Es preocupant veure com s'obre pas un discurs que presenta els joves més inconformistes com uns autèntics criminals

Les societats urbanes registren cíclicament explosions d'insubordinació per part dels seus sectors més inquiets, que poden ocupar el carrer de manera inamistosa en oposició a les instàncies de poder. Aquest tipus de circumstàncies rep diferents noms, que expressen diferents graus d'intensitat: incidents, disturbis, altercats, revoltes, revolucions. Des dels anys 60, aquests usos desafectes de l'espai públic han tingut els joves com a protagonistes preferents i últimament estan experimentant un auge extraordinari, com ho demostren les grans mobilitzacions antiglobalització de Seattle, Melbourne, Londres, Praga, etcètera.

Però no és només que les grans urbs registrin de tant en tant esclats de rebel.lia col·lectiva, sinó que d'alguna manera les requereixen, ja que en el fons es nodreixen del mateix que les altera. Una metròpolis completament desconflictivitzada hauria deixat d'emetre un dels senyals de la seva vitalitat i tindria motius per sentir-se intranquil·la per l'absència d'aquestes turbulències que genera al moure's. I això no implica cap judici de valor, sinó que constata un fet, que és que les insubmissions que tenen lloc periòdicament als carrers de qualsevol gran ciutat són una part inherent de la seva pròpia dinàmica.

ES EN AQUEST context --la llei natural que regeix la vida de les ciutats-- que s'ha de contemplar amb preocupació com s'obre pas entre nosaltres un discurs que presenta els sectors més inconformistes de la joventut com uns autèntics criminals, còmplices directes del terrorisme. Circums- tàncies tan terribles com les que acaba de conèixer Catalunya per culpa de la violència armada estan servint per justificar una malignització en massa de moviments juvenils anticapitalistes, que haurien de veure reconegut el seu dret a ser en la seva ideologia tan radicals com els vingués de gust. Es veritat que hi ha hagut persones vinculades a aquests corrents que estan involucrades en actes delictius i que han protagonitzat actes violents al carrer, però entre això i considerar qualsevol jove amb idees revolucionàries com un enemic de la societat hi ha una distància enorme.

Fa l'efecte que existeix una campanya oficial destinada a criminalitzar l'extrema esquerra en general, aquella extrema esquerra que, tot sigui dit de passada, està a l'origen d'un bon nombre de dirigents polítics actuals, incloent-n'hi no pocs d'enquadrats avui en dia en partits conservadors. Els primers signes van aparèixer en el fosc assumpte dels incidents del 12 d'octubre del 1999, a Sants; després dels fets que havien tingut lloc a la Universitat Autònoma, el gener d'aquell mateix any; ara, unes detencions que s'exhibeixen com a proves d'una trama criminal que hi complica nacionalistes radicals, okupes i moviments alternatius. Tot plegat, per desgràcia, amb el concurs d'uns mitjans de comunicació que sembla que actuïn cada vegada més com a mers portaveus de la policia.

Ens hem de preguntar si, actualment, el sentit d'aquesta operació mediaticopolicial té poc a veure amb la lluita contra ETA i molt en canvi amb els preparatius per a la conferència anual sobre desenvolupament econòmic, convocada pel Banc Mundial a Barcelona per a finals del juny vinent. El seu presumible objectiu: desactivar una segura reedició de les grans protestes que adopten com a escenari les ciutats on se celebren cimeres de les multinacionals del poder i dels diners.

Si es compleixen tots els pronòstics, d'aquí a uns quants mesos Barcelona serà coneguda internacionalment molt més pels disturbis als carrers que per les activitats dels congressistes del Banc Mundial. Què passarà si s'aplica una llei que cataloga com a terrorista qualsevol alterador greu de l'ordre públic, fins i tot quan és un menor d'edat? Eren terroristes els milers d'estudiants que van bolcar cotxes, tirar pedres, aixecar paviments i incendiar barricades a París, el maig del 68? S'és conscient que les desenes de contestataris detinguts fa poc temps a Praga o Niça serien sotmesos a Espanya a una legislació antiterrorista? Aquesta realitat, que tracta qualsevol jove massa exaltat com el més perillós delinqüent, oferirà de Barcelona la imatge d'una ciutat moderna, que coneix de sobres aquest tipus de fenòmens i que en certa manera els espera?