Les relacions entre el periodisme i el poder polític en les societats obertes o democràtiques dibuixen un mapa de difícil interpretació. Aquest agost ens ha proporcionat dos fets de singular rellevància internacional que ens posen un cop més la pregunta irresolta: ¿els grans mitjans de comunicació i els professionals de la informació estan compromesos amb la realitat i complexitat del món, explicant els interessos en joc i aportant les diverses versions sobre els conflictes? ¿O bé tendeixen a posar-se al servei de les operacions de propaganda dels seus governs en funció de les particulars estratègies internes o externes de dominació?

El periodisme nord-americà és una font inesgotable de lliçons sobre aquest apassionant camp de disputa entre mitjans i governs. Per la seva llarga tradició democràtica, per la seva magnitud com a indústria de la informació, pel context actual de polarització en la campanya presidencial i per la seva posició central en l'ordre mundial, les grans decisions mediàtiques dels Estats Units d'Amèrica marquen decisivament l'agenda política interna i en bona part la internacional. Els dos fets que voldria comentar no han merescut llocs d'atenció preferent en diaris i noticiaris. I no obstant són fets altament significatius de les complicades relacions entre el primer i el quart poder en ordre al control de la informació i de l'opinió. El primer fet es va produir a l'Iraq el dia 7: mentre s'aguditzava la guerra de guerrilles al sud del país, el govern provisional d'Iyad Al·lawi decretava el tancament per a un mes de la seu a Bagdad de la cadena àrab de televisió Al-Jazira. El segon fet a destacar tenia lloc el dia 12 a Washington: el diari de més prestigi polític dels EUA, The Washington Post, demanava disculpes als seus lectors pel tractament esbiaixat de la informació sobre els arguments de Bush favorables a la intervenció a l'Iraq, basats en l'existència d'armes de destrucció massiva. Signava l'article en portada i en representació de la direcció el comentarista Howard Kurts, amb el títol El 'Post' i les armes de destrucció massiva: una història interna. Aquest dos gestos, per més llunyans que semblin a primera vista, conformen paisatges complementaris d'un mateix puzle, on no hi ha clara separació entre informació pública i propaganda política.

El gest del Post mereix de passar als annals del periodisme. Aquest gran diari de Washington, l'únic que té el mèrit d'haver fet caure un president, el president Nixon, acumula un historial també únic en l'exercici diari d'un periodisme polític de qualitat i independent en el marc de les sempre difícils relacions amb la Casa Blanca i els altres nuclis durs del poder (legislatiu, judicial i militar, sobretot). Durant la guerra d'Iraq i durant aquesta postguerra, el diari ha mantingut els seus habituals nivells de qualitat crítica i de pluralitat. Per això, resulta encara més significatiu el reconeixement de l'error comès per la direcció del Post durant els mesos crucials de la preguerra, entre l'agost del 2002 i el 19 de març de 2003, l'inici de la intervenció a l'Iraq. Quin va ser l'error? Haver mentit? Haver incitat a la guerra? No, segons l'article d'autocrítica, va ser la cobertura parcial, o millor dit, la marginació dels (pocs) articles crítics o contraris a la guerra. Entre aquelles dues dates, el comentarista calcula que el Post va publicar més de 140 articles en portada favorables a Bush. El mateix director, Leonard Downie, admetia que els pocs articles crítics amb la guerra no arribaven a la portada, i això "fou un error meu". Un altre error, aquest no declarat, fou esperar tants mesos a reconèixer l'error. De fet, l'altre diari de referència, The New York Times, havia publicat ja el 26 de maig una autocrítica similar, bé que no des de la portada. Ambdós diaris havien fet sengles editorials de suport a l'inici de la guerra. Un especialista en Orient Mitjà, F.A. Gerges, de la Facultat Sarah Lawrence de Nova York, escrivia recentment: "La cobertura de la guerra va ser una autèntica vergonya. Quan Estats Units inicià l'ofensiva, les opinions crítiques quedaren marginades". Si el Post i el Times, probablement dos dels diaris millors i més respectats del món, han reconegut les seves deficiències enfront de l'aparell de propaganda del govern dels EUA, què no haurien de confessar la gran majoria dels mèdia dels EUA, i especialment les grans cadenes de TV, molt sensibles a les pressions governamentals?

La investigació dels darrers vint anys sobre els comportament dels mass media nord-americans en anteriors crisis internacionals (especialment Vietnam, Guerra del Golf i intervenció de l'OTAN a Kosovo) aporten conclusions consistents sobre l'enorme capacitat de l'executiu per influir en la determinació de l'agenda dels mèdia i l'escassa capacitat de mitjans i periodistes per influir en la del govern. Aquesta línia d'argumentació ha estat desenvolupada per Chomsky i altres analistes crítics, i s'expressa en el títol de l'obra de Chomsky i Herman Manufacturing Consent (New York, Pantheon, 1988). Segons aquesta teoria, els grans mèdia cooperen estretament en l'assoliment d'un clima d'opinió favorable a les polítiques impulsades o bé pel govern o bé per les elits dominants. El grau de consens entre els mitjans entorn d'un conflicte seria un reflex del grau de consens entre els estaments governamentals i/o les elits. I només una situació d'enfrontament a dins del govern o entre les elits explicaria les posicions contrastades entre mitjans. Hi ha raons per discutir o almenys matisar aquesta línia d'interpretació de les relacions entre mèdia i govern en la formulació de polítiques. Entre altres coses perquè no té prou en compte la influència potencial dels mitjans en la cobertura de determinats temes i conflictes. Ho ha desenvolupat per exemple Gadi Wolfsfeld en el seu llibre The Media and Political Conflict (Cambridge, Cambridge University Press, 1997), on examina les condicions en què la cobertura de les notícies juga un paper actiu en la formulació de les polítiques.

S'ha parlat de l'efecte CNN. Aquesta cadena amb seu a Atlanta havia aconseguit després de la Guerra Freda el quasimonopoli de la informació televisiva internacional. Doncs bé, l'efecte CNN ha estat el model buscat i aconseguit amb èxit per la cadena Al-Jazira amb seu a Qatar. La crisi internacional que esclatà l'11-9-01 donà ales a Al-Jazira a tot el món àrab i la guerra d'Iraq la consolidà com la contra-CNN. Avui és sens dubte la TV de referència entre les elits àrabs i islàmiques. I, per tant, no sols comença a ser copiada (Al-Arabiya als Emirats, i nous projectes a Egipte i a Jordània), sinó que és temuda pels mateixos governs de l'Orient Mitjà, que la veuen com el que és: una revolució informativa en marxa sense possibilitat de control. És també el pànic a la cobertura independent de l'ocupació d'Iraq allò que explica la decisió dràstica de silenciar Al-Jazira a Bagdad. L'acusen de no informar bé, l'acusen de fer propaganda.