|
El pacte entre el govern espanyol i CiU sobre el nou
estatut ha obert una situació nova en la política
catalana i, possiblement, en l'espanyola també.
Hi ha uns aspectes d'aquest pacte que s'han estudiar
bé i amb atenció, especialment els de
caire econòmic i fiscal. Sense saber amb detall
què s'ha pactat (que encara no ho sabem del tot),
seria poc prudent de parlar-ne.
Però ja hi ha sobre la
taula dos fets que, tal com ens els han explicat, fan
que prenga posició contra
aquest acord: la manera de fer aparèixer el concepte
'nació' i la manera com s'ha fet l'acord.
Sobre la manera de fer aparèixer
el terme nació també caldrà esperar,
evidentment, el redactat final, però, si el text
queda com han apuntat els negociadors del PSOE i de
CiU, en la meua opinió ens trobem davant una
humiliació. Tan pactada i legitimada per CiU
com es vulga, però una humiliació. Una
humiliació, especialment, per a molts dels qui
ens considerem nacionalistes, perquè estem convençuts
que formem part d'una nació igual a totes les
altres de la terra i perquè volem donar contingut
polític i no simplement emotiu o folclòric
a aquesta reivindicació. Trobar-se escrit a l'estatut
que el govern espanyol certifica allò que diuen
els diaris, que el Parlament de Catalunya diu que som
una nació, no s'acosta ni de lluny al reconeixement,
per l'estat espanyol, del fet d'ésser una nació.
Que d'això es tractava. Ho han explicat claret:
'descriptiu però no definitori'; exacte. Ells
descriuen que nosaltres ens descrivim com una nació.
I d'aquesta manera allà on Espanya hauria de
reconèixer, davant els seus ciutadans i el món,
que som una nació, es limita a posar-hi una nota,
que deixaria a peu de pàgina, si poguera. Diu
l'article 1 aprovat pel noranta per cent del Parlament
de Catalunya, sense embuts: 'Catalunya és una
nació'. I el redactat, que potser acabarà
figurant al preàmbul, sembla que dirà:
'El Parlament de Catalunya, aplegant el sentiment i
la voluntat de la ciutadania catalana, ha definit d'una
manera àmpliament majoritària Catalunya
com a una nació'. Entre l'un redactat i l'altre
hi ha un abisme. No calia tanta solemnitat ni fer tant
el milhomes, si al final ens havien de portar aquí.
Amb aquest redactat Espanya torna a no reconèixer-nos
com a nació, sinó que es limita a prendre
nota que nosaltres creiem que ho som.
Però hi ha un segon aspecte que
em disgusta més encara. Jo sóc independentista
i, per tant, és lògic que aquest estatut
no m'haja entusiasmat mai gaire. Però vaig reconèixer
en un moment donat el valor, l'alt valor polític,
que tenia la manera com s'havia aprovat i les millores
que representava respecte de la situació actual
(i n'era una, i no menor, la definició com a
nació votada pel noranta per cent del parlament).
Després reconec que vaig sentir-me orgullós
en veient com Manuela de Madre, Artur Mas i Josep-Lluís
Carod-Rovira defensaven l'estatut d'una manera brillant
a Madrid. Vaig sentir-me molt satisfet de l'estil i
les maneres de fer, incloent-hi la capacitat de respectar
les diferències i de construir plegats, amb el
respecte als presidents Pujol i Maragall com a símbols
de les institucions. El contrast del rigor i de l'estil
català amb el galliner espantós de la
política espanyola em va semblar que valia molt.
Em va semblar que fins i tot elevava la proposta d'estatut
a un nivell acceptable. Em vaig admirar del fet que
CiU fos capaç de superar el dolor que li produïa
haver estat apartada del poder de la manera que ho va
ser i del fet que les esquerres foren també sensibles
a la necessitat d'incorporar-la amb tant de protagonisme.
Vaig creure que la força del quadripartit era
la força del país i que el valor històric
d'aquesta entesa superava amplament els meus dubtes
sobre el text.
Per això, avui, em sent molt
decebut. Per quin motiu s'ha trencat ara precisament
aquesta unitat? Com és que CiU i PSOE han decidit
de pactar a la seua sense esperar Esquerra i Iniciativa?
Què significa això amb vista al futur?
Realment pactaven l'estatut, aquest estatut que tots
diuen que ha de durar trenta anys? O se servien d'aquest
estatut per pactar coses més prosaiques?
Quan es va formar
el govern tripartit vaig expressar en un mail obert
el meu desacord amb Esquerra Republicana per no haver
optat per CiU i haver-se decidit pel PSC. Ara expresse
el mateix desacord amb CiU per no haver optat per Esquerra
i haver-se decidit pel PSOE. Crec de tot cor que el
país solament pot avançar, si els partits
nacionals, i molt especialment CiU i ERC, treballen
conjuntament. I lamente molt que a Madrid tinguen sempre
l'un dels dos disposat, contra l'altre, a arreglar la
situació del llogater de torn de la Moncloa.
Ho diré amb un llenguatge que no hauria d'usar:
hi ha massa poc país i massa polítiqueta.
|