Fa anys, quan no érem lliures d'expressar-nos com volíem, Manuel Ibáñez Escofet i jo ens entaulàvem aferrissadament sobre què era més important: si la llibertat o la justícia. Molt sintèticament, ell deia que la llibertat estava per sobre de totes les altres coses, i jo matisava que, sense justícia, la llibertat solia ser una eina en mans dels poderosos. Després va arribar, és clar, la democràcia, i amb ella la llibertat d'expressió. Els més lúcids sabíem, però, que, agradés o no, tindria els seus límits, i que no sempre serien visibles.

Quan aquests dies, amb diversos motius, he vist com defensaven la llibertat d'expressió segons quina gent, m'he posat la mà a la cartera espiritual tot pensant que Déu ens guard que manessin segons quina gent que la reclamen pensant en el seu interès més immediat, com pot ser caminar a la recerca de recuperar el poder perdut fent valer la màxima que el fi justifica els mitjans. És a dir, que mentir, manipular o insultar es consideren actituds vàlides com a formes de llibertat d'expressió. Solament així, per posar-hi un exemple, es pot difondre a Espanya l'afirmació que el castellà està perseguit a Catalunya, cosa que no ens ha de venir de nou.

No defugim, però, d'altres qüestions també molt esbombades, com les caricatures sobre Mahoma publicades en un diari danès o la condemna de l'historiador anglès David Irving a tres anys de presó per negar que hagués existit persecució contra els jueus a la Segona Guerra Mundial. En el primer cas ens trobem amb una sàtira, gènere que des de temps immemorial ha estat el més perseguit per tota mena de poders. Ara fa 101 anys es va crear la llei de jurisdiccions en aquest país, per la qual els militars podien jutjar aquells que els haguessin ofès, cosa que van fer durant tres quarts de segle. L'origen va ser un acudit més aviat de línia blanca, o sigui més aviat tou, sobre si una victòria podia ser cosa de l'exèrcit. L'autor, Joan Junceda, era, per més ironia, fill de militar. De sempre els ninotaires han estat dels més perseguits i censurats entre els que practiquen algun ofici informatiu.

En el segon cas l'historiador David Irving ha estat castigat per difondre una versió falsa del que va succeir als camps de concentració nazis. Alguns podrien veure en aquest cas un atac a la llibertat d'expressió. Tanmateix, és obvi que aquest dret, com tots, té uns límits habitualment imposats per les lleis. Com ja he dit abans, la mentida, la manipulació conscient o l'insult poden formar part d'aquestes limitacions.

Hi va haver un temps que alguns periodistes, molt coneguts, defensaven que no calia cap mena de limitacions. Tanmateix, sabien i saben que de límits n'hi ha a tot arreu. Hi ha poders econòmics -anunciants molt poderosos, per exemple- que no volen que s'informi negativament sobre algunes activitats que poden ser objecte de crítica. També hauran observat que mai no es diu res de cap acte negatiu de la família reial. L'agitada vida sentimental del rei s'ha pogut seguir en algun llibre o a la premsa estrangera; rara vegada a l'espanyola. Un dia que El Mundo va reproduir una informació publicada a Alemanya sobre aquest tema va merèixer una resposta airada d'un periodista força conegut dient que el pacte de silenci sobre aquestes qüestions era observat voluntàriament pels periodistes d'aquest país. No cal dir que no existia cap mena de pacte, però el signant de l'article va voler fer passar bou per bèstia grossa.

També cal comptar amb l'autocensura. Una reportera molt famosa m'explicava un dia una sèrie de notícies francament interessants sobre els polítics que no havia llegit enlloc i que ella coneixia de primera mà. Quan li vaig preguntar, amb bona fe, per què no les explicava, ella que tenia audiència i signatura més que reconeguda, va somriure i va respondre que no volia enemistar-se amb ningú, que hi havia coses que més valia no explicar-les. O sia, que s'autocensurava.

Des d'un altre punt de vista, hi ha aquells que practiquen la demagògia, un altre sistema de deformació de la realitat que té els seus adeptes, i que també influeix a oferir un panorama una mica galdós del món de la comunicació. Els demagogs, que no solen autoidentificar-se perquè asseguren que practiquen la crítica lliure i independent, també afegeixen el seu gra de sorra a l'enrariment de la informació.

En definitiva, censures acceptades o no però existents, autocensures de conveniència, la pràctica de la mentida, l'insult i la manipulació, i el complement dels apòstols de la demagògia posen límits de tota mena a la llibertat d'expressió ara que vivim en democràcia. I a sobre hem de sentir com la defensen els que sovint han demostrat que no hi creuen.