Vist el resultat del pacte Zapatero-Mas, és clar que els negociadors no van perdre ni un minut a debatre la qüestió del que el Parlament de Catalunya va col·locar ni més ni menys que com a primer article del projecte d'Estatut que es va aprovar el passat 30 de setembre. Tant és així, que el manteniment de la definició de nacionalitat com a única definició amb valor jurídic només es pot explicar per causa d'una mandra insuperable després de destinar hores i més hores a acordar no sé quina part de la cistella que ens ho ha de solucionar tot. D'altra banda, la frase del preàmbul, que es limita a constatar el que va aprovar el Parlament de Catalunya, suggereix una aversió a entrar en el debat que no és fàcil de preveure en uns negociadors que es consideraven dipositaris dels objectius històrics del catalanisme.

Però no tot és negatiu. en el cantó de l'haver cal reconèixer que, en el fons, l'Espanya espanyola té una consideració dels catalans injustificadament elevada, fruit probable del desconeixement i de la propaganda intensiva dels mitjans de comunicació madrilenys. Imagino que ells devien pensar que la resistència dels catalans a canviar la pròpia definició devia ser comparable a qualsevol intent invers de canviar l'article primer de la Constitució espanyola. L'eufòria de Juan Carlos Rodríguez Ibarra pel resultat de la negociació, en realitat, no es deu correspondre amb gaire cosa més que una mitja rialla dels més assabentats Rubalcaba o Caamaño.

Ara cal veure de quina forma assumeix tota una generació el fet que la nacionalitat catalana sigui l'única al món que no deriva d'una nació, sinó d'una altra nacionalitat, en un joc com el dels miralls que reprodueixen la mateixa imatge fins a l'infinit sense que se'n distingeixi l'original. Potser, en el camp de l'esport, caldrà començar la reclamació específica de seleccions nacionalitàries, uns combinats que, per cert, tindrien l'avantatge de guanyar totes les competicions per manca de contrincant.

De tota manera, cal felicitar la nostra classe política per l'esforç extraordinari de mantenir viva una negociació entre tots els partits catalans que es va allargar durant un any i mig al Parlament, amb ponència i tot. I una menció honorífica al final amb suspens que va desembocar en l'acord del passat 30 de setembre. Vist amb perspectiva, serà ben difícil a partir d'ara que els futurs polítics catalans s'entestin d'una manera tan meritòria en una negociació que tothom sap que no comença de veritat fins que l'Alfredo i el Fran no són a l'altra banda de la taula.

N'hi ha que diuen que catalunya és així. Potser sí. O potser no, i el que passa és que les institucions autonòmiques van crear una instància de poder delegat i, a partir d'aquell moment, n'hi ha prou de nomenar un preferit des de Madrid i decidir que ho sigui el guanyador de la baralla.

Però tot això no resol una pregunta inquietant. Quina serà la base social que anirà a votar (i anirà a votar sí) en el referèndum sobre l'Estatut que, previsiblement, s'haurà de convocar abans d'aquest estiu? Amb un Estatut fruit de l'acord entre els partits catalans i amb l'entusiasme de la unitat d'acció ja fóra ben difícil superar el 50 per cent de participació. Amb l'Estatut que ha quedat no és fàcil motivar el 25-30 per cent de la ciutadania que representa la franja més catalanista (i, per tant, més predisposada) a aixecar-se de la cadira i tornar a donar suport a la mateixa nacionalitat que ja es va votar fa 26 anys.

Encara que n'haguessin dit estatut, i no pas acord de legislatura, el pacte del Majestic hauria generat una veritable mobilització popular com la que necessita un referèndum? N'hi haurà prou de dir (com acostumava a fer Samaranch en acabar uns Jocs Olímpics) que aquest és el millor finançament de la història? Costa d'imaginar. Ja n'anirem parlant, però, de moment, el més urgent és recompondre uns objectius comuns per al catalanisme. I, si pot ser, que algú se'ls cregui.