Avui, dia 6 de desembre, ara fa vint-i-cinc anys, jo em vaig quedar a casa i no vaig anar a votar la Constitució espanyola. Reconec que l'abstenció no tenia gran mèrit, ni era gran pecat, atès que per aquell temps jo residia als Estats Units d'Amèrica, a la idíl·lica ciutat de Princeton, Nova Jersey, on ja havien caigut les bellíssimes fulles de la tardor atlàntica, i començava el fred. És clar que podia haver acudit al consolat de Nova York, que és ben a prop, o haver votat per correu, segons la carta oficial que vaig rebre. No ho vaig fer, i crec que tampoc no hauria votat si hagués viscut al regne neoconstitucional d'Espanya. De manera que un servidor de vostès no té previst sumar-se a les múltiples celebracions, festes, concerts, traques, discursos i visques que aquests dies es dediquen a les bodes de plata de la Constitució vigent. Ho lamente: miraré de passar el cap de setmana en harmonia i en pau amb mi mateix i amb alguns amics, en algun lloc retirat i si pot ser bucòlic. Jo, a la Constitució vigent, li tinc un gran respecte, com a qualsevol Constitució de qualsevol país que assegure unes mínimes garanties democràtiques, uns drets civils, i en general això que se'n sol dir la llibertat i la justícia. Supose que, en aquestes matèries bàsiques, les Constitucions no deuen ser tan diferents, i la lleialtat que mereixen deriva justament de la llibertat que asseguren. Quan jo vivia a Princeton els meus fills, cada matí, a l'escola municipal, començaven el dia posant-se la maneta al pit i recitant allò de "I pledge allegiance to the flag of the United States of America, and to the Republic which it stands for, in liberty and justice..." Els nens prometien lleialtat a la bandera, perquè la bandera representa la república, i la república és la llibertat i la justícia. Una mica dramàtic potser, perquè els juraments a la bandera solen ser perillosos, però supose que la idea era bona: el fonament de tot, en últim terme, és la llibertat i la justícia -l'ús que en fan els governants, com ara el senyor George W. Bush, és tota una altra qüestió.

El problema, si jo he de jurar lleialtat a la Constitució espanyola, és que no es basa en això, sinó que comença amb una professió de fe que em resulta difícil d'assumir: una professió tan rigorosament i metafísicament nacional i patriòtica, que cal ser fidel creient per acceptar. Diu, en efecte, l'article 2: "La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols", en versió meua del text de l'única llengua oficial de l'Estat, que tinc l'obligació de conèixer. De manera que primer hi ha la Nació espanyola, en majúscula, no sabem des de quan, des de quin any o segle; a continuació, o simultàniament, aquesta nació és declarada indissoluble, se suposa que per ella mateixa (ontològicament, per la pròpia substància, i els pobres humans no podem fer-hi res). La qual nació indissoluble, possiblement eterna, és no solament nació sinó pàtria (termes no se sap si sinònims o complementaris), i pàtria comuna i reiteradament indivisible: la unitat de la nació espanyola és indissoluble, la pàtria espanyola és indivisible i única, i aquest és el fonament de la Constitució. Com que a mi aquest fonament doctrinal, nacional i patriòtic em desperta alguns dubtes racionals i escasses adhesions emocionals, i com que sense aquesta base la Constitució pareix que no en té cap, la constitucionalitat de la meua persona o esperit potser resulta una mica problemàtica.

I més problemàtic encara resulta el meu patriotisme: jo m'he de reconèixer espanyol a tots els efectes nacionals i patriòtics, inclosa la defensa de la pàtria i nació, única, indivisible i comuna (article 30: "Els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya"), he d'acceptar que la meua única pàtria és la nació espanyola, i que no tinc més nació que aquesta nació. D'això, per si algú n'ha sentit a parlar, se'n diu patriotisme constitucional, el qual, o té aquesta base, o no és ni constitucional ni patriotisme. Per tant, qui pense que la seua nació és, posem per cas, la nació catalana, i que aquesta és igualment la seua pàtria, farà molt santament d'assegurar-se abans contra el risc i perill de tal idea. Perquè pensar això és contrari, rigorosament contrari, als fonaments de la Constitució vigent. I qui damunt de pensar-ho ho sent, és a dir qui no se sent part de la pàtria espanyola sinó d'una altra pàtria amb un altre nom, ha de saber que és un patriota inconstitucional. A mi em sembla molt bé que, aprofitant la festa d'aquests dies, es parle de reformar alguns articles de la Constitució. Perfecte. Però no passen pena, que si n'hi ha algun d'intocable és l'article del fonament, l'article 2. I mentre el fonament siga el que és, els qui no som patriotes de la pàtria espanyola ens hem de resignar a ser eternament, fonamentalment, inconstitucionals. Potser en la vida quotidiana això no vol dir res, però no em negaran que és una estranya condició, una inconstitucionalitat ontològica, insoluble. D'aquest pecat metafísic, no ens pot absoldre ni el Papa de Roma.