Al llarg de l'anterior legislatura es va aconseguir quelcom que totes les persones que ens sentim vinculades a la promoció de la cultura catalana (i a la creació en llengua catalana) vàrem considerar molt important: l'establiment de cooperació entre el Principat de Catalunya i les Illes Balears per promoure la cultura catalana a l'exterior. Això s'havia de fer a través de l'anomenat Institut Ramon Llull, que seria per a la cultura catalana allò que institucions similars són per a d'altres cultures d'arreu del món.

Que les Illes Balears i el Principat s'integrassin en una institució per promoure la nostra cultura sense intermediaris resultava d'un gran interès, no només pel fet en si, sinó també per allò que representava. D'una banda, volia dir que els governs autonòmics de Catalunya i de les Balears estaven ben disposats a cooperar per establir institucions comunes. I amb el Ramon Llull ja es feia una primera passa, molt important. D'altra banda, es donava la possibilitat que s'hi afegís el País Valencià -principalment- i la resta de territoris de llengua catalana, si així ho entenien convenient les pròpies autoritats. I, encara més, hom veia les institucions anomenades autonòmiques actuar a favor de la llengua i la cultura catalanes, amb si més no una certa mentalitat d'Estat.

Aquest projecte, de totes totes favorable a la llengua i la cultura dels nostres països, s'ha ensorrat (des)gràcies no se sap exactament a què. Però això no treu que no s'hi puguin observar clarament algunes actituds.

Hem pogut assistir a la prepotència -unida amb una mena d'ostentació d'ignorància, que estic convençut que no és real- per part del govern de la Generalitat de Catalunya, amb un president returat per una mena de desídia incomprensible, i amb una consellera de Cultura, na Caterina Mieras, que per més inri resulta que és de Mallorca, i que no entén els Països Catalans... o no els vol entendre. Si no existia aquesta situació de prepotència, com s'hauria pogut explicar que, des del Principat, ja es tengués escollida la persona que havia de dirigir-lo, sense ni tan sols consultar-ho amb els governants de les Balears? Evidentment, era obvi que una actitud d'aquest tipus havia de causar immediatament rebuig per part de les autoritats autonòmiques (és una manera de dir-ho) illenques. I, com que els del governicle de Jaume Matas s'aferren com a un clau ardent a tot allò que suposi desfer ponts entre els Països Catalans -en la més pura línia zaplanista-, temps li faltà al president autonòmic baleàric per apuntar-se també a tancar una tan incòmoda cooperació.

La liquidació de la participació conjunta de la Generalitat de Catalunya i del govern de les Illes Balears en l'Institut Ramon Llull s'ha fet, lamentablement, "de mutu acord". Tant Matas com Maragall han pogut fer ostentació del seu blaverisme light i desvincular una mica més, a nivell cultural, els nostres respectius països, units per llengua, cultura, economia, i un llarguíssim etcètera que ens estalviarem d'enumerar en aquest paper. Ara només falta que algú li faci cas a la consellera de Cultura principatina i que es decideixi per dur a terme la promoció exterior de la cultura catalana... a través de l'Instituto Cervantes. Això fóra com si Joan Laporta li encarregàs la política de fitxatges del Barça a Florentino Pérez.

Enmig de tot aquest desori lamentable, no ens ha de resultar gens ni mica estrany de veure com la literatura catalana no tendrà pavelló propi a la Fira de Guadalajara (Mèxic), sinó que estarà diluïda dins la "literatura espanyola". Supòs que, en aquesta fira internacional del llibre, de gran prestigi arreu del món, i molt especialment a les Amèriques, autors com Joan-Lluís Lluís, Daniel Bernszonoff i Pere Verdaguer esdevindran, per de màgia, espanyols, malgrat la seua condició de nord-catalans i el passaport francès que porten a la butxaca.

No només no s'ha de liquidar d'aquesta manera l'esperit que va fer néixer l'Institut Ramon Llull, sinó que hauria calgut corregir-lo fent tot allò que fos possible (amb el cost que calgués, i abaixant els fums tantes vegades com fes falta) per incorporar-hi el País Valencià, l'Aragó (per la part que li toca) i la regió gal·la del Llenguadoc-Rosselló, sense oblidar de mantenir-hi Andorra. Així s'hauria pensat en clau de cultura catalana. La resta és regionalisme anticatalà de baixa estofa.