Jaume I era anticonstitucional en extrem. I tenia competències exclusives i excloents sobre el que li donava la gana basant-se en els drets històrics de la seva família. Una família que, per cert, era rotundament anticonstitucional des que Gifré el Pilós va fer l'anticonstitucionalitat fundacional.

És clar que no ens podem creure que l'inici dels temps va ser el 1978. Però encara menys que la Constitució espanyola és la fi de la Història, per més que cada espanyol amb càrrec -o micro- es prengui la molèstia de fer-nos de petit Fukuyama que ens assenyala i ens renya amb el dit. La Constitució del 78 va ser una manera més o menys pràctica de sortir de la dictadura sense que les classes dirigents del moment haguessin de córrer riscos desagradables i arribant, per la via del fet, a una democràcia homologable a Europa. Una fotografia esgrogueïda d'aquella època terrible. Jurídicament, res més que això.

I si no, només cal llegir els articles que van abans i després del títol VIII -el de l'organització de l'Estat- que, per cert, se suposa que no és l'únic que continua vigent. L'article 30, per exemple, diu que "la llei fixarà les obligacions militars dels espanyols i regularà, amb les degudes garanties, l'objecció de consciència, així com les altres causes d'exempció del servei militar obligatori [vaja, hi posa obligatori] i podrà imposar, si escau, una prestació social obligatòria" [més obligacions]. L'article 32 també és molt clar: "L'home i la dona tenen dret a contraure matrimoni amb plena igualtat jurídica". Efectivament, hi diu l'home i la dona.

La cosa constitucional segueix una mica més enllà amb un bonic "tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball" (article 35), que es veu complementat amb un oportuníssim "tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat". I si continuem llegint veurem que tenim la sort que els mandats constitucionals ens acompanyin ben bé fins al final. Així, l'article 50 ens tranquil·litza amb un contundent "els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i actualitzades periòdicament, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat". Un article a prova de vídues.

Tot plegat demostra, simplement, que l'important no és el que digui la Constitució, sinó qui n'és el propietari de la interpretació. És evident que, amb el text a la mà, no es poden liquidar el servei militar obligatori ni la prestació social substitutòria, ni es pot legalitzar fàcilment el matrimoni homosexual. És més, si a algú li importés realment el que diu la Constitució potser sí que ens n'hauríem adonat que vivim en un "Estat social i democràtic de Dret", que és la definició que apareix a la primera línia de l'article primer, abans que allò de la "indissoluble unitat", que apareix a l'article del darrere.

Per això els partits catalans no s'haurien de deixar impressionar gaire per aquestes contínues amenaces d'inconstitucionalitat amb què ens hem criat tots plegats. Al capdavall, Jaume I no deixava de ser un polític i va resultar ser el favorit de l'audiència en un programa de televisió, i això malgrat ser pre- i anticonstitucional. I, al final, bah, què tantes manies, si no cal que preguntem... Tot el que ens agrada, o és anticonstitucional o engreixa.