Pello Zubiria ha estat condemnat a ingressar a presó. Per a aquells, com jo, que ens considerem amics seus aquest ingrés i en general l'operació contra Egunkaria marcarà un abans i un després. A mi, avui, m'és simplement impossible afirmar que visc en una democràcia. Perquè en una democràcia no passen coses com les que li estan passant a ell. Ni com a excepció, Pello Zubiria és un gran periodista, un demòcrata lluitador per les llibertats contra el franquisme i en tot moment, i una excel·lent persona. Ho puc assegurar no d'oïda sinó perquè el conec.

He sentit moltes vegades en Pello parlar de la situació del seu país i sobre el paper dels periodistes. No revelaré el que creu i diu. No veig motius ni ara per trencar el seu dret a la intimitat. Però identificar Pello, ni que siga remotament, amb ETA, és simplement un despropòsit, una autèntica barbaritat. Tanta barbaritat que em fa dir que si Pello és d'ETA molts ho som. Em pose a la llista de manera voluntària i pública. Conscient que la barbaritat comesa amb ell és tan gran que només la ceguesa infinita i l'odi irracional que el Partit Popular ha anat estenent com el pus més pudent pel conjunt de la societat pot fer creure a alguns que hi ha cap relació entre la realitat i el discurs oficial en aquest cas.

El relat dels fets és tan esfereïdor que em dolen els dits mentre pique aquest article. Pello fa uns mesos va haver de deixar la direcció de la seua estimada revista. Ho va fer perquè pateix una greu malaltia reumàtica que pràcticament no el deixa moure's amb llibertat. És una malaltia que qualsevol metge pot comprovar. Un em deia fa pocs dies que fins i tot un estudiant sap com de dolorosa és i que mirant per rajos X, simplement, ja es detecta per la forma claríssima que adopten la columna i les vèrtebres.

Malores, la dona de Pello, va avisar la Guàrdia Civil de la seua necessitat extrema de medicament i de dietes. No en van fer cap cas. Ni un. El van sotmetre a vés a saber què. Amb una crueltat inhumana. Altres detinguts en aquesta operació el van sentir demanant la mort. Als seus torturadors. Després, de sobte, ens vam assabentar que era a l'hospital. I ens van dir que s'havia intentat suïcidar. Com que la llei antiterrorista ho permet, no van deixar a la família veure'l ni per motius humanitaris. Ni demanant per favor poder-lo veure des de darrere d'una finestra per tal d'impossibilitar cap comunicació oral. Un nivell com aquest d'inhumanitat ens retreu als temps més foscos que puguem imaginar. Què hem de pensar del jutge que és capaç de fer això? Què hem de pensar dels policies que són capaços de fer això? Què hem de pensar de l'Estat que és capaç de fer això?

A mi, avui, m'és simplement impossible afirmar que visc en una democràcia. Perquè en una democràcia no passen coses com les que li estan passant a ell.

He vist en Pello, amb els meus ulls, emocionar-se amb les coses petites, amb el treball, amb la informació. Aquests dies alguns periodistes i alguns diaris han fet cas omís de la realitat i han preferit escampar els fems distribuïts des de les clavegueres del govern. L'han volgut presentar com un desequilibrat i com un dement. No ho és, de cap manera. De cap manera. Pello és un home que pateix molt dolor físic i l'aguanta. El que ha hagut de patir en la seua detenció s'escapa al que sóc capaç d'imaginar.

Quan Martxelo Otamendi va denunciar les tortures es va referir al Xile de Pinochet per descriure on se sent ell. Em sembla, tanmateix, que hi ha una diferència important i substancial. Al Xile de Pinochet ningú era còmplice sense ser alhora botxí. O estaves amb Pinochet o paties la repressió. Ací, en aquest dia, a l'Estat espanyol hi ha gent que no és còmplice i que se'n fa perquè el seu nacionalisme espanyol l'encega. Perquè creu més en la pàtria que en la democràcia. Des dels periodistes que amaguen informació de forma expressa i voluntària fins als militants del PP, tots i cadascun d'ells. Contra aquest estat de coses estic convençut que hem d'alçar la veu.

Otamendi va dir, i té raó, que moltíssima gent ha estat torturada, detinguda de forma injusta i sense proves o portada a la presó només per ser basca. (O catalana com recordava ahir en un article que em va emocionar Oriol Malló, amb el qual vaig compartir les detencions a El Temps de l'infaust any olímpic). És veritat. Molta gent ha passat per ací abans. I ens hauríem d'haver plantat abans tots, segur. Però tant hi fa ara. Ara la barra i la injustícia són d'unes dimensions tan colossals que em fan dubtar de forma oberta de si visc en un règim democràtic. Perquè tinc por. Tinc por que el timbre sone i no siga un venedor qualsevol sinó una colla de policies que sé que actuaran, avui, com si estiguérem en el 1971. Igual. I que em portarien a un tribunal d'excepció, davant un jutge polític que té una sentència dictada per endavant, com el 1971. L'hora que vivim és molt greu. No estem al davant d'un moment de tensió política raonable en un sistema democràtic. Estem al davant d'una cosa molt més grossa. I ens toca, em sembla a mi, dir que no. Igual que van fer tants a l'any 1971. I plantar-nos.