| |
Patriotisme o cosmopolitisme? Què
pot siginificar avui ser cosmopolita? A Catalunya? A
Europa? Hi ha forma de conciliar la raó cosmopolita
i les raons del patriotisme? Quines virtuts requereix
el viure en un nou entorn, en un nou món, poblat
d'estrangers? La qüestió ha adquirit una
actualitat lacerant, incòmoda. A Catalunya arrosseguem
una vella polèmica entre els defensors dels valors
cosmopolites i els defensors de la terra. S'ha acabat
el Fòrum de les Cultures a Barcelona i molts
es pregunten fins a quin punt aquest festival de la
universalitat ha ajudat o no a situar Barcelona, Catalunya
i l'espai català en el mapa global. Es prepara
el referèndum per aprovar l'anomenada Constitució
europea i es fa evident que el nacionalisme d'Estat
prima sobre qualsevol altre interès de reconeixement
de la diferència.
La invocació
del cosmos està de moda. La Caixa, per exemple,
ho té clar: acaba d'inaugurar el seu nou museu
de la ciència amb el sonor logo de CosmoCaixa.
Fa poques setmanes es clausurava amb èxit la
biennal de literatura del CCCB amb el títol de
Kosmopolis. La polèmica entorn del Fòrum
sobre la presència de la cultura catalana es
reproduïa en part respecte a la literatura en el
cas d'aquesta biennal, com per exemple posaven en relleu
els articles molt crítics de D. Sam Abrams a
l'AVUI (23-9-04) i d'O. Izquierdo a La Vanguardia
(28-9-04). La sensibilitat crítica pel tema general
ha planat també sobre el recent debat de política
general del Parlament català.
La pregunta
sobre què entendre avui per cosmopolitisme no
és banal. Gosaria dir que es tracta del debat
per excel·lència en les primeres dècades
del XXI. La gent del carrer experimenta els nous interrogants
sobre les seves seguretats a conseqüència
de la constant experiència de l'altre, de l'estrany.
Els polítics han d'afrontar les noves realitats
dels fluxos migratoris amb discursos i mesures de difícil
equilibri. Però, més enllà o més
ençà de la vida quotidiana i de les urgències
polítiques, a Europa està en marxa un
debat de gran calat sobre el que en podríem dir
la raó cosmopolita. Quina raó?
La noció
o, millor, la il·lusió d'esdevenir ciutadà
del món és una vella utopia de la
cultura grecoromana i europea, que recorre un llarg
trajecte des de sant Agustí a Goethe, passant
naturalment per Kant. El somni de la modernitat era
fer de la polis un cosmos, i del cosmos una polis.
La Il·lustració europea del XVIII pretenia
fer convergir els dos mons gràcies a les llums
amb què la ciència i la tecnologia havien
d'il·luminar el coneixement, la governació,
les mentalitats i l'opinió. Kant a nivell teòric
i la Revolució Francesa a nivell pràctic
van formular les grans raons d'aquella il·lusió.
Però, com escrivia i pintava Goya, els somnis
de la raó produeixen monstres. El cor i la terra
també tenen raons que la raó il·lustrada
ignora. Les guerres napoleòniques van provocar
l'eclosió del mapa realment modern d'Europa,
bastit sobre la retícula d'Estats nació.
A partir del XIX, els nacionalismes d'Estat imposen
a Europa i -com a extensió del colonialisme europeu-
arreu del planeta un mapamundi parcel·lat en
Estats nacionals. Així, l'èxit més
important del cosmopolitisme europeu es concreta en
un sistema universal d'articulació de les sobiranies
a través del model únic d'Estat nació.
Tot el XIX i tot el XX atempten contra el somni cosmopolita
de Kant i del XVIII. La pau perpètua entre cent
o dos-cents Estats sobirans és una quimera. Les
grans guerres del XX en foren l'herència.
Avui, Europa
se sent fatigada de tanta guerra. Vol la pau. Necessita
la pau. Però, mentre gestiona la pau entre els
seus Estats i envers les potències exteriors,
el món ha canviat profundament: les guerres són
locals, les fronteres trontollen, la fam augmenta al
sud, la riquesa s'acumula al nord, les grans migracions
trastornen els mapes i les seguretats. És la
globalització, és Internet, és
el mercat mundial, és el terror global.
I malgrat
el pessimisme dominant, profundament antikantià,
a Europa emergeix un debat sobre la raó cosmopolita
que té un enorme interès. Filòsofs,
sociòlegs, historiadors i escriptors, entre altres
intel·lectuals, indaguen i fan propostes per
gestionar el present global des del particular. Noms
com Derrida, Habermas, Kristeva o Beck, s'interessen
per les condicions i les virtuts d'un cosmopolitisme
que superi els tòpics compresos sota denominacions
com mestissatge, hibridació o tolerància.
Ulrich Beck, per exemple, destaca el procés de
cosmopolització en què ens trobem immersos
i que fa repensar radicalment la societat des de la
nostra experiència glocal, un tipus d'experiència
en què "les nostres arrels fan d'antenes"
per a la percepció de l'altre, per a la "presència
imaginada" dels altres i d'altres mons distants.
Pel sociòleg alemany, els diversos dilemes que
planteja el procés -cosmopolitisme plural o únic?,
drets humans universals sense Estat mundial?, patriotisme
constitucional versus reconeixement de la diferència?-
haurien de ser abordats a través de la "imaginació
dialògica", entesa com a capacitat d'explorar
creativament les contradiccions entre i a dintre les
cultures.
Jacques Derrida
i Julia Kristeva, per la seva banda, han coincidit en
els darrers anys a vindicar dos vells principis de la
tradició europea per fer front a Europa mateix
als reptes actuals de l'intercanvi generalitzat via
Internet, els mèdia, les migracions o el turisme.
El primer és el principi de l'hospitalitat, que
Kristeva vincula etimològicament a la definició
original grega d'ethos, com a lloc de residència
regular i de refugi segur. Derrida ha argumentat el
mateix principi en relació amb la tradició
medieval europea de la ciutat com a lloc de refugi i
d'asil. El segon principi és el del reconeixement
mutu, és a dir, el reconeixement recíproc
de la diferència cultural com a base del sentit
d'identificació i de pertinença. No seria
aquest el sentit profund del "patriotisme constitucional"
defensat per Habermas? Precisament el 2003, Habermas
i Derrida publicaven un famós article conjunt
que era tot una crida a una Europa "unida en la
seva diversitat".
En fi, el
sociòleg Bryan S. Turner ha introduït en
el debat la noció de "virtut cosmopolita",
que comprèn alhora el respecte per les altres
cultures i una actitud irònica envers la pròpia.
Seria la condició perquè emergís
un sentit de ciutadania global basat no sols en els
drets, sinó també en les obligacions i
en la virtut. Caldria recuperar la tradició republicana
que manté la distinció entre amor al país
(patriotisme) i respecte per l'Estat (nacionalisme).
Sosté, seguint Mazzini, que l'amor a la terra
no sols no és incompatible amb l'amor a la humanitat,
sinó que n'és la preparació. Així,
el respecte per la diversitat cultural esdevindria la
gran virtut cosmopolita, compatible i complementària
amb el patriotisme. El problema és què
fem amb l'Estat i el seu nacionalisme. I també
si és possible un patriotisme sense Estat en
un mapamundi dels Estats nació.
|
