Avui que es compleix el primer aniversari de la Gran Derrota Espanyolista del 13 de maig a Euskadi és un bon moment per analitzar les causes d'aquell resultat electoral i veure quines lliçons se'n poden extreure. No és el moment ara de recordar amb detall com va ser l'ofensiva mediàtica desfermada pel Partit Popular per guanyar la Lehendakaritza, ni de repassar les petites cròniques de la infàmia que la van acompanyar, però el cert és que la campanya va quallar i pocs podien preveure ara fa un any una victòria tan aclaparadora d'Ibarretxe.

L'arsenal de mitjans i periodistes que van decidir implicar-se a favor de Jaime Mayor Oreja va ser tan gran, tan fora mida, que es van creure capaços de transformar la sociologia de tot un país de la nit al dia. De fet, ja ho havien provat cinc anys abans per fer fora Felipe González, amb èxit... I hem de reconèixer que la campanya, ètica a part, no estava gens mal plantejada: era calculada i constant, efectiva i efectista, però va fallar en un punt clau: van errar l'objectiu. Van tractar Euskadi com una part més d'Espanya, sense més matisos, i van creure que el que valia per a un senyor d'Albacete valia per a un de Portugalete. I això, que és perfectament coherent amb la seva ideologia, va xocar el 13 de maig amb la crua realitat: Euskadi no era Albacete.

Un estudi de la Universitat del País Basc sobre els hàbits informatius de bascos i espanyols, dirigit pel catedràtic Petxo Idoiaga, ens dóna, un any després, les claus del fracàs d'aquella ofensiva. Claus en forma de tres diferències substancials que separen bascos i espanyols a l'hora d'informar-se sobre el conflicte basc. En primer lloc, el paper de la premsa, tant o més important que la televisió a Euskadi, on l'índex de difusió de diaris dobla la mitjana espanyola: 180 diaris per cada 1.000 habitants enfront de 104. En segon lloc, el perfil més plural del consumidor basc de mitjans de comunicació. Així, per exemple, un perfil tipus seria el de la persona que escolta la SER al matí, llegeix El Correo o El Diario Vasco al migdia i mira l'informatiu d'ETB al vespre. Tres visions diferents d'una mateixa realitat, que no és mai monolítica. I, finalment, el consumidor basc d'informació és suficientment madur per donar una importància relativa a allò que diuen els mitjans.

La importància d'un ecosistema mediàtic propi

I en un cas tan pròxim com el del conflicte basc es refia més de la seva experiència directa. Aquestes característiques dels consumidors, sumades a una presència important de mitjans de comunicació propis, va convertir Euskadi en un territori immune a les escomeses del sistema mediàtic estatal. I de passada ens demostra la importància que té per a un país comptar amb un ecosistema mediàtic fort, amb mitjans capaços d'oferir una versió pròpia de les coses i consumidors educats en la pluralitat i amb visió crítica. Perquè és així com es construeix un país de ciutadans lliures i no sotmesos.

La pregunta que cal plantejar-se ara és si Catalunya està avui en condicions de resistir una ofensiva similar i aprendre de la lliçó basca abans que sigui massa tard. ¿Ofereixen els nostres mitjans una visió pròpia de les coses? ¿Són suficientment forts i independents? ¿Som els ciutadans consumidors crítics i plurals o ja ens està bé sentir cada dia la mateixa veu o llegir sempre el mateix articulista? ¿I si la campanya mediàtica del Partit Popular a Catalunya ja hagués començat?

Torna a dalt