La petita pantalla, una arma estratègica molt sensible en tots els fronts

Com la guerra respecte als militars, la televisió és massa important per deixar-la en mans dels operadors. En temps de guerra, la televisió és una arma estratègica molt sensible en tots els fronts. Primer, per guanyar la guerra. Després, per guanyar també la pau, per fer viable un procés de pacificació sota unes condicions que una gran majoria considerin acceptables. Aquí troba la televisió el seu paper central, com a institució universal de mediació simbòlica.

Arran de l'impacte visual de l'11 de setembre i de la guerra de l'Afganistan, la concentració mundial de les mirades sobre la petita pantalla ha fet aflorar nous interrogants sobre les responsabilitats i els límits de la televisió, de la informació i de les imatges. No sols cadenes de TV i de producció de Hollywood han hagut de revisar continguts, formats i programacions. La irrupció en l'escena global de la cadena de TV àrab Al-Jazira, competint en el mateix terreny que la nord-americana CNN, planteja un repte nou a l'hegemonia occidental de la informació pública global. Cert que cada gran conflicte bèl·lic genera efectes de desestabilització en el sistema preexistent de les comunicacions i de la comunicació pública. L'ordre informatiu és subsidiari de l'ordre polític, i si la guerra substitueix la política vol dir que un nou ordre està a punt d'esclatar. Aquesta línia d'argumentació -l'íntima relació entre imperis i comunicacions- té cos propi des de les investigacions pioneres del canadenc Harold Innis, el mestre de McLuhan. Cada gran guerra ha perfeccionat, junt amb l'arsenal de les armes i municions, el seu instrumental destinat a la informació i a la propaganda. En temps de pau es prepara també la guerra de la informació. El cas més significatiu i recent és el disseny i primer desenvolupament d'Internet des dels tallers del Pentàgon. L'actual campanya contra l'Afganistan dels talibans i l'organització Al-Qaida de Bin Laden, posa sobre la taula del debat planetari alguns dels grans dilemes sobre la missió de la televisió en el nou ordre mundial de la informació. M'agradaria comentar breument aquí quatre d'aquests dilemes.

Pluralisme o postcolonialisme? En l'estructura de la producció i la circulació de la informació en el món, el pes de les agències i cadenes occidentals és indiscutible. En l'àmbit televisiu, el desplegament de la CNN arreu del món simbolitzava la presència d'aquest ull i d'aquesta veu de matriu nord-americana que contava l'actualitat de cada indret. Les seves exclusives des de Bagdad en plena Guerra del Golf la mostraren capaç fins i tot de guanyar-se la confiança de l'enemic número u. Ara, la cadena Al-Jazira, creada i sostinguda pel petit emirat de Qatar des del 1996, s'ha postulat en aquesta guerra com l'alternativa a la CNN: alternativa per al món àrab i des del món àrab per a tot el planeta. Ha aconseguit ser l'única cadena autoritzada a transmetre en directe des de l'Afganistan en guerra i a emetre el missatge gravat de Bin Laden. Al-Jazira ha sabut copiar els mètodes professionals de la CNN i dotar la cadena de la pàtina d'independència que li ha d'assegurar la supervivència enmig de les dures tensions del món àrab i islàmic. Mentrestant, tot el món ha hagut de connectar aquests dies amb Al-Jazira. És la gran novetat d'aquesta campanya. Representa un salt qualitatiu en la pluralitat de visions del conflicte, i alhora una font de noves batalles per la informació.

Ocultació o mostració de les imatges? Aquesta guerra ha estat i és una autèntica guerra per les imatges. No sols ha posat novament al descobert la profunda ambivalència de la imatge, subjecta tant a les manipulacions de l'emissor com a les condicions de la recepció. Ha vist la instrumentalització descaradament política sota un dels dos procediments oposats: l'ocultació o la mostració. Paradoxalment, ningú no és com diuen que és. Els defensors de la societat oberta i ben informada es decanten pel control estricte de les imatges del conflicte i, si cal, l'ocultació de la informació: les cinc grans cadenes dels EUA (ABC, CBS, NBC, CNN i Fox) han decidit fer cas de les recomanacions restrictives de Bush si més no per patriotisme. El mateix Blair ha demanat la col·laboració restrictiva a les cadenes britàniques. Però, a l'altre extrem, els pertinaços defensors de l'obscurantisme que atribueixen a l'Islam el manament de l'ocultació del rostre, han fet de la mostració la seva principal arma de propaganda. Ho han demostrat almenys en tres moments únics de la història present: la planificació del rigorós directe de l'impacte a les Torres Bessones, l'exclusiva de la guerra a l'Afganistan cedida a Al-Jazira i el missatge urbi et orbe de Bin Laden.

Dret d'informació o llibertat dels operadors? Una situació informativa tan compromesa i complexa obliga a plantejar la insuficiència de la definició de la llibertat d'informació tal com quedà plasmada en la Declaració Universal dels Drets Humans. De què i de qui es predica el dret d'informació? La Declaració parla del dret individual a buscar, donar i rebre informació. A què podem aspirar els ciutadans i ciutadanes enmig d'aquestes imponents batalles pel control de la informació i de les imatges? Potser, l'únic factible és disposar d'operadors mediàtics de confiança. La tradició anglosaxona havia centrat aquesta confiança en la no-ingerència del govern en els mitjans. La quinta essència d'aquesta tradició és la famosa Primera Esmena a la Constitució dels EUA. Però, en temps de guerra, què en queda? Més encara, en temps de globalització i sobretot de concentració dels conglomerats mediàtics, el dret d'informació pot quedar reduït al dret dels grans operadors en dos àmbits: el d'establir condicions favorables de negoci en els repectius mercats; i segon, el d'aconseguir poder de negociació amb els governs locals.

Guerra de civilitzacions o opinió pública mundial? Sembla que hi ha faccions dels dos fronts interessades a definir el conflicte actual en termes d'enfrontament entre civilitzacions com li agradaria a Huntington, l'ideòleg de la nova dreta americana. Una proposta més ajustada a la realitat global podria ser la introduïda per Jürgen Habermas recentment des de Frankfurt: segons el filòsof alemany estaríem assistint a l'emergència d'una opinió pública mundial. Hi ha prou elements que abonen aquesta hipòtesi. Tanmateix, fins ara l'opinió pública estricta havia estat patrimoni de l'Estat nacional, havia estat un instrument bàsic de pacificació (interna) i de governació. S'internacionalitza l'opinió? Cert, hi ha elements per creure-ho. Per exemple, una qüestió clau com la definició del terrorisme comença a ocupar la batalla de la pantalla i dels diversos fronts de l'opinió (com fins ara ho ha estat a nivell intern dels Estats).

Coda final: com va dir el president noruec del comitè del Nobel de la pau en l'anunci del seu atorgament a l'ONU i a Kofi Annan, "l'única via cap a la pau passa per l'ONU". Si és així, un nou ordre de la informació, televisió inclosa, hauria de passar per la rehabilitació de la credibilitat de fòrums mundials com la UNESCO i la recuperació de l'esperit i de l'antic debat multilateral sobre comunicació que es plasmà en l'Informe Mac Bride del 1980.