La pregunta sobre què és Espanya té una llarga i sovint tràgica formulació. La novetat del present està en la confluència de diversos factors que aguditzen el qüestionament del gran tabú. Parlo del que diu l'article 2 de la Constitució espanyola: que existeix "la nació espanyola", "la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols". Han passat anys decisius des de la invenció d'aquesta fórmula de compromís entre la resistència democràtica al franquisme i els anomenats "poders fàctics" involucrats amb la dictadura. Durant anys les narratives rutinàries dels poders de l'Estat han volgut normalitzar -és a dir, sacralitzar i banalitzar alhora- la bondat d'aquell pacte de conveniència entre vencedors i vençuts. Ara el tabú ja no se sosté per cap costat.

Que la nació és fonamentalment una narració ho diu la teoria moderna de la nació i ho corroboren textos com les Constitucions nacionals. En el cas espanyol, dos fets de primer ordre provoquen seriosos dubtes sobre si es pot predicar d'Espanya la categoria de nació.

El projecte de nou estatut de Catalunya presenta una clara formulació alternativa des del moment que el seu article primer es titula "La nació catalana" i que proclama en el punt 1 que "Catalunya és una nació". I en el preàmbul s'adopta una narració historiconacional que aporta fonaments i arguments per a l'autogovern en el camí (no dit) de la sobirania. Si algú defensa la identificació entre Estat espanyol i nació espanyola, pot sentir-se alarmat. La seva reacció serà defensar la nació espanyola com a presó: de la presó ningú s'escapa.

L'altre front de problemes per a la sostenibilitat del gran tabú nacional espanyol irromp sobretot pel flanc sud de les seves fronteres territorials. Les impressionats imatges dels assalts de subsaharians a les muralles de Ceuta i Melilla i l'arribada d'immigrants per totes les escletxes "nacionals", sembren dubtes sobre el bell mite de la nació.

A la vista dels rostres de la fam, la ràbia i la desesperació, la narrativa oficial pretén resituar ("repatriar") cada un en la corresponent nació, lluny de la "nostra", i en classificacions d'urgència com "subsaharians", "asiàtics", "sudaques", etc. Si veient l'allau d'immigrats s'identifica Estat i nació espanyola, hom se sentirà amenaçat i maldarà per una nació espanyola fortalesa.

No deixa de causar estupor que els grans corrents de l'opinió i de l'espectacle de Madrid semblin ignorar aquests i altres avisos sobre la fi del somni imperial espanyol i de la nació espanyola. Es dediquen frívolament a desviar l'atenció cap a presumptes picabaralles territorials, atiant "els cinc minuts d'odi" diaris, si pot ser de tots contra catalans i bascos.

Mentre, el debat general sobre la crisi d'identitats a Europa i al món sembla passar de llarg pels cercles il·lustrats de la capital del Regne. La crisi de la nació sembla un tema candent arreu del món. Menys dintre les muralles de la fortalesa o presó hispànica.

Afortunadament, les posicions no són monolítiques. Hi ha contradiccions entre els partits, entre els gestors de la "inèrcia nacional espanyola" (aparell judicial, militars, sindicats, bisbes, empresariat, intel·lectuals orgànics, etc.), entre els grups de comunicació i entre els corrents organitzats d'opinió.

El PP excel·leix en l'orquestració d'una enorme campanya d'agitprop a l'estil més purament leninista contra l'Estatut. Rajoy i Acebes especulen amb els bons rèdits electorals de la por a l'enemic interior. El PSOE està dividit, però sap que ara podria dirigir el gran canvi. Zapatero tempteja sàviament els ponts de transició cap a una nova concepció d'una Espanya diferent. Veu que han perdut alguns trens, com el pla Ardanza i el pla Ibarretxe al País Basc. Ara poden perdre el pla Maragall. I amb Maragall, PSC, CiU, ERC i ICV, que sostenen per exemple el discurs de la plurinacionalitat de l'Estat i el principi de la bilateralitat (com recull l'article 3 del nou Estatut).

Aquest debat té un escenari públic i una escenificació permanent a través dels mitjans de difusió i de l'espectacle. En situacions altament conflictives com aquesta, els grups de comunicació i els seus professionals prenen partit. No és gens estrany, doncs, que cert periodisme madrileny porti al paroxisme l'agitprop anti-Estatut. Però, la batalla pública entre les grans narratives existents sobre la nació espanyola farà el seu curs.

De fet, són bàsicament tres les narratives enfrontades. La primera sosté que Espanya és una nació, unitària i excloent: comprèn des de la concepció feixista de la "unidad de destino en lo universal" fins a la ideologia comuna espanyolista que identifica l'Estat espanyol amb la nació espanyola.

La segona és la que defensa l'anomenada "Espanya plural": una versió d'Espanya pròxima a la "nació de nacions", amb propostes d'articulació segons un model federal més o menys asimètric. La tercera explica Espanya com a Estat plurinacional i plurilingüístic, amb quatre nacions i quatre llengües, articulat a partir del reconeixement del dret d'autodeterminació de les nacions. És evident que el nou Estatut i l'aposta de Catalunya es debat entre la segona i la tercera.