|
Els
darrers dies he assistit, ruboritzat i perplex, al suposat
debat sobre les relacions entre la ciutat de Barcelona
i la ciutat de Madrid. En certs moments, alguns polítics
i analistes semblaven haver-se transfigurat en aquell
patètic personatge interpretat per Josep Sazatornil
a La escopeta nacional de Berlanga. L'únic horitzó
d'aquell venedor de porters automàtics català -a qui
el gran Sazatornil va donar vida magistralment- era
Madrid. La ciutat castellana representava una mena de
culminació d'alguna cosa inconcreta i difícil de definir,
però encara omnipresent en la ment de molts catalans.
Pel que hem anat veient darrerament, aquesta percepció
no ha variat gaire. Triomfar a Catalunya està bé, naturalment.
Fer-se un lloc a París, a Londres o Nova York també
resulta fantàstic, és clar. Però passar-li la mà per
la cara a Madrid és... és... Uff. No hi ha paraules
per a descriure una sensació així! O potser sí. N'hi
ha una que compendia aquesta actitud en aparença estranya:
provincianisme. Què és el provincianisme? La resposta
és ben senzilla: consisteix a ser servilment coherent
amb una determinada condició cultural, política, administrativa
i econòmica imposada des de la capital, aquell
mite. Les quatre regles bàsiques per a ser un bon provincià
són les següents: a) voler ser com els de la capital
però sense admetre-ho mai obertament; b) envejar tot
el que passa a la capital, mirar-ho de reüll amb una
barreja d'odi i de fascinació pueril; c) avaluar la
província prenent sempre com a únic referent possible
la capital (la resta del món, de la galàxia, no té cap
importància); d) sentir una curiositat morbosa, malaltissa,
obsessionant, per les coses que es diuen a la capital
sobre la seva pròpia província. Aquests dies hem pogut
constatar que hi ha moltíssima gent que combrega marcialment
amb aquests quatre preceptes. El que no acaba de quadrar
gaire és que molta d'aquesta gent s'ompli la boca de
consciència nacional a l'hora de manifestar, precisament,
el seu provincianisme esquitllat, inconscient, mal assumit.
De vegades se n'omple tant la boca, de consciència nacional,
que gairebé s'ennuega; però sempre, això sí, amb un
ullet posat a la cua del pont aeri, als cafelitos
dels ministeris, a les llaminadures que sempre es donen
als catalans políticament homologables. Els individus
d'aquesta mena no s'adonen que entre la ciutat de Barcelona
i la ciutat de Madrid no hi ha actualment cap conflicte,
ni tan sols una petita fricció. Això és confondre un
problema polític gravíssim, d'abast estructural, amb
la cridòria d'un partit Barça-Madrid (un dels àmbits
escènics tradicionals del provincianisme, dit sigui
de passada). El conflicte real cal buscar-lo en un altre
lloc: els diferents interessos nacionals de l'Estat
espanyol i de Catalunya. Quan aquests conflueixen tenim
la il·lusió que el problema ha desaparegut. Quan divergeixen,
pensem que de cop i volta s'ha creat un nou conflicte,
tal com ha passat en el cas de la guerra de la moda.
Ni una cosa ni l'altra, però: el problema de fons és
-i serà- exactament el mateix, tret que algun dia no
fem alguna cosa per resoldre'l.
Afirmar, sense més ni més, que la ciutat de Barcelona
ha perdut pes i la ciutat de Madrid n'ha guanyat és,
en aquest sentit, una simplificació ridícula. Qui en
realitat ha perdut pes ha estat Catalunya a través de
Barcelona, i qui n'ha guanyat ha estat Espanya a través
de la seva capital. Pot semblar un matís sense importància,
però en realitat conté la clau última del problema.
Si no s'entén això es poden arribar a cometre molts
disbarats mediàtics, com ara entrevistar compulsivament
l'alcalde Joan Clos i l'alcalde Álvarez del Manzano,
que en tot això no hi tenen absolutament res a veure;
o postular un suposat derby bicapitalino, tal
com vaig llegir la setmana passada en l'edició catalana
d'un diari espanyol. Anem galdosos si ens empassem aquest
nou esquer que redueix interessadament una qüestió política
de gran envergadura a una collonadeta mig folkloritzant,
carregada de llocs comuns d'acudit barat. A banda de
la inevitable legió de provincians, qui té ganes de
perdre un sol minut a parlar de si els madrilenys són
més oberts o més tancats que els barcelonins? Qui vol
passar l'estona comparant quans pams més fa Barajas
que el Prat? A qui li pot interessar políticament aquesta
nova versió de la cíclica batalleta? A molta gent, és
clar, però en especial al govern del PP: que Barcelona
lluiti aferrissadament per recuperar la seva condició
de segona ciutat espanyola -i no subratllo segona
ni espanyola per casualitat- és una notícia
que no s'esperaven ni els més optimistes. Si Barcelona
lluités per fer-se un lloc políticament definit dins
el context europeu, la cosa no faria tanta gràcia. I
si la seva pretensió fos, simplement, esdevenir la capital
de Catalunya, gens ni mica. A més a més, mentre el problema
sigui percebut en clau vagament municipal ningú no s'entretindrà
a observar-la en clau nacional, que és el que faria
por de debò als conversos del patriotisme constitucional.
I, de passada, la vella locomotora de l'Estat, en el
seu afany provincià de voler-se assemblar al nou Madrid,
generarà uns ingressos suplementaris amb els quals es
pot arrodonir molt bé l'espoliació fiscal. Oli en un
llum, doncs! Si jo fos l'Aznar -hipòtesi que de moment
descarto- m'estaria fent un tip de riure amb la manera
com s'ha plantejat el debat, i em deliria per l'arribada
dels venedors de porters automàtics catalans, dels actuals
sazatornils. Veure'ls en fila, sol·lícits, disposats
que se'ls aixequi la camisa amb la promesa d'alguna
engruna, deu ser un espectacle impagable. Només és l'espectacle
d'uns quants, en qualsevol cas, i almenys té alguna
compensació. La resta, el 99 per cent dels catalans,
ni tan sols tenim dret a això. Paguem, callem i fem
veure que la realitat es redueix a un derbi Barça-Madrid.
Un dia toca picar de mans i l'altre xiular, com passa
aquests dies. És un joc que comença a cansar.
|