|
Avui, dia
6 de desembre, ara fa vint-i-cinc anys, jo em vaig quedar
a casa i no vaig anar a votar la Constitució
espanyola. Reconec que l'abstenció no tenia gran
mèrit, ni era gran pecat, atès que per
aquell temps jo residia als Estats Units d'Amèrica,
a la idíl·lica ciutat de Princeton, Nova
Jersey, on ja havien caigut les bellíssimes fulles
de la tardor atlàntica, i començava el
fred. És clar que podia haver acudit al consolat
de Nova York, que és ben a prop, o haver votat
per correu, segons la carta oficial que vaig rebre.
No ho vaig fer, i crec que tampoc no hauria votat si
hagués viscut al regne neoconstitucional d'Espanya.
De manera que un servidor de vostès no té
previst sumar-se a les múltiples celebracions,
festes, concerts, traques, discursos i visques que aquests
dies es dediquen a les bodes de plata de la Constitució
vigent. Ho lamente: miraré de passar el cap de
setmana en harmonia i en pau amb mi mateix i amb alguns
amics, en algun lloc retirat i si pot ser bucòlic.
Jo, a la Constitució vigent, li tinc un gran
respecte, com a qualsevol Constitució de qualsevol
país que assegure unes mínimes garanties
democràtiques, uns drets civils, i en general
això que se'n sol dir la llibertat i la justícia.
Supose que, en aquestes matèries bàsiques,
les Constitucions no deuen ser tan diferents, i la lleialtat
que mereixen deriva justament de la llibertat que asseguren.
Quan jo vivia a Princeton els meus fills, cada matí,
a l'escola municipal, començaven el dia posant-se
la maneta al pit i recitant allò de "I
pledge allegiance to the flag of the United States of
America, and to the Republic which it stands for, in
liberty and justice..." Els nens prometien
lleialtat a la bandera, perquè la bandera representa
la república, i la república és
la llibertat i la justícia. Una mica dramàtic
potser, perquè els juraments a la bandera solen
ser perillosos, però supose que la idea era bona:
el fonament de tot, en últim terme, és
la llibertat i la justícia -l'ús que en
fan els governants, com ara el senyor George W. Bush,
és tota una altra qüestió.
El problema,
si jo he de jurar lleialtat a la Constitució
espanyola, és que no es basa en això,
sinó que comença amb una professió
de fe que em resulta difícil d'assumir: una professió
tan rigorosament i metafísicament nacional i
patriòtica, que cal ser fidel creient per acceptar.
Diu, en efecte, l'article 2: "La Constitució
es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació
espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots
els espanyols", en versió meua del text
de l'única llengua oficial de l'Estat, que tinc
l'obligació de conèixer. De manera que
primer hi ha la Nació espanyola, en majúscula,
no sabem des de quan, des de quin any o segle; a continuació,
o simultàniament, aquesta nació és
declarada indissoluble, se suposa que per ella mateixa
(ontològicament, per la pròpia substància,
i els pobres humans no podem fer-hi res). La qual nació
indissoluble, possiblement eterna, és no solament
nació sinó pàtria (termes no se
sap si sinònims o complementaris), i pàtria
comuna i reiteradament indivisible: la unitat de la
nació espanyola és indissoluble, la pàtria
espanyola és indivisible i única, i aquest
és el fonament de la Constitució. Com
que a mi aquest fonament doctrinal, nacional i patriòtic
em desperta alguns dubtes racionals i escasses adhesions
emocionals, i com que sense aquesta base la Constitució
pareix que no en té cap, la constitucionalitat
de la meua persona o esperit potser resulta una mica
problemàtica.
I més
problemàtic encara resulta el meu patriotisme:
jo m'he de reconèixer espanyol a tots els efectes
nacionals i patriòtics, inclosa la defensa de
la pàtria i nació, única, indivisible
i comuna (article 30: "Els espanyols tenen el dret
i el deure de defensar Espanya"), he d'acceptar
que la meua única pàtria és la
nació espanyola, i que no tinc més nació
que aquesta nació. D'això, per si algú
n'ha sentit a parlar, se'n diu patriotisme constitucional,
el qual, o té aquesta base, o no és ni
constitucional ni patriotisme. Per tant, qui pense que
la seua nació és, posem per cas, la nació
catalana, i que aquesta és igualment la seua
pàtria, farà molt santament d'assegurar-se
abans contra el risc i perill de tal idea. Perquè
pensar això és contrari, rigorosament
contrari, als fonaments de la Constitució vigent.
I qui damunt de pensar-ho ho sent, és a dir qui
no se sent part de la pàtria espanyola sinó
d'una altra pàtria amb un altre nom, ha de saber
que és un patriota inconstitucional. A mi em
sembla molt bé que, aprofitant la festa d'aquests
dies, es parle de reformar alguns articles de la Constitució.
Perfecte. Però no passen pena, que si n'hi ha
algun d'intocable és l'article del fonament,
l'article 2. I mentre el fonament siga el que és,
els qui no som patriotes de la pàtria espanyola
ens hem de resignar a ser eternament, fonamentalment,
inconstitucionals. Potser en la vida quotidiana això
no vol dir res, però no em negaran que és
una estranya condició, una inconstitucionalitat
ontològica, insoluble. D'aquest pecat metafísic,
no ens pot absoldre ni el Papa de Roma.
|