En unes declaracions fetes recentment, Arcadi Espada, militant de Ciutadans de Catalunya, es lamentava que la majoria dels intel.lectuals catalans eren nacionalistes enfront de la majoria dels intel.lectuals bascos que no ho eren.

Caldria preguntar-se a qui es refereix Espada quan parla dels intel.lectuals bascos. Ningú millor que ell per contestar, però si no hi és ell, i coneixent la seva trajectòria i simpaties polítiques, no és difícil d'imaginar-se que s'està referint al conglomerat format per Ja N'hi ha Prou, Fòrum d'Ermua, Professors per la Llibertat i algun grup afí; per cert, molts d'aquests membres pertanyen a diverses d'aquestes organitzacions. De fet, qualificats membres d'aquestes organitzacions van ser a la presentació que van fer Ciutadans de Catalunya a Madrid, on van manifestar la seva total afinitat ideològica i la conveniència de crear una delegació d'aquest moviment a Euskadi. Desitgem, per una altra part, que es presentin a les pròximes eleccions basques per veure el grau que tenen de representativitat.

Arribats a aquest punt, ens podríem preguntar si els membres d'aquestes organitzacions representen la majoria dels intel.lectuals del País Basc. Per començar, donarem per bona la seva pertinença a la classe intel.lectual. No serem nosaltres els que ho posem en dubte i els traguem il·lusió. El que ja seria més discutible és la seva condició majoritària, perquè el que els caracteritza és precisament la seva terrible limitació numèrica. Remuntant-nos uns anys enrere, molts dels seus components, encara no organitzats, ja treien de tant en tant el cap als mitjans de comunicació afins amb uns discursos provocativament durs. Provenien bàsicament de la Universitat del País Basc (UPV/EHU), que per ser tan jove es va nodrir en part en els inicis de professors d'altres universitats de l'Estat, una minoria dels quals va optar per ubicar- se en posicions polítiques extremadament crítiques cap al nacionalisme basc, però des de les posicions del més radical nacionalisme espanyol.

Posteriorment es van unir la part més espanyolista del socialisme basc representat per Redondo Terreros i alguns reconvertits de dispars militàncies anteriors, però tots units per la seva profunda desafecció a postulats basquistes, encara que amb l'etiqueta, més presentable en alguns fòrums, d'antinacionalistes bascos. El terrible assassinat de Miguel Ángel Blanco i la commoció creada a la nostra societat els va servir per consolidar-se i començar el seu trajecte; per fer-ho van comptar amb l'inestimable suport d'alguns intel.lectuals, financers i empresaris afins al Govern del PP. La gran ofensiva contra el nacionalisme basc que van propulsar els Governs d'Aznar, especialment Mayor Oreja, i que va comptar amb la col.laboració, encara que sigui trist dir-ho, d'una part notable del PSOE, va suposar el seu moment àlgid, iniciant una frenètica activitat -manifestacions, premis, fundacions, articles, seminaris, etcètera-, en què s'unien la seva innegable capacitat organitzativa amb una extraordinària afluència de mitjans materials en forma de tota mena de subvencions.

Eren els temps d'oposició al pla Ibarretxe, quan llançaven manifestos com: "Exigim empara per als nostres conciutadans al País Basc que per mantenir-se crítics amb el règim nacionalista dominant reben amenaces, pateixen la injúria, l'assassinat o l'exili en un clima d'impunitat moral propiciat des del Govern basc i la jerarquia catòlica basca". Així mateix, en un altre manifest sobre la situació d'alguns professors de la UPV, llançaven la falsedat següent: "Mentre uns (els agredits) malviuen amenaçats i han de marxar, els que viuen amenaçant disfruten de tots els avantatges acadèmics i poden ocupar els llocs que la violència deixa vacants". No obstant, fins i tot en aquests moments de màxima activitat, els seus components, repetint-se en els diversos fòrums, amb prou feines devien passar de la trentena.

Un cop acabades les vaques grasses amb el canvi de cicle polític, avui la seva sobrerepresentació fictícia ha estat reconduïda i el temps els ha acabat de posar al seu lloc, com els recents casos de Rosa Díez o Gotzone Mora, quedant en el que sempre han estat: una minoria radical, gens representativa no només del conjunt de la societat basca ni tampoc d'aquella elit intel.lectual a la qual ells diuen que pertanyen.

Per tant, que Arcadi Espada s'oblidi de pensar que a Euskadi, al contrari que a Catalunya, el que ell denomina la classe intel.lectual és antinacionalista. A Euskadi, i entenem que a Catalunya, en cap dels diversos estaments de la societat les posicions radicals i intolerants són majoria, sinó que afortunadament són una extrema minoria.