El congrés internacional de les víctimes del terrorisme que s'ha celebrat a València exemplifica una tendència dels damnificats a organitzar-se per proposar polítiques que els polítics estan encantats d'escoltar i convertir en arguments d'autoritat. Les víctimes del terrorisme són les més visibles perquè són les que estan més polititzades, però és una constant que els nostres polítics, pendents de les enquestes de popularitat, vulguin saciar el descontent dels col·lectius de damnificats, per semblar compassius davant dels votants. És el mateix que quan era imprescindible besar nens petits davant de les càmeres: col·locar-se al costat del dèbil, per semblar fort, però benèvol. És una lògica perversa: una víctima d'un esfondrament, d'un accident de trànsit, o del terrorisme mai no estarà prou contenta, mai no en tindrà prou amb la presó o la multa, mai no tornarà a sentir-se com abans, mai no podrà refer-se del tot. Els governs han d'escoltar-les, com podrien no fer-ho, però no han d'acontentar-les. Les víctimes, instituïdes com a col·lectiu, no poden marcar l'actuació d'un govern o d'un parlament. I menys en una negociació. Això no vol dir que no mereixin una atenció especial, que no mereixin tota la tendresa i defensa de què és capaç un Estat o un sistema judicial. Mereixen alguna cosa més que una indemnització, però en cap cas hem de permetre que la potència mediàtica que tenen en els temps de la sang a la tele els faci propietaris d'una veritat col·lectiva. La llei existeix també perquè la justícia vagi més enllà del dolor, de la mateixa manera que la política no pot ser una teràpia psicològica.