Un lector em pregunta per què no he escrit res sobre l'entrevista de Carod- Rovira amb membres d'ETA. Tinc la impressió que és un tema massa complicat per a mi, després d'anar llegint valoracions dels diaris. Però encara que sigui per complir una mena de deure, exposo algunes reflexions.

Comencem per l'error de Carod. ¿És realment un error? Sens dubte que la forma és discutible i que la decisió és imprudent quan comença el Govern tripartit. Però jo penso que no veurem si, efectivament, ha estat un error o no fins d'aquí a tres mesos -i qui sap si tres anys-. L'experiència familiar empresarial ens ensenya que moltes decisions que es consideraven errades acaben resultant fructíferes.

La segona observació és que ara ningú es vol arriscar. La política s'ha instal.lat en una butaca còmoda, en un sofà compartit més o menys de gust amb la condició de no discutir res d'important. Aquest error sí que està comprovat. I si algú que no és de la colla s'hi vol asseure, en aquest sofà, els instal.lats el voldran expulsar.

Al PP l'irrita que Catalunya tingui el seu propi sofà i que l'hagin ocupat els seus tres adversaris més evidents. Els insults i les infàmies que ha hagut d'aguantar Carod no només van contra seu. Van contra tot un Govern d'esquerra. Això és el que Aznar i els seus diaris no han pogut pair. El que passa és que a Carod no el poden acusar de còmplice d'ETA, com ja han fet amb Ibarretxe. ¿O potser sí que ho faran? L'historial de Carod és més democràtic que el d'alguns enviats del Govern que també van parlar amb ETA.

Que Rodríguez Zapatero, des de Madrid, li hagi dit a Maragall què havia de fer també és una mala cosa per al PSC. I això em porta -perquè l'espai s'acaba- a fer-ne un resum general: el que volen els polítics és que no es produeixi cap novetat que els faci aixecar del sofà. ¿Que Carod ha estat imprudent? D'acord. Però molts polítics ignoren la sentència del monjo Thomas Merton: "Qui no vol exposar-se a ser criticat, s'exposa a no fer res".