Tornem a començar de zero. Ara hi ha una nena acabada de néixer i ens han de convèncer a tots plegats que un dia serà l'única cap d'Estat possible. Com que no voldran que sigui dit que és una imposició, miraran de donar-nos una bandereta espanyola, d'aquelles petites de plàstic, perquè la puguem moure rere la tanca municipal on es reclou el poble quan passen pel mig del carrer els símbols de l'Estat. D'aquí a pocs dies, per exemple, ens informaran de la quantitat de nenes que han estat batejades com a Elionor, o de les piles immenses de telegrames de felicitació que s'han rebut d'arreu del món, i bla, bla, bla.

Ara, vulguis o no, ens tocarà passar per la mateixa gota malaia del culte a la personalitat que ja hem patit respecte a la resta dels membres de la família reial. Les excepcions seran reprimides, com saben bé Miquel Calçada i Toni Soler, i els periodistes que ens informaran de les activitats de la futura reina ho faran, exclusivament, des d'un punt de vista radicalment monàrquic.

Però el temps passa i la societat madura. I el que no es pot acceptar és que el fet que la biologia hagi determinat atzarosament que, en aquest cas, l'herència recaigui en una nena tingui res de progressista. El que cal debatre no és pas el reglament de la successió, sinó si és convenient que una circumstància trivial com és el sexe d'un nadó hagi de generar conseqüències polítiques i canvis institucionals. Hem de discutir si això surt a compte pressupostàriament i si té algun sentit en una societat en què, suposadament, els ciutadans són prou autònoms per decidir qui i de quina forma pot defensar millor els interessos generals.

Però, vista l'orientació que han pres les informacions oficials des del primer moment, em temo que l'estratègia és aprofitar que la línia successòria recaurà en una dona per intentar fer passar la monarquia per una institució moderna i progressista que és sensible als drets socials. Honestament, crec que és un argument que no hem d'acceptar, per la simple raó que la fórmula monàrquica es basa, en la seva essència, en el privilegi i la desigualtat. És igual que sigui un membre o un altre d'aquesta determinada família, és el mateix que sigui el germà gran o el petit i no importa si l'hereu és nen o nena; el problema és un altre. El problema és la institució en si mateixa.

Dit això, crec que el naixement de la infanta Elionor, políticament, és una bona notícia. És més, crec que el fet que sigui una nena sí que pot tenir algun efecte de progrés en l'entramat institucional de l'Estat. Aquesta circumstància, tard o d'hora, farà accessible la monarquia a la voluntat popular, i això, en si mateix, és una possibilitat inèdita d'aprofundiment democràtic. Quan sigui caldrà fer una pregunta en referèndum sobre si és necessari fer canvis constitucionals respecte a la successió i això, inevitablement, acabarà generant una resposta orientada en un sentit d'acceptació o no del sistema monàrquic. Ahir mateix, la pregunta estrictament oficial va ser formulada des d'un programa de TV3 i la meitat dels espectadors van respondre amb un no rotund que no tenia res de masclista i sí molt de republicà.

Evidentment, la propaganda oficial intentarà emmascarar la pregunta amb d'altres formulacions de tipus menor, com el reconeixement de la Constitució europea, l'oficialització constitucional de la llista de les comunitats autònomes o la reforma del Senat, que és el màxim a què està disposat a arribar el PSOE. Però cap d'aquestes propostes no té entitat suficient per generar un debat per si mateixa i, per tant, arribat el referèndum, serà molt difícil evitar que es produeixi un vot diferencial que posi en qüestió, definitivament, una unanimitat monàrquica que -encara que sigui per simple auscultació popular- tots sabem que no existeix.

Ves per on, la clínica Ruber de madrid haurà estat un lloc simbòlic per als partidaris d'un debat que porten trenta anys furtant-nos. Ara m'adono que la monarquia no es podia perpetuar en un hospital qualsevol de la Seguretat Social.