presentaven respectivament el govern espanyol i la fiscalia i que han portat a la prohibició de la candidatura. Vaig quedar perplexe. Ignore si n'hi ha més proves i alguna que tinga més substància que les que els diaris escampaven als quatre vents. Però les "proves" que s'hi publicaven eren francament preocupants. Per exemple que Maria Goitiz és membre del sindicat LAB i ha visitat presos d'ETA. LAB és un sindicat legal. Quin caram de prova és ser membre d'un sindicat legal? I visitar presos d'ETA? Quin pres? I quina relació tenia amb ell? Era un familiar? era algú del mateix poble? Quantes vegades l'ha visitat? En quins anys? Dic això dels anys perquè de Marta Ulacía es diu que va ser candidata d'HB a les municipals de 1983. Amb aquest argument a la mà caldria prohibir la candidatura sencera d'Aralar, per exemple. I fins i tot la del PNB. Gent com Txema Montero fa vint anys estaven en HB i ara estan al PNB. Vint anys! N'hi ha un cas encara més sensacional. De Juan Carlos Subijana ens diu el fiscal que va participar el 2002 en una manifestació a Baiona contra la il·legalització de Batasuna. Aquesta "prova" posa de relleu moltes peculiaritats del sistema i els pèls de punta. Sobretot perquè estem parlant d'una manifestació legal. I feta en un "país estranger". Hem de pensar, doncs, que la policia espanyola va fitxar els participants en una manifestació legal "a França"? I que, a més, li passa les fitxes al fiscal i aquestes són usades com a prova? Seguim: de Koldo Navascues diu que "manté contactes amb membres rellevants de Batasuna", sense perdre ni un minut en explicar-nos amb quins i per a quin motiu. I d'Antonio Mujiika diu que va posar 200.000 pessetes en un compte del BBVA el 1990 per a recolzar la campanya de Batasuna. I hem de suposar que el BBVA ha corregut a donar a la policia la llista de tots els qui van posar diners... No crec que siga necessari seguir el relat de les acusacions. Per desgràcia a aquest és al punt al qual hem arribat. Això són "els arguments jurídics" que permetran impedir la presència d'un grup de ciutadans en unes eleccions. Arbitraris? Més que arbitraris. Insistisc: els jurídics. De polítics en poden haver però no es pot il·legalitzar una candidatura per motius polítics, sinó estríctament per motius penals. O sí que es pot? Perquè, al final, tots sabem quin és el motiu de no deixar presentar-se Aukera Guztiak a les eleccions. Un motiu polític, de càlcul polític sobre el resultat electoral. Una cosa és que l'estat tinga el dret, que el té, a defensar-se d'actuacions violentes. Però, de nou, hi ha les formes. ¿O és que vivim en una democràcia on les formes, que al final són el ritual essencial del sistema, es poden substituir simplement per imputacions més o menys vestides per al consum mediàtic i prou? La indefensió de qui pateix l'arbitrarietat és total. I cal recordar que allò important en una democràcia no és exactament que algú siga culpable d'una cosa sinó que es puga demostrar que ho és. Durant anys ha calgut, quan han passat coses semblants, presentar amb una mica més de decència jurídica l'argument. S'han hagut d'esforçar en trobar proves que semblaven més clares o més contundents, determinants sense ombra de dubte. Ara ja no cal ni això. Els presumptes arguments que haurien de demostrar la "continuïtat" entre Batasuna i Aukera Gutziak no s'aguanten drets. Però és que ja no cal que ho facen perquè ningú no els reclama, més enllà de quatre protestes circumstancials. A ací ens on ens han portat. A una "normalitat" que no reclama que ningú prove les acusacions. Hi ha prou amb insinuar i deixar que els mitjans saturen la (cansada) opinió pública. La democràcia, de tan prima que es torna, ja no reclama ni tan sols que es guarden les formes, quan s'està parlant d'Euskadi. I continua creixent el gruix dels qui queden fora d'ella. De la democràcia.