L'Audiència espanyola va heretar el Tribunal d'Ordre Públic de Franco i n'ha estat una perfecta continuadora, totes aquestes dècades de democràcia. És, avui encara, un tribunal excepcional, en el sentit de tribunal d'excepció, fora de la normalitat del sistema judicial, estrany i al marge, basat explícitament en criteris polítics d'agressió. S'ha dit un munt de vegades totes aquestes dècades que l'Audiència Nacional espanyola ha convertit per a molta gent la democràcia en paper mullat (sobretot en conjunció amb la nefasta llei antiterrorista). Doncs bé: la degeneració indeturable de la vida política espanyola ha fet que allò que fins ara havia estat realitat per als marges de la vida política, però que rarament havia afectat els partits o els grups centrals, haja començat a mossegar aquests també. Durant dècades l'Audiència Nacional espanyola ha estat un instrument conjunt, sobretot del PSOE i el PP, en la mesura que la seua unitat en l'anomenada lluita antiterrorista era de ferro. Però ara, com que el PP ja ha trencat, en la seva bogeria, fins i tot les polítiques unitàries d'àmbit estatal, l'arbitrarietat de l'Audiència afecta fins i tot el PSOE. En una setmana, per exemple, ha rebentat, com sempre d'una manera capriciosa i políticament partidista, dues decisions polítiques transcendentals del govern de Zapatero: facilitar el congrés de Batasuna i tornar els papers de Salamanca.

Ara que en sofreixen els socialistes potser també entendran que cal dissoldre aquesta Audiència per a garantir la democràcia i posar fi a l'estat de cop permanent que els seus jutges practiquen.