Logo Contrastant.net
Digues la teva
Home Correu
 
 



© Magma3
 
29 de febrer
Novetats  
   
Epifania del provincianisme
  La trampa de comparar constantment la capital catalana amb Madrid
   
Ferran Sáez Mateu
Escriptor i professor a la URL
  Avui, 14 de febrer de 2002
   
 

Els darrers dies he assistit, ruboritzat i perplex, al suposat debat sobre les relacions entre la ciutat de Barcelona i la ciutat de Madrid. En certs moments, alguns polítics i analistes semblaven haver-se transfigurat en aquell patètic personatge interpretat per Josep Sazatornil a La escopeta nacional de Berlanga. L'únic horitzó d'aquell venedor de porters automàtics català -a qui el gran Sazatornil va donar vida magistralment- era Madrid. La ciutat castellana representava una mena de culminació d'alguna cosa inconcreta i difícil de definir, però encara omnipresent en la ment de molts catalans. Pel que hem anat veient darrerament, aquesta percepció no ha variat gaire. Triomfar a Catalunya està bé, naturalment. Fer-se un lloc a París, a Londres o Nova York també resulta fantàstic, és clar. Però passar-li la mà per la cara a Madrid és... és... Uff. No hi ha paraules per a descriure una sensació així! O potser sí. N'hi ha una que compendia aquesta actitud en aparença estranya: provincianisme. Què és el provincianisme? La resposta és ben senzilla: consisteix a ser servilment coherent amb una determinada condició cultural, política, administrativa i econòmica imposada des de la capital, aquell mite. Les quatre regles bàsiques per a ser un bon provincià són les següents: a) voler ser com els de la capital però sense admetre-ho mai obertament; b) envejar tot el que passa a la capital, mirar-ho de reüll amb una barreja d'odi i de fascinació pueril; c) avaluar la província prenent sempre com a únic referent possible la capital (la resta del món, de la galàxia, no té cap importància); d) sentir una curiositat morbosa, malaltissa, obsessionant, per les coses que es diuen a la capital sobre la seva pròpia província. Aquests dies hem pogut constatar que hi ha moltíssima gent que combrega marcialment amb aquests quatre preceptes. El que no acaba de quadrar gaire és que molta d'aquesta gent s'ompli la boca de consciència nacional a l'hora de manifestar, precisament, el seu provincianisme esquitllat, inconscient, mal assumit. De vegades se n'omple tant la boca, de consciència nacional, que gairebé s'ennuega; però sempre, això sí, amb un ullet posat a la cua del pont aeri, als cafelitos dels ministeris, a les llaminadures que sempre es donen als catalans políticament homologables. Els individus d'aquesta mena no s'adonen que entre la ciutat de Barcelona i la ciutat de Madrid no hi ha actualment cap conflicte, ni tan sols una petita fricció. Això és confondre un problema polític gravíssim, d'abast estructural, amb la cridòria d'un partit Barça-Madrid (un dels àmbits escènics tradicionals del provincianisme, dit sigui de passada). El conflicte real cal buscar-lo en un altre lloc: els diferents interessos nacionals de l'Estat espanyol i de Catalunya. Quan aquests conflueixen tenim la il·lusió que el problema ha desaparegut. Quan divergeixen, pensem que de cop i volta s'ha creat un nou conflicte, tal com ha passat en el cas de la guerra de la moda. Ni una cosa ni l'altra, però: el problema de fons és -i serà- exactament el mateix, tret que algun dia no fem alguna cosa per resoldre'l.
Afirmar, sense més ni més, que la ciutat de Barcelona ha perdut pes i la ciutat de Madrid n'ha guanyat és, en aquest sentit, una simplificació ridícula. Qui en realitat ha perdut pes ha estat Catalunya a través de Barcelona, i qui n'ha guanyat ha estat Espanya a través de la seva capital. Pot semblar un matís sense importància, però en realitat conté la clau última del problema. Si no s'entén això es poden arribar a cometre molts disbarats mediàtics, com ara entrevistar compulsivament l'alcalde Joan Clos i l'alcalde Álvarez del Manzano, que en tot això no hi tenen absolutament res a veure; o postular un suposat derby bicapitalino, tal com vaig llegir la setmana passada en l'edició catalana d'un diari espanyol. Anem galdosos si ens empassem aquest nou esquer que redueix interessadament una qüestió política de gran envergadura a una collonadeta mig folkloritzant, carregada de llocs comuns d'acudit barat. A banda de la inevitable legió de provincians, qui té ganes de perdre un sol minut a parlar de si els madrilenys són més oberts o més tancats que els barcelonins? Qui vol passar l'estona comparant quans pams més fa Barajas que el Prat? A qui li pot interessar políticament aquesta nova versió de la cíclica batalleta? A molta gent, és clar, però en especial al govern del PP: que Barcelona lluiti aferrissadament per recuperar la seva condició de segona ciutat espanyola -i no subratllo segona ni espanyola per casualitat- és una notícia que no s'esperaven ni els més optimistes. Si Barcelona lluités per fer-se un lloc políticament definit dins el context europeu, la cosa no faria tanta gràcia. I si la seva pretensió fos, simplement, esdevenir la capital de Catalunya, gens ni mica. A més a més, mentre el problema sigui percebut en clau vagament municipal ningú no s'entretindrà a observar-la en clau nacional, que és el que faria por de debò als conversos del patriotisme constitucional. I, de passada, la vella locomotora de l'Estat, en el seu afany provincià de voler-se assemblar al nou Madrid, generarà uns ingressos suplementaris amb els quals es pot arrodonir molt bé l'espoliació fiscal. Oli en un llum, doncs! Si jo fos l'Aznar -hipòtesi que de moment descarto- m'estaria fent un tip de riure amb la manera com s'ha plantejat el debat, i em deliria per l'arribada dels venedors de porters automàtics catalans, dels actuals sazatornils. Veure'ls en fila, sol·lícits, disposats que se'ls aixequi la camisa amb la promesa d'alguna engruna, deu ser un espectacle impagable. Només és l'espectacle d'uns quants, en qualsevol cas, i almenys té alguna compensació. La resta, el 99 per cent dels catalans, ni tan sols tenim dret a això. Paguem, callem i fem veure que la realitat es redueix a un derbi Barça-Madrid. Un dia toca picar de mans i l'altre xiular, com passa aquests dies. És un joc que comença a cansar.