Parlar escandalosament davant d'algú que desitja escandalitzar-se és un encert molt astut. Igual que dir mentides a qui no vol o no pot saber la veritat. Aquesta és la situació en què es troben --divertits però enganyats-- els qui llegeixen a El Mundo la columna de Federico Jiménez Losantos.

Res no l'atura per fer catastrofisme polític. "Los nubarrones indubitablemente tenebrosos afectan a todos los ámbitos de la vida nacional. ... Quizá el año que viene ya no haya nación española". Jo el voldria tranquil.litzar, senyor Jiménez Losantos. Una nació que sigui realment una nació no pot desaparèixer en un any. Si la nació catalana no ha desaparegut al cap de tants segles i tantes patacades, ¿com vol que s'ensorri de cop la nació espanyola?

Si sap la veritat veurà que no s'ha de preocupar. Ara bé, si creu de debò que això d'Espanya "es un invento acuñado hace dos mil años por Roma y la Cruz" --davant d'aquesta frase per força ens hem de posar drets--, s'entén perfectament que la seva serenitat no sigui gaire sòlida. I si hi afegeix que "l'última patent" d'Espanya la van emetre els Reis Catòlics fa cinc-cents anys, sí que és natural anguniejar-se, perquè no hi ha cap patent que duri tant. El món evoluciona.

El que no m'esperava, però mai dels mais, és que un patidor per Espanya com vostè estigui tan convençut que els catalans --i els gallecs, i els bascos-- no són espanyols. Perquè escriu: "¿Com es pot suïcidar la nació de Cervantes, de Fray Luis i Sant Joan, de Lope i Calderón, de Quevedo i Góngora, de Machado i Juan Ramón, de Velázquez i Goya?" O sigui, senyor Jiménez Losantos, que Espanya no és la nació de Ramon Llull, ni de Tàpies, ni de Cunqueiro, ni de Rosalía de Castro.... Vostè no els inclou en la seva nació i, reconeixent que són d'altres nacions, els salva del suïcidi.

Molts dels seus lectors el criticaran, ben segur. Ja sé que tinc molt poca força, però si necessita el suport d'algú que no pensa suïcidar-se, compti amb mi.